El 13 de març del 2021 es compleix el 98è aniversari de la mort de Francesc Comas Paronas, vidrier anarcosindicalista que caigué el 10 de març de 1923 al costat de Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre. Malgrat els oblits interessats, però sempre viva en la memòria popular del país, la figura de Seguí és creixentment reivindicada com un dels artífexs de l’anarcosindicalisme català de les primeres dècades del segle XX. Fou, efectivament, un dels protagonistes carismàtics i indiscutibles de les noves estratègies que saberen articular el proletariat català entorn l’anarcosindicalisme i el moviment llibertari. El seu paper al Congrés de Sants de 1918, amb l’enfortiment organitzatiu dels Sindicats Únics, o la intervenció el març de 1919 al míting de les Arenes, per la vaga de la Canadenca, són dos dels moments que apuntalen l’estima popular cap a una trajectòria excepcional.
Tanmateix, malgrat les qualitats personals de Seguí, la construcció de l’anarcosindicalisme català fou –evidentment– obra de centenars de milers de treballadores anònimes que es deixaren literalment la pell en la temptativa d’aixecar una societat sense classes ni Estat. Francesc Comas Paronas –amic i membre del grup de Seguí– fou un d’aquests anònims imprescindibles que ha restat al peu de pàgina de la història del moviment obrer català. La seva mort al costat del Noi del Sucre, si bé l’ha associat per sempre més a la figura de Seguí, també l’ha situat –potser inevitablement– a la seva ombra. Però qui fou en Paronas?
Un vidrier sindicalista de Sants
Francesc Comas i Pagès, conegut com Paronas (1896-1923), obrer vidrier i sindicalista santsenc, fou assassinat en el mateix atemptat que li costà la vida al Noi del sucre. Però així com el líder de la CNT catalana morí immediatament al cèntric carrer de la Cadena de Barcelona, pels trets dels pistolers patronals, Paronas no morí fins al 13 de març. Prohibit l’enterrament de Seguí per evitar l’esclat social, el comiat de Comas fou secundat per 200.000 persones, que desfilaren des de l’Hospital Clínic fins al cementiri de Sants. Amb només 27 anys en el moment del seu assassinat, la curta i intensa vida de Comas simbolitza el compromís social dels joves obrers manuals catalans de principis del segle XX, sovint amb un final tràgic a causa de la repressió patronal que ensangonà la ciutat.
Prohibit l’enterrament de Seguí per evitar l’esclat social, el comiat de Comas fou secundat per 200.000 persones, que desfilaren des de l’Hospital Clínic fins al cementiri de Sants
Comas nasqué el 1896 i de ben petit visqué a la carretera de la Bordeta. El 1916 treballava de vidrier a les Cristalleries Planell de les Corts, on tingué un paper actiu en diferents vagues i en l’organització sindical a l’empresa. A partir de 1916 escrigué nombrosos articles a El Vidrio, òrgan de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, dirigit aleshores per Joan Peiró, el seu primer mentor i líder dels vidriers a l’Estat espanyol. El desembre de 1916, Comas participà en el congrés vidrier celebrat a l’Ateneu Racionalista de Sants, on la Unió Vidriera, on militava, tenia la seu i organitzava actes sindicals i culturals. I el 1918 representà els vidriers barcelonins al cèlebre Congrés de Sants de la CNT catalana. Tal com explicà la seva filla Rosa, es casà el febrer de 1919 amb Dolors Sabater i Moray i anà a viure al domicili d’aquesta del carrer de Hartzenbusch. Un mes després, en ple conflicte per la Vaga de la Canadenca, hi fou detingut de matinada i fou empresonat a la Model de Barcelona.
Nova generació de l’anarcosindicalisme català
Més jove que els seus dos mestres, Seguí i Peiró, Comas integrà la nova generació d’obrers que assumiren responsabilitats en la direcció col·lectiva del sindicat, formant part del Comitè barceloní de la CNT. El desembre de 1919, com a delegat del Sindicat Únic del Ram del Vidre, integrà la delegació catalana que viatjà a Madrid amb Salvador Seguí al Congrés de la Comèdia, on la CNT adoptà els postulats del comunisme llibertari. A més de la tasca sindical, Paronas defensà fermament l’emancipació cultural del proletariat i el 1920, des del seu domicili, creà una editorial vinculada als vidriers: El Cráter Social. Hi publicà el seu primer llibre, ¡A vosotras, mujeres!, un al·legat profeminista dedicat a les seves companyes de Brisas Libertarias, grup anarcofeminista de Sants on militaven dones com Llibertat Ròdenas, Lola Iturbe o Roser Segarra.
El 1920 viatjà a Mallorca amb Peiró, al congrés dels vidriers espanyols, on feu una defensa activa de la supressió de les jerarquies laborals al món vidrier. El novembre d’aquell any tornà a les Illes, aquesta vegada deportat i empresonat durant gairebé dos anys al Castell de la Mola, a Maó, on compartí presidi amb Seguí, Lluís Companys i una trentena d’anarcosindicalistes com Camil Piñón o Josep Viadiu. El 1921, des del presidi, inicià les col·laboracions amb el periòdic Cultura Obrera de Mallorca, articles que foren publicats sota el títol de Llagas sociales, llibre dedicat als fenòmens que degradaven la vida dels treballadors de l’època.
Alliberat el 1922, tornà a treballar de vidrier, ara de forma independent i per a entitats com la cooperativa Model del Segle XX, de la que n’era soci. També reprengué l’activitat sindicalista: el juliol del 1922 representà del Sindicat Únic d’Obrers Vidriers de Barcelona al Congrés de Blanes; el novembre presidí el míting d’afirmació sindicalista del Teatre Bosc amb Llibertat Ródenas i Joan Peiró; i com membre del Comitè Propresos de la CNT, exercí la mateixa tasca al Míting Propresos de novembre de 1922. Enfront de la repressió governamental, formà part del grup de Seguí que inicià converses amb polítics com Francesc Layret i Lluís Companys per crear una gran aliança republicana i obrera.
Mort d’en ‘Paronas’
Fou tornant d’una d’aquelles trobades amb Companys, que Seguí i Comas foren tirotejats. Seguí morí a l’acte i Comas resultà greument ferit amb tres impactes de bala a les cames, al pulmó i al fetge. Hospitalitzat, davant certa desídia dels metges, el seu company Simó Piera amenaçà amb una pistola als facultatius perquè fessin el possible per salvar-li la vida. No obstant això, Comas morí el 13 de març: la seva vídua Dolors Sabater estava embarassada i deixava orfe en Joan, de pocs anys.
La policia difongué als diaris de l’època que Paronas era un “perillós sindicalista propagandista i d’acció”. El seu company Josep Viadiu el definí com “un noi barbamec, més aviat alt que baix, de posat desimbolt, ulls penetrants, inquiet i amb un intens afany de superació”. També deia “que estimava entranyablement a Seguí”. Pocs dies després de la seva mort, Solidaritat Obrera reproduí unes paraules de Comas: “Podran matar-nos, però darrere nostre queden altres companys que seguiran amb la nostra tasca amb més energia que nosaltres. Cada un que caigui serà un incentiu més per continuar la lluita amb més ardor”.
