A la rambla de Montevideo, epicentre de la capital de l’Uruguai, el col·lectiu Plantatuplanta organitzava l’any 2005 actes a favor de la legalització del cànnabis. Feia temps que l’autocultiu era una realitat consolidada, però estava penalitzada i a mercè del narcotràfic. Les accions de Plantatuplanta van generar un ampli debat social, davant el qual les joventuts que integraven el Front Ampli –socialistes i artiguistes– van forçar el Congrés a donar-hi una sortida legal. Les coses van accelerar-se amb la victòria de la coalició d’esquerres quatre anys després: Pepe Mujica va cridar Augusto Vitale i altres experts en treball comunitari perquè exploressin la regularització de la gran icona de l’antiprohibicionisme. A Vitale, exprofessor de Psicologia Social per la Universitat de la República, li va encarregar la direcció de l’Institut de Regulació i Control del Cànnabis a l’Uruguai. A partir d’aquí, aquest criminòleg va habilitar els fòrums necessaris per abordar la discussió, fins a consensuar una norma que situa el focus en la salut i l’ampliació de drets. Una mostra més de la capacitat de l’Uruguai per generar eines de canvi i apoderament popular.
Com es produeix la legalització del cànnabis?
Arriba amb l’entrada de Pepe Mujica i el Front Ampli al govern del país, l’any 2009. A l’escalf dels moviments que n’exigien la regularització –i davant la violència que es registrava entre les bandes vinculades al narcotràfic–, el govern va decidir entomar el debat, pel qual va formar un grup d’experts.
Va ser fàcil assolir el consens amb la resta d’actors polítics i socials?
Hi van ajudar dos aspectes. D’una banda, l’oportunitat de posar fi als conflictes que provocava la venda il·legal del cànnabis, i, de l’altra, atendre una reclamació històrica que havia eclosionat l’any 2005 de la mà de diferents plataformes socials. Gràcies a les trenta taules que vam impulsar arreu del país i a l’aval d’una majoria parlamentària, els col·lectius van trobar l’espai on debatre les bases de la llei.
No us vau trobar cap reticència?
N’hi havia algunes. D’entrada, respondre al fet que, si l’alcohol es podia adquirir sense problemes, per què no passava igual amb el cànnabis. Diversos grups s’ho qüestionaven; d’aquí les tensions a l’hora d’establir un sistema de registres i el topall de venda a 40 grams al mes. Però, en general, estem contents perquè el cànnabis té traçabilitats perilloses que podem estudiar. Tant el Brasil [abans de la proclamació de Jair Bolsonaro com a president] com l’Argentina i altres països de l’entorn on el consum està actualment penat han vist bé la mesura.
Després de cinc anys d’aplicació, s’han assolit els objectius fixats?
Hem aconseguit desestigmatitzar l’ús de la substància. I això és important, perquè l’oposició titllava Mujica d’irresponsable. Ara, en canvi, entén que preserva la llibertat de consum i, alhora, debilita el manteniment econòmic de les bandes criminals, a les quals hem tret la meitat del mercat. També, si ens fixem en els indicadors, la sinistralitat causada pel cànnabis ha disminuït a les carreteres una vegada els joves han après a gestionar-lo de manera més responsable.
En alguns països, la legalització ha vingut després que la medicina en reconegués l’ús terapèutic. Com ha anat a l’Uruguai?
En aquest aspecte anem darrere de Xile o Colòmbia. Ens calen metges més formats i que el THC no els infongui temor. L’agència Monitor Cànnabis assenyala que el 85% dels usuaris no accedeixen al consum per la via de les farmàcies ni amb el coneixement adequat. Per tant, queda molt per recórrer.
Hi ha segments que opten per altres drogues seguint la màxima de “provar el que està prohibit”?
Ens hi trobem. Molts joves opten per la cocaïna i drogues sintètiques per tenir experiències psicoactives, com va passar en la dècada dels 60. Per això volem potenciar els testos i mesures de caràcter preventiu. Si no, correm el risc de ser un reclam pel narcoturisme.
La fira Expocannabis n’és una mostra?
Ho havia estat, però arran de la llei atrau gent interessada a explorar el vessant terapèutic de la planta, debatre la part preventiva i explorar si pot ser una alternativa a l’economia extractiva que lesiona el medi ambient i la salut.
Com és que a l’Uruguai solen aparèixer aquestes dinàmiques transformadores?
Molts joves opten per la cocaïna i drogues sintètiques per tenir experiències psicoactives
Té a veure amb l’esperit comunitari i la llarga tradició de lluites democratitzadores. Ara mateix estan ressorgint empreses recuperades, cooperatives d’habitatge i, aplicat al cànnabis, aviat s’obrirà una planta de producció on abans hi havia una fàbrica de paper. Assolit això, ara pertoca als emprenedors apostar per aquestes iniciatives, ja que l’Estat només és un facilitador que assessora i ajuda a la recerca que puguin fer els comitès d’ètica.
L’horitzó seria el model que aplica l’estat nord-americà de Colorado, on no existeix cap regulació?
En un primer estadi, caldrà un control públic lligat a la salut i la convivència. I, si tot va bé, aleshores flexibilitzar les mesures per arribar a una autoregulació col·lectiva. A través de l’intercanvi, i sempre buscant que els joves construeixin les seves pròpies polítiques, estic convençut que un dia l’ús es farà a consciència i amb el mínim dany possible.
