Vindran temps més difícils encara, probablement. Ens mirarem als ulls i ens preguntarem en quin moment podríem haver-hi plantat cara amb més contundència. Ens adonarem, potser, que se sentia una remor de cascada mentre suràvem pel riu i l’orquestra seguia tocant. No amb molta alegria, certament, però tocava, i nosaltres debatíem sobre si era apropiació cultural o no aquella versió de la cançó. I no és que estigués malament debatre-ho, tampoc mirar sèries, tampoc mirar de sobreviure, tampoc mirar d’estimar i fer-se un lloc al món. Res no era fora de lloc, no. Però el riu avançava i cada cop se sentia més a prop aquell so difús, greu, com un tro a mig sufocar.
Vendran tiempos más difíciles todavía, probablemente. Y nos preguntaremos en qué momento, si tan de izquierdas éramos, dejamos pasar aquel comentario sobre lo de Cataluña sin darnos cuenta de que nos iba la vida en ello, en detener aquel comentario y aquel otro. En comprender que el juicio que comenzaba debajo de casa aquel 12 de febrero era un juicio a la democracia y era la democracia la que estaba en riesgo. Vendrán tiempos más difíciles todavía y nos preguntaremos cómo ha podido pasar, por qué caemos nosotros ahora por la cascada, por qué van dándose golpes contra las rocas nuestros cuerpos, que sólo procuraban sobrevivir, ver series, amar, hacerse un sitio en el mundo.
Vindran temps més difícils encara, probablement. Ens mirarem als ulls i ens preguntarem en quin moment podríem haver-hi plantat cara amb més contundència
Vindran temps més difícils encara, probablement. I ens preguntarem en quin moment vam deixar passar alguns comentaris testoterònics més carregats de menyspreu que de futur. Vindran temps més difícils encara, probablement, i ens preguntarem per què en determinades ocasions no vam alçar la veu amb més contundència contra vulneracions flagrants de drets. Ens penedirem d’haver pensat que la cosa anava d’uns en contra d’altres i no de tots nosaltres, ens penedirem de no haver-ho relacionat tot. Vindran temps més difícils encara, probablement, i recordarem que no ens vam immutar quan es va aprovar la llei mordassa, que ens semblava una passada, sí, però no anava amb nosaltres. Desitjarem haver plantat cara a tantes agressions que en el millor dels casos vam titllar de microracismes i micromasclismes, sense saber que els macro només són possibles després de molts micros.
Vindran temps més difícils encara, probablement. I intentarem recordar les advertències de Martin Niemöller, qui en un inici va simpatitzar amb els nazis i va ser-ne víctima després. “Primer van venir pels jueus, i jo no vaig dir res, perquè no era jueu. Després van venir pels comunistes, i jo no vaig dir res, perquè no era comunista. Després van venir pels sindicalistes, i jo no vaig dir res, perquè no era sindicalista. Després van venir per mi, i ja no quedava ningú per defensar-me.”
Hagués calgut més assistència i més suport a les mobilitzacions i els projectes crítics, conscienciadors. Amb tuits, sí, però també amb mans, aportacions econòmiques, presències. Que hagués calgut més diàleg, a la feina i al bar
Vindran temps més difícils encara, probablement, i respondrem que alguna cosa sí que vam dir, però què més fer, com cridar, on anar, amb quin temps material que no tenien les nostres vides. I se’ns faran estèrils aquelles discussions sobre quin era el camí: si les institucions, el carrer, les mobilitzacions, la vaga, l’aturada, les eleccions, l’abstenció, els peatges, els contenidors, la sobretaula, l’escola. Ens adonarem que els camins eren tots. Que no podíem permetre’ns escollir-ne només un. Que hagués calgut votar i, a cada sobretaula, amb paciència, mirar de convèncer qui pensava no votar. Que hagués calgut més assistència i més suport a les mobilitzacions i els projectes crítics, conscienciadors. Amb tuits, sí, però també amb mans, aportacions econòmiques, presències. Que hagués calgut més diàleg, a la feina i al bar.
Vindran temps més difícils encara, probablement. O potser no, potser no venen. Potser aconseguim sentir a temps el so de la cascada i algú alerta entonant aquells versos del Silvio: “La era esta pariendo un corazón. / No puede más, se muere de dolor / Y hay que acudir corriendo / pues se cae el porvenir”.
