“Si amb violència no ens esteu escoltant, com podem pensar que ens escoltaríeu parlant. Espero que això no es pugui parar, si es para no hi ha futur. No hi tenim res a perdre”. Són paraules de Juliana Canet –21 anys, nascuda a Cardedeu–, col·laboradora i presentadora de diversos programes de TV3, amb relació als aldarulls durant les manifestacions contra l’empresonament de Pablo Hasél. No és una opinió aïllada. La generació de Juliana ha crescut entre la crisi financera del 2008 i la repressió contra el referèndum del 2017, i bona part ha assumit que fer barricades o trencar vidres de bancs no és violència sinó autodefensa. Quan, l’endemà de les eleccions del 14 de febrer, els Mossos d’Esquadra preparaven la detenció de Pablo Hasél, la resistència al seu empresonament es va focalitzar precisament en un recinte universitari i diversos grups d’estudiants no van dubtar en atrinxerar-s’hi per posar-ho difícil als antiavalots. “Mai havíem vist res similar. Fins ara, no s’atacaven comissaries”, va manifestar l’endemà de la primera jornada de mobilització el comissari Joan Carles Molinero. Un centenar de persones havien atacat amb pals i pedres la comissaria de la policia catalana a Vic.
Tres dies més tard, la protesta s’encenia a Vilafranca del Penedès. Girona, Lleida, Tarragona i Barcelona van ser escenaris de confrontació durant tota una setmana. Tant és així, que els Mossos d’Esquadra van demanar el suport del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Urbana de Barcelona per fer tasques d’ordre públic, tal com havia passat en els aldarulls postsentència. El balanç repressiu provisional a 23 de febrer és de 112 detencions, 2 persones empresonades i una noia de 19 anys amb un ull rebentat per l’impacte d’un projectil de foam.
L’últim pres, Carles Sánchez, un veí i restaurador santsenc de 37 anys, implicat en la Federació d’Associacions i Comissions de Carrers de la Festa Major de Sants. La jutgessa Pilar Rovira del Canto, en l’auto d’ingrés al centre penitenciari Brians 1, ho justifica rere l’argument d’evitar “el risc de reiteració delictiva”, al·legant que “estan previstes convocatòries successives els pròxims dies de noves manifestacions”. El seu advocat, Eduardo Cáliz, considera l’empresonament “la injustícia més gran i l’arbitrarietat més gran que he vist en els disset anys que porto treballant d’advocat”. Des de les entitats del barri de Sants s’ha engegat una intensa campanya de solidaritat sota el lema #CarlesLlibertat i que el primer dia va recollir centenars de suports i va aplegar un miler de persones en una assemblea i una cercavila antirepressiva.
El balanç provisional és de 112 detencions, 2 persones empresonades i una noia de 19 anys amb un ull rebentat
En aquest context el documentalista Fèlix Colomer va voler constatar la hipòtesi que la policia també pega als manifestants pacífics, i es va plantar el 21 de febrer al vespre a l’Estació de Sants de Barcelona amb una gran lona amb el missatge: “Nos habéis enseñado que ser pacíficos es inútil”. Un noi palestí de 18 anys el va ajudar a desplegar la pancarta i portar-la a peu fins a la Via Laietana, esdevenint involuntàriament la capçalera de la protesta. “La idea era veure si eren capaços de pegar a una pancarta i als dos tios que la portaven”, va explicar Colomer. En efecte, va comprovar que sí: cops de porra i pancarta destrossada. L’escena va quedar enregistrada pels telèfons mòbils, com la majoria d’escenes violentes d’aquests dies. L’encapsulament i atonyinament indiscriminat de manifestants el 20 de febrer al carrer Gran de Gràcia serà una de les més recordades. “Ens estem ofegant malparits”, “prou, prou, pareu, pareu”, cridaven mentre els policies propinaven cops de porra al cap i fortes empentes. Rastres de sang a terra i les parets hi van quedar com a testimoni. El conseller d’Interior Miquel Sàmper va afirmar: “no em consta que hi hagi persones ferides”.
Cossos policials al centre de la crítica
Però la “ràbia, ràbia, ràbia” que cridaven a Lleida o al Raval barceloní probablement tenia múltiples motivacions. Poques de les persones encaputxades que estaven a primera línia accedien a parlar amb periodistes, i qui ho feia sempre demanava l’anonimat. Expressions tan diverses com: “Deixeu-nos lluitar, hòstia” o “M’agrada l’esport, m’estic preparant per al Decathlon” se sentien en l’avantsala dels aldarulls. I es copsava com els grups de manifestants amb menys por a la policia eren del tot multiètnics: del Senegal, del Marroc, de Puerto Rico o del barri de Gràcia de Barcelona. No és casual que aquest odi manifest als cossos policials es doni després d’onze mesos de confinaments i tocs de queda: l’ús social de la via pública ha esdevingut una batalla diària per a certs col·lectius. Fàtima Aatar, activista contra el racisme i la islamofòbia, hi afegeix una reveladora reflexió: “En el moment que van començar les mobilitzacions em va fer molta ràbia en pensar quants paisans meus estan sent investigats, acusats, condemnats i expulsats en el marc de l’anomenat antiterrorisme”. I les dades l’avalen. El col·lectiu estadísticament més afectat per l’enduriment del codi penal en relació amb l’enaltiment del terrorisme no han estat els artistes, sinó la comunitat musulmana. Musulmanes i musulmans que resideixen als nostres pobles i ciutats, que tenen fills i filles que també grafitegen el número 1312, subterfugi en referència a la censurada ACAB (All Cops Are Bastards) que es llegeix des de fa dècades a les parets de les metròpolis occidentals.
Sens dubte, estem davant d’unes protestes complexes. Es podrien fer comparatives de la geografia dels aldarulls amb la de la ruta que Vox va fer amb protecció dels Mossos d’Esquadra durant la campanya electoral o amb la de l’incessant degoteig de desnonaments o la dels barris més castigats per la pobresa postpandèmia. Davant del Palau de la Música, on cremava una pila de bosses de brossa, el foc il·luminava els cartons d’una petita barraca construïda per una persona sense sostre, que hi dormia indiferent. La mateixa indiferència d’un altre home sota una manta, enfront de la Prefectura de Via Laietana, mentre l’apedregaven o d’una tercera persona sense sostre a la rambla de Catalunya, quan les grans jardineres de les terrasses o les motocicletes de les empreses de lloguer s’arrossegaven i es cremaven per bloquejar els pas dels furgons de la Brigada Mòbil.
L’ingrés a Brians 1 d’un veí de Sants encén una onada de solidaritat del teixit social del barri barceloní
La descripció més acord amb la nova realitat la feia –i així la sentia– el 18 de febrer una veïna del centre de Barcelona, que parlava davant del micròfon de Mayka Navarro en connexió en directe amb el programa d’Ana Rosa Quintana: “Es van comportar. Tiraven pedres contra la policia, no contra la farmàcia”.
