Marga Padilla és informàtica, constructora i difusora de programari lliure, i autora de moltes publicacions en què analitza l’ús de la tecnologia i com cal assumir-la com a eina per a la transformació social. Actualment treballa a la cooperativa Dabne, que duu a terme projectes tecnològics i socials, i encara més: tecnosocials.
Quina contribució fa el programari lliure a un canvi postcapitalista? En què ha de millorar?
El que té de bo és que ha posat sobre la taula una manera de treballar en què la feina és col·laborativa i la distribució no privativa. I el cas d’èxit importantíssim que ho demostra és internet. Tota la xarxa funciona amb programari lliure, i tothom el fem servir; utilitzem aplicacions que no són al nostre ordinador cada vegada que naveguem. Habitualment, la manera de treballar està organitzada per l’estructura capitalista; la gent també hi col·labora, però tal com ho estructura la propietat dels mitjans de producció. Contràriament, en el cas del programari lliure, la propietat recau en les persones que produeixen, com en una cooperativa, i en aquest cas la cooperació és massiva, autoorganitza milers de persones que treballen amb un objectiu comú, que és produir i distribuir un programari, que no és exactament propietat de cap dels qui l’han programat, sinó que és un bé comú. Això és un gran èxit. Si ho entenguéssim millor, ens meravellaríem del fet que hi pugui haver aquests desenvolupaments tecnològics tan complicats amb formes d’autoorganització massives, que impliquen milers de persones. És espectacular. Pel que fa a les millores, penso que del programari no cal millorar res, sinó que els qui ho hauríem de fer som nosaltres. Hauria de canviar la nostra relació amb aquest bé comú, caldria millorar el reconeixement del valor social que té, el valor com a producte que funciona i com a model d’altres projectes que es poden emprendre.
Amb el teletreball ha augmentat molt l’ús de la tecnologia, però hi ha una gran presència de les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft), és a dir, grans empreses tecnològiques de capital.
Sí, des de fa vint o trenta anys hi ha una ofensiva neoliberal molt gran que impregna totes les facetes humanes, també la tecnològica, que no deixa de ser un fet cultural. Ara bé, per mi, això és un efecte de superfície. Les tecnologies són una matèria primera, una eina que és recuperable, igual que ho pot ser la terra –encara que potser temporalment es conreï amb agroindústria, sabem que podem recuperar-la, que es pot revertir, perquè tenim memòria i coneixement, i sabem com volem que sigui. Hem de treballar, per tant, amb la idea que el model GAFAM és reversible, que és una bombolla perquè el creixement infinit no és possible, i punxarà. Aleshores, què tindrem? Els coneixements i les pràctiques per impulsar aquesta reversió.
Com s’ubica el programari lliure a l’economia social i solidària?
“La inversió en tecnologia de l’ESS és molt petita, tant en infraestructures com en coneixement. I és molt difícil crear un pensament crític amb tan poca pràctica”
La inversió en tecnologia de l’ESS és molt petita, tant en infraestructures com en coneixement. I és molt difícil crear un pensament crític amb tan poca pràctica. Hauríem de ser més conscients que la tecnologia forma part del nostre ecosistema, és part de la nostra feina, de la nostra comunicació… Seria un bon horitzó que les organitzacions que no són tecnològiques innovessin afegint aquest vessant als seus projectes per tal de millorar-los i per escurçar distàncies amb les entitats que s’hi dediquen. De fet, incorporar la tecnologia a la nostra feina seria la manera de donar-li un sentit social. Per exemple, un projecte una mica gran pot dedicar un 1% a invertir en servidors propis, que es poden federar, enxarxar i siguin útils per a les nostres comunicacions, per als nostres propis servidors de correu…, per anar abandonant aplicacions de l’àmbit GAFAM. D’aquesta manera s’afavoreix l’aprenentatge, es practica, se socialitza el coneixement i es crea un substrat tecnològic per fer créixer en el sentit que vulguis. Es va alimentant fins a crear una comunitat tecnològica i adquirir autonomia. En definitiva, assumir el canvi d’un fet cultural que forma part de la nostra vida quotidiana.
*Article publicat al suplement ‘Infoxes’
