Des que el 2014 el grup houthi –també conegut com a Ansar Allah– va llançar la seva insurrecció i va prendre el control de la capital iemenita de Sanà, i l’Aràbia Saudita va intervenir per frenar els seus avenços –un any després–, el Iemen ha viscut en un estat permanent de conflicte. La guerra, que ja ha entrat en el seu setè any, ha provocat la mort de més de 112.000 persones com a resultat directe de la violència, inclosos 3.153 infants.
La dinàmica de poder en el conflicte és asimètrica. Els grups interns lluiten no només per la victòria militar sinó per la legitimitat, mentre que els poders regionals donen suport als respectius bàndols locals, una situació que ha provocat un estancament devastador. Això té un impacte humanitari, econòmic i ideològic evident en la població iemenita, que ara viu enmig de serioses necessitats humanitàries. Aquest fet agrega més complexitat als esforços per aconseguir una pau social. A mesura que el conflicte s’intensifica, augmenten la resistència, el dolor i els greuges. També hi ha un sentit de victimització col·lectiva, constantment alimentat per cada secta, regió i entitat.
Fragmentació d’actors sobre el terreny
La guerra sovint s’ha descrit com un conflicte indirecte entre l’Iran –un estat de majoria xiïta– i l’Aràbia Saudita –al costat d’altres estats àrabs majoritàriament sunnites. En realitat, el conflicte del Iemen és una lluita amb múltiples capes pel poder i la riquesa. Això ha deixat un país profundament fragmentat en cantons, amb dinàmiques polítiques i línies de control pròpies, i amb diferents nivells de legitimitat local i internacional.
Els houthis han consolidat el seu control territorial al nord del país i compten amb el suport de l’Iran
Els houthis han consolidat el seu control territorial al nord del país, i compten efectivament amb el suport de l’Iran. D’altra banda, l’anomenada coalició antihouthi és lluny de ser monolítica. Algunes àrees com Marib, al-Jauf, el nord de Hadramaut, al-Mahra, Shebua, Abyan i la ciutat de Taiz segueixen alineades amb el govern d’Abd Rabbuh Mansur Al-Hadi, reconegut internacionalment i que està apadrinat per l’Aràbia Saudita. Per la seva banda, els Emirats Àrabs Units (EAU) han apostat per donar suport a dues forces diferents: el Consell de Transició del Sud, independentista, que controla Aden i algunes zones properes, i les Forces de Resistència Conjunta, que han pres el poder en districtes al llarg de la costa del mar Roig i Hadramaut. Qatar dona suport al partit Islah, la branca nacional dels Germans Musulmans, mentre que el veí Oman –que ha estat un important mediador– ha fet aliança amb algunes tribus locals a la frontera que comparteixen ambdós països.
La divisió en el bloc antihouthi es va fer evident l’estiu del 2019, quan el Consell de Transició del Sud (STC) es va apoderar d’Aden, la fins llavors capital temporal del govern de Hadi. Per tal d’evitar una guerra interna, l’Aràbia Saudita va forçar un acord de pau a Riad el desembre d’aquell any.
El bloc antihouthi està fragmentat en cinc faccions, que s’han aliat amb els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Qatar i Oman
En un escenari així de fragmentat, el poder està difús i els actors –que busquen reconeixement polític a través de negociacions de pau o presència militar– varien en la mesura que són capaços de controlar els buròcrates i les autoritats de facto. La inestabilitat actual ha generat conflictes interns en el marc de les faccions bel·ligerants, complicant encara més els esforços internacionals per posar fi al conflicte.
Una de les pitjors crisis humanitàries
El conflicte vigent ha derivat en una de les pitjors crisis humanitàries en marxa a escala mundial. Més de 22.000 atacs aeris per part de l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units i anys de combats sobre el terreny han deixat més de 100.000 persones mortes. A la vegada, el conflicte ha provocat 3,6 milions de desplaçats i, segons els càlculs de les agències internacionals, fins a 16 milions de persones es troben en risc de fam, una tendència que podria empitjorar els propers sis mesos, indiquen els experts.
