Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Natura morta

Trio la drecera i m’endinso per un congost estret de molsa esponjosa que em recorda aquell tall espumós sota el ventre. Per arribar-hi, vaig resseguir la via làctia en les pigues d’aquell cos. Puntets marrons que s’arremolinaven a les galtes, al melic, que lliscaven per la canal de l’esquena

/ Thalia Lavaill

El vermell, el groc, el taronja. Mentre camino pel bosc, em pregunto per què aquests són els colors de l’avantsala de la mort. Arriba l’esclat i, després, taques que s’escampen rere les parpelles. La petite mort. La natura es prepara per renéixer.

Trepitjo la fullaraca que s’ha deixat caure de les branques despentinades. Carrego uns quants troncs secs amb els quals pretenc encendre el foc. Al fons, brillen les primeres espurnes de blanc sobre les punxes que fan muntanya. Trio la drecera i m’endinso per un congost estret de molsa esponjosa que em recorda aquell tall espumós sota el ventre. Per arribar-hi, vaig resseguir la via làctia en les pigues d’aquell cos. Puntets marrons que s’arremolinaven a les galtes, al melic, que lliscaven per la canal de l’esquena. Les llepava amb la punta humida, però cap d’elles indicava el nord. Com a guia, només tenia el batec constant, impacient. Bum-bum… bum-bum. L’olor de molsa era la promesa d’un bosc sencer. Els rius es precipitaven des dels turons del seu pit per fer-se pas entre el tall a la boca de les cames. Era un viatge cap a les estrelles, tot esquivant, per ventura, els forats negres on m’hauria deixat perdre, gravitant en la immensitat de l’únic univers possible.

Ja sota refugi, aparto els ulls de la foguera i pelo amb devoció una mandarina. Clavo els dits sobre la pell, l’arrenco amb desfici. Palpo la seva nuesa. L’oloro. L’oloro de nou. La parteixo en dos i en una de les parts, suau, suau, acaricio la seda, la tenso, la trenco. Hi esfondro un dit i noto l’erupció. La saba regalima pel dit, llisca per la mà, entra per la boca. Quina embriaguesa més dolça i cítrica… Llanço les restes al foc i evoco el meu propi bram d’animal salvatge en una d’aquelles vesprades. Anava sense cornamenta i va aparèixer ell. No era un boc, no era un cavall, tenia la gràcia del cérvol. El seu pelatge era lluent, amb pigments de fulles caduques que dibuixaven un eixam ple de textures. Volia acariciar-les totes, guardar el seu rastre en la memòria de la meva pell. Em vaig endinsar pels senders d’aquell nou cos, els coneixia d’abans, d’altres cossos, d’altres pells, fins a arribar a l’entrada d’una bauma fosca i oberta que posava a disposar tots els misteris, tots els secrets. En sortir-ne, vaig degustar corrioles de camagrocs fins a trobar un cep robust i llaminer. Hores després, amb gust de bosc al paladar, dormia sobre el monticle del seu tòrax, on creixia el faig, vora el castanyer. Vaig abraçar aquells troncs, com qui es lliga a la vida, tot encomanant-me al paisatge del seu cos.

Com n’és d’atzarós el meu delit, visc amb un pessigolleig que em contrau i m’eleva. Amb quantes criatures m’he topat sota els estels, a recer de les fades?

Com n’és d’atzarós el meu delit, visc amb un pessigolleig que em contrau i m’eleva. Amb quantes criatures m’he topat sota els estels, a recer de les fades? Mútuament ens ensumem la fam, la set. De vegades, n’hi ha prou amb una mirada fugaç per veure la pròpia desesperança en els ulls de l’altre. Compartim un jaç d’amor càlid, que també pot ser brusc i ferotge. De bocaterrosa, ens empenyem i gratem la panxa del bosc, en un desfici inútil per barrejar-nos amb les arrels. Ens endormisquem així, exposades al vent, i l’endemà només queda la forma dels nostres cossos, amassada sobre la terra, esperant la propera torrentada per manllevar-ne el rastre.

Aquesta nit, quart de lluna minvant, la mort és cada cop més a prop. Quan arriba, s’allargassen les hores, rodones com el sol. El silenci s’arrapa als flocs de neu i penetra sota l’escorça o davall les roques. Algunes criatures s’amaguen. Només el foc, o el que queda del foc, espera amb una crepitació constant, profunda, rítmica. No hi ha un deix de languidesa en la mudesa de la terra, en les cançons del foc. Tampoc hi ha pressa, no hi ha neguit, no hi ha interrogant. Fins i tot, quan la mort arriba, nit de solstici, és temps per al desig.

Toc-toc. És aquí. Ho sé pel cruixit d’una branca, pel mormoleig del vent, que diu paraules antigues, infinites. Potser la mort és l’única esperança. Una esperança bàrbara. El gemec com una promesa prèvia a la sortida del ventre. Primer la dansa ferotge dels amants, després la terra ens pareix de nou. Cal morir per poder tornar al plaer, per tornar a començar.

Article publicat al número 512 publicación número 512 de la Directa