Entre el 2006 i el 2008, més de 50.000 persones van intentar arribar a les illes Canàries des de Mauritània, una nova ruta que s’obria davant la dificultat d’arribar a l’Estat espanyol creuant l’Estret o entrant a través de Ceuta i Melilla. En resposta a la nova dinàmica migratòria, el govern espanyol va començar a signar acords bilaterals amb Mauritània, així com amb els països veïns del Senegal i Cap Verd, i els va proveir d’equips de vigilància per a les seves patrulles marítimes. Fins i tot va cedir quatre patrulleres al Senegal, amb les despeses cobertes pels fons de la Unió Europea (UE). Així ho explica l’informe Expanding the Fortress (Expandint la fortalesa), elaborat per l’investigador de l’ONG holandesa Transnational Institut (TNI) Mark Akkerman, publicat l’any 2018.
L’Estat espanyol ha signat acords amb Mauritània, així com amb el Senegal i Cap Verd, per proveir-los d’equips de vigilància
Els acords entre l’Estat espanyol, la UE i Mauritània no van acabar aquí. L’any 2006, l’exèrcit espanyol, mitjançant fons de l’Agència Espanyola de Cooperació al Desenvolupament, va construir a Nouadhibou –la segona ciutat més important de Mauritània– un centre de detenció amb la finalitat de retenir les persones migrants interceptades en el seu camí cap a l’Estat espanyol. Aquest centre va rebre nombroses denúncies per les condicions en què vivien les persones internades, que incloïen “pallisses per part dels policies i cap mena d’accés a serveis mèdics”, segons l’informe d’Akkerman. Fins i tot Amnistia Internacional va denunciar que “el centre actua sense cap marc legal i no compta amb cap mena de control judicial”.
El cas de l’Estat espanyol a Mauritània és un cas paradigmàtic i primerenc de les polítiques que actualment estan implementant els estats europeus per gestionar els fluxos migratoris, un fenomen que s’ha anomenat externalització de les fronteres. “La UE està fent servir tot un sistema d’externalització de fronteres, amb més d’una trentena de països implicats”, afirma la investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau Ainhoa Ruiz. “Això vol dir que s’estableixen acords bilaterals amb tercers, especialment als països d’origen, perquè les persones que volen arribar a Europa no puguin sortir del seu país, sense tenir en compte que aquestes persones intenten fugir dels seus països per alguna raó”.
S’han fet servir els acords de cooperació com a moneda de canvi per imposar polítiques de control migratori
En molts casos, s’utilitzen els acords de cooperació com a moneda de canvi per implementar les polítiques de control migratori impulsades des de la UE. Segons l’informe Expanding the Fortress, “des de 1992 i de forma més agressiva des de 2005, la UE ha desenvolupat les polítiques d’externalització de la frontera europea perquè les persones desplaçades forçosament mai puguin arribar a Europa”. Aquest fet ha convertit “els països veïns a Europa en els nous vigilants de les fronteres [europees]. I com que són tan lluny de les costes europees i dels mitjans de comunicació, els impactes són completament invisibles per als ciutadans de la UE”.
En el cas de l’Estat espanyol, s’estan aplicant aquesta mena de pactes principalment amb tres països, d’acord amb el que explica Ainhoa Ruiz: Mauritània, el Senegal i el Marroc. D’una banda, “s’està venent material militar per als cossos antidisturbis i policials en general per evitar que les persones intentin arribar a l’Estat” i, d’una altra, “es fan formacions a aquests cossos policials”. “Per últim, els acords també inclouen que l’Estat espanyol pugui intervenir en les seves aigües territorials”, destaca la investigadora.
Una prova d’aquestes mesures és la visita del ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, el passat mes d’agost al Senegal, on es va reunir amb el seu homòleg, Aly Ngouille Ndiaye, i amb el president de la república senegalesa, Macky Sall. “La millor fórmula per lluitar contra la immigració irregular i contra les xarxes de tràfic de persones és la prevenció en origen i la cooperació”, va defensar el ministre espanyol. També va assegurar que el model hispanosenegalès “és admirat a la resta de la UE” i va mostrar la voluntat que l’Estat espanyol continués sent “el pont entre Dakar i Brussel·les”. El viatge de Grande-Marlaska també va incloure la visita als dispositius de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia espanyola destinats a la “vigilància marítima” i situats al port de Dakar.
L’externalització i la necropolítica
D’acord amb l’informe del TNI, és molt difícil “estimar el total de les despeses de la UE en tots els seus esforços per parar l’arribada a Europa de les persones desplaçades forçosament”. El think tank britànic Overseas Development Institute (ODI), però, estimava, el setembre de 2016, que des del desembre de 2014 s’havien invertit 15.300 milions d’euros en aquest tipus d’operacions, una estimació que qualificaven de “molt conservadora”.
Del 2014 al 2016 s’haurien invertit 15.300 M€ per evitar l’arribada de persones desplaçades
El que sí que han pogut corroborar des de l’ONG dels Països Baixos és que “la gran majoria dels 35 països on la UE prioritza els esforços d’externalització de fronteres són règims autoritaris, coneguts per violacions dels drets humans i amb índex de desenvolupament humà molt baixos”. Tot i això, “els estats europeus continuen venent armes a aquests països encara que alimentin més conflictes, violència i repressió, i també, per tant, la gestació de més refugiats”.
A finals de 2017, un reportatge de la CNN mostrava una subhasta de persones migrants a Líbia, on les persones que intentaven arribar a Europa eren venudes com a esclaves. Aquesta és una de les conseqüències directes de les polítiques europees: com que els acords amb la UE “impedeixen la sortida d’embarcacions, es genera un tap de persones atrapades als països del nord d’Àfrica, que no poden tornar als seus països perquè no tenen recursos i que estan sotmeses a moltes vulneracions dels seus drets”, aclareix Ainhoa Ruiz.
La CNN mostrava una subhasta de migrants a Líbia, on qui intentava arribar a Europa era venuda com a esclava
Per Helena Maleno, activista per la defensa dels drets de les persones migrades en espais de frontera, “hem d’entendre les fronteres i les polítiques que està fent Europa com a necropolítica”. Aquest concepte, encunyat pel filòsof camerunès Achille Mbembe, està basat en la idea que per al poder unes vides tenen valor i d’altres no. Per Maleno, aquesta concepció es remunta als “temps de la colonització, on es decideix a qui es deixa viure i a qui es fa morir”.
“La necropolítica té un impacte als cossos, que són emprats per ser esclaus a Europa. Els entramats de la indústria de la guerra retroalimenten la indústria criminal de l’esclavatge. Formen part d’una xarxa de negoci on hi ha cossos que tenen drets i d’altres que són emprats, esclavitzats”, assevera l’activista.
En la mateixa línia s’expressa la investigadora del Centre Delàs: “Les principals persones que arriben a Europa són de Costa de Marfil, Síria, l’Iraq i l’Afganistan”. En aquests tres últims casos s’han produït intervencions militars dels Estats Units i la UE, i “el que està fent la UE és generar misèria per després construir tanques”. “El que volen és interceptar aquesta gent abans que siguin responsabilitat nostra. Per això es creen els sistemes de vigilància i els mecanismes d’externalització. Si aquesta gent no surt i no arriba aquí, no farem l’autocrítica ni ens preguntarem què estem fent malament a escala internacional: exportació d’armes, intervencions militars, espoli de recursos…”, conclou Ruiz.
