“Com està per allà dalt? Aguanta, la neu?”. És diumenge 23 de desembre i el neguit s’escampa entre les treballadores dels serveis ubicats a peu de pistes de l’estació de Vallter 2000 (Ripollès). Fa setmanes que no precipita i l’anticicló no para d’elevar el mercuri dels termòmetres. “Diuen que fins a mitjans de gener res de res, i amb aquestes temperatures tampoc es pot fabricar neu”, s’exclama una empleada de la botiga de lloguer de material, qui ens confessa amoïnada que si el complex hagués de tancar en plena temporada, elles no cobrarien íntegrament el seu salari.
Des d’aquell dia, encara va trigar just un mes a arribar la primera gran nevada de l’hivern, tot i que les estacions van poder mantenir oberta una part dels seus dominis gràcies a la viabilitat tècnica que assoleixen amb els canons de neu artificial. És per això que el conjunt de les deu estacions d’esquí alpí catalanes han passat de tenir 1.639 canons l’any 2002 a 2.672 el 2019, expandint a tota la serralada un mètode que dissimula una realitat: avui dia la variabilitat de la neu natural no permet assegurar el mínim de 30 centímetres de gruix durant almenys 100 dies (en la forquilla temporal entre el pont de la Puríssima i Setmana Santa), a partir del qual es considera que una estació és viable.
En la darrera dècada, s’ha constatat com les àrees de muntanya són especialment vulnerables als efectes de l’escalfament global del planeta, tal com queda demostrat al Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (TICCC), elaborat per més d’un centenar d’expertes en diferents branques del coneixement científic i publicat l’any 2016 per la Generalitat de Catalunya.
No ho salven ni els canons
Amb l’objectiu d’avaluar la viabilitat natural i tècnica de les estacions d’esquí alpí en funcionament a Catalunya, aquest grup d’especialistes va prendre com a referència els models treballats per Marc Pons, director de l’Observatori de la sostenibilitat d’Andorra, on es parteix de la consideració de tres escenaris: un representat per la temporada mitjana actual, i dos més d’increment de la temperatura mitjana en dos i quatre graus centígrads, respectivament.
Actualment ja hi ha tres complexos que no són viables de forma natural: Espot Esquí, Port Ainé i Port del Comte
D’aquesta classificació es desprèn que actualment ja hi ha tres complexos que no són viables de forma natural: Espot Esquí, Port Ainé i Port del Comte. En un escenari d’augment de dos graus, els damnificats serien els mateixos, mentre que amb l’increment de quatre graus tots deixarien de ser-ho tret de Baqueira Beret. Pel que fa a la viabilitat tècnica (que inclou l’acció dels canons de neu artificial), avui dia totes les estacions són solvents; malgrat que amb un augment de dos graus, altra vegada quedarien fora de joc les tres estacions més vulnerables i, amb el tercer escenari, tornarien a ser les pistes araneses les úniques que sobreviurien.
Per tant, les projeccions mostren com la fabricació de neu –una pràctica que en l’actualitat contribueix a ampliar notablement la durada de la temporada– corre el risc de deixar de ser efectiva perquè els efectes de l’escalfament del clima no només repercutiran en el nombre de dies amb neu natural, sinó també els períodes amb les condicions mínimes necessàries per produir-ne d’artificial, tal com afirma el Primer informe sobre la generació d’escenaris climàtics regionalitzats per a Catalunya durant el segle XXI, elaborat pel Servei Meteorològic de Catalunya l’any 2011.
L’estudi preveu la disminució d’un 5% del nombre de dies de glaçada, i xifra l’afectació als Pirineus en la forquilla d’entre 30 i 40 dies menys a l’any. La desaparició progressiva d’aquest fenomen se sosté en un augment de la temperatura mitjana anual, que en el cas del Pirineu occidental –on es produiria l’increment més gran– seria de dos graus fins a l’any 2050. Per últim, les tendències projectades de precipitació són les que aboquen més dubtes, malgrat que les investigadores asseguren que tendeixen a disminuir en bona part del territori, també especialment al Pirineu occidental –amb acumulacions que podrien arribar a reduir-se en un 10%.