Més de 22.000 atacs aeris de l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units i anys de combats deixen més de 100.000 morts
De fet, un dels temors de les organitzacions humanitàries era l’impacte que podria tenir sobre el terreny la designació dels houthis com a grup terrorista per part dels Estats Units, en el marc de la seva campanya contra l’Iran. Però, just en el temps de descompte, la recentment aterrada administració de Joe Biden ha congelat la prohibició de fer transaccions amb el moviment rebel, almenys fins al 26 de febrer. Això dona aire a un territori que importa entre el 80% i el 90% del menjar, el combustible i les medicines que s’hi consumeixen, i a una població que depèn fortament de les remeses que la diàspora envia a les seves famílies, en el marc d’una economia molt inflacionista.
L’altra gran font d’inestabilitat és l’ajuda humanitària. Segons les Nacions Unides, vuit de cada deu persones al Iemen en necessita, però el seu finançament internacional ha patit una enorme reducció. Només s’ha assolit el 56% dels fons sol·licitats per l’ONU, que amb prou feines ha pogut cobrir les necessitats mínimes requerides.
En el cas del Iemen, a més, la pandèmia global per coronavirus s’ha sumat a un brot de còlera –que ha afectat més de dos milions de persones des del 2016–, la febre del dengue, la malària o la diftèria. La major part de la població només pot rebre assistència sanitària a través d’un sistema de salut extremadament dèbil i precaritzat. Així, l’abast de la COVID-19 al país roman una incògnita degut a la destrucció dels centres de salut, la reduïda capacitat per fer tests a la població i la por social a l’estigma.
Rendició de comptes: un primer pas
Malgrat les constants vulneracions del dret internacional, els crims de guerra i altres delictes greus, han passat prop de set anys de guerra i cap instància internacional ha reclamat responsabilitats a cap dels actors armats implicats en el conflicte. El 2020, el grup d’experts de les Nacions Unides al Iemen va considerar que hi ha una “pandèmia d’impunitat” sobre el conflicte, cosa que l’ha agreujat i prolongat fins a l’actualitat. I va demanar al Consell de Seguretat que referís la situació del país al Tribunal Penal Internacional.
Un embargament armamentístic ajudaria a establir mecanismes per arribar a un alto al foc eficaç i dinamitzar les negociacions de pau
Tant la coalició liderada per l’Aràbia Saudita i els EAU com les forces houthis han llançat morters, coets i míssils contra àrees densament poblades, en llocs com Marib, Taiz i Hodeida, segons ha pogut documentar Human Rights Watch. Ho han fet amb municions adquirides a països com els Estats Units, l’Estat francès o el Canadà, entre d’altres. Sense anar més lluny, al novembre, l’administració Trump va notificar una venda bilionària d’avions de combat F-35 i drons armats als EAU, malgrat el seu llarg historial de violacions de la llei internacional al Iemen.
En aquest sentit, organitzacions de drets humans d’arreu del món segueixen exigint als països europeus i nord-americans el bloqueig de les seves vendes d’armament a països implicats en la guerra del Iemen. Un embargament armamentístic no només reduiria el nombre de víctimes mortals, sinó que ajudaria a establir mecanismes per arribar a un alto al foc eficaç i dinamitzar negociacions de pau.
Gir en les negociacions de pau
Les negociacions de pau liderades fins ara per l’ONU no han servit per aturar la violència ni el vessament de sang. Aquest fracàs posa en qüestió el model de converses de pau, que fins ara s’ha basat en una negociació entre dos blocs –houthis per una banda, govern de Hadi per l’altra–, i fa plantejar si s’adequa a la realitat sobre el terreny.
Per garantir un procés de pau factible és imprescindible reconèixer la complexitat, tenir en compte les divisions territorials i polítiques, i garantir la inclusió de tots els actors clau: totes les forces iemenites han de poder participar en la taula de negociacions per assegurar que les converses vagin a bon port. No només aquelles armades, sinó que les organitzacions internacionals haurien de pressionar perquè també s’hi incloguessin representants de la societat civil, un fet que obligaria els principals contrincants a tenir-los també més en consideració en els seus tractes diaris.