Els darrers cinquanta anys la temperatura als Pirineus ha augmentat un 30% més que la mitjana planetària
Tanmateix, aquestes no són les úniques veus amb base científica que informen sobre els riscos imminents. A conclusions similars ha arribat l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC), iniciativa transfronterera de cooperació territorial finançada i impulsada per totes les institucions públiques de les regions que abasta la serralada. En un informe presentat el passat mes de novembre a Saragossa, s’assegura que els darrers 50 anys la temperatura als Pirineus ha augmentat un 30% més que la mitjana mundial, fet que ha provocat una pujada de la cota de neu fins als 1.900-2.000 metres –altitud superior a la base de la majoria de les estacions dels Pirineus. S’ha consolidat així una tendència que segons les expertes provocarà que aquestes muntanyes perdin la meitat del seu volum de neu els propers 30 anys.
Dues dades més amb perspectiva històrica difoses per l’OPCC tanquen un cercle que no convida a l’optimisme: l’augment del percentatge de dies amb un mantell nival inferior als 30 centímetres, que entre els anys 1960 i 2010 van passar del 5 al 70% en les estacions a cotes baixes i del 4 al 20% en les situades a cotes mitjanes, i el retard progressiu de la data d’inici de la temporada tenint en compte la disponibilitat de neu natural, amb endarreriments d’entre 5 i 55 dies en les estacions de cotes baixes i de 5 a 30 dies en les pistes ubicades a cotes mitjanes.
Escapatòria fora pistes
Els diferents tipus de remuntadors i canons de neu, a banda de les urbanitzacions i els edificis de serveis que s’instal·len a tots els complexos d’esquí, són les principals infraestructures que resten durant tot l’any sobre els vessants de les muntanyes explotades, que causen un fort impacte paisatgístic. A banda de la ingent despesa d’energia elèctrica que comporta la posada en funcionament de totes aquestes instal·lacions i la tensió que això genera a la rendibilitat econòmica de les empreses gestores, la sostracció d’aigua que requereix la fabricació de neu artificial prové –en la majoria dels casos– de cursos fluvials i estanys naturals, provocant una sèrie d’externalitats ambientals molt arriscades si tenim en compte un escenari futur d’escassetat de recursos hídrics.
“A l’hivern, els rius estan en estat gèlid i no poden treure aigua; per això construeixen basses artificials, per disposar de capacitat d’emmagatzematge i poder treure aigua en estat líquid del fons”, explica Joan Vázquez, portaveu de l’entitat ecologista Ipcena. L’activista pel medi ambient subratlla que –en els seus inicis– la majoria de les captacions d’aigua eren il·legals, però posteriorment es van tramitar i regularitzar, malgrat els impactes negatius que generen en els ecosistemes i hàbitats d’alta muntanya, especialment vulnerables a l’acció humana.
“Nosaltres presentem els contenciosos que podem, però és inabastable, no tenim recursos per personar-nos en tots els conflictes que s’obren”, afirma Joan Vázquez, portaveu de l’entitat ecologista Ipcena
“Nosaltres presentem els contenciosos que podem, però és inabastable, no tenim recursos per personar-nos en tots els conflictes que s’obren”, afirma Vázquez amb humilitat. Entre moltes altres reivindicacions, des de la seva entitat consideren que s’haurien de tancar les pistes orientades al sud, perquè amb els efectes del canvi climàtic “només suposaran un cost molt elevat per mantenir-les artificialment”. La seva opinió no és tan diferent de la de la comunitat científica, que en els informes citats anteriorment insta les institucions que han encarregat els estudis a readaptar els models de desenvolupament turístic per potenciar les oportunitats emergents de les activitats de natura i muntanya. Aquestes es podrien veure afavorides per l’extensió del període estival i l’establiment de temperatures més suaus a la tardor i la primavera, condicions favorables per aplicar una estratègia de desestacionalització.
En sintonia amb aquesta idea, el TICCC planteja “avançar en la transformació d’estacions d’esquí en estacions de muntanya i també veritables espais d’oci, amb activitats addicionals d’una àmplia gamma” i interpel·la les administracions públiques a estudiar la possibilitat de tancar alguna estació, mentre considera una “mesura important” no permetre obrir-ne de noves ni reobrir-ne de tancades, descartant les inversions en dominis “per sota d’una determinada cota mínima”.
Malgrat tot, els fets demostren que les diferents administracions públiques, de la mà del sector privat, continuen fent cas omís a les advertències que els arriben per totes direccions, fent bona aquella dita de “pa per avui i fam per demà”. Mentrestant, les cicatrius a les nostres muntanyes cada vegada es fan més profundes, esperant una primavera que sembla trigarà a arribar.
Article publicat al número 470 de la ‘Directa’
