El jovent sahrauí porta tota la seva vida esperant una solució al conflicte del Sàhara Occidental. Moltes no coneixen la seva terra, però senten la lluita del seu poble com una lluita i resistència pròpia i anhelen poder viure en pau i dignitat al seu país. Per a aquestes joves, la causa sahrauí és un exemple de resistència i lluita noviolenta, pacífica i humana, la lluita de la raó i la convicció d’existir d’un poble i de viure amb dignitat en la seva pròpia terra. Descriuen que ser sahrauí és sinònim de patiment, dignitat, paciència, fortalesa, és aferrar-se a una identitat que els fa lluitar contra la injustícia i per l’honor d’un poble valent i incansable.
Abdelhay Mohamed, un jove sahrauí de 27 anys, ha nascut i viscut tota la seva vida als camps de refugiades sahrauís d’Algèria. Des dels campaments viu la causa sahrauí en el seu dia a dia i en totes les seves dimensions, com una batalla política, social i econòmica contra l’ocupant. Per a Abdelhay, ser sahrauí als campaments és una mostra més de la fortalesa i dignitat que té el seu poble, un poble que, des de la seva visió, no accepta la humiliació ni l’insult, i s’aferra a la seva identitat i lluita amb determinació per acabar amb el seu patiment i tornar a la seva terra.
Moltes joves sahrauís aprenen de les històries que expliquen els seus avis excombatents, l’amor per la pàtria que els transmeten els pares i mares… i van definint la seva identitat
Ser jove i sahrauí als campaments de refugiades significa tenir el coratge suficient per superar les dificultats i la incertesa de futur que dibuixen més de quaranta anys d’exili. Moltes aprenen de les històries que expliquen els seus avis, els excombatents, l’amor per la pàtria que els transmeten els seus pares… i, entre les dificultats i incerteses, van definint la seva identitat i la seva manera d’entendre i defensar la lluita del seu poble.
“Ser sahrauí per a mi és aquest sentiment de pertinença a aquest poble lluitador i tolerant que, malgrat tot el sofriment que ha viscut, encara aprecia la seva identitat i encara s’aferra a la seva dignitat, ser un sahrauí és saber que ets part d’una societat amb un patrimoni autèntic i una cultura diversa”, assenyala Abdelhay Mohamed.
La lluita en la distància: entre el deure i la nostàlgia
El sentiment des de la diàspora no és molt diferent. Moltes joves sahrauís en la diàspora han nascut als campaments. Viure en un altre país els suposa estar lluny de la seva terra, però també de la seva família. Viuen la lluita des de la nostàlgia, la inquietud i el sacrifici de no poder estar al costat del seu poble, però també des de l’agraïment de poder tenir l’oportunitat de gaudir d’una vida digna. Conviuen amb la responsabilitat que suposa l’esperança de poder tenir un futur, la llibertat de poder expressar i denunciar la vulneració de drets que pateixen i el deure de seguir defensant els drets i la llibertat del seu poble des de la distància.
Mohamed Yedahlu, de 21 anys, va néixer als campaments i viu des de fa anys a la diàspora. Per ella, la lluita sahrauí és una lluita per la justícia que mereix el seu poble. La seva tieta, l’activista sahrauí Sukeina Yedahlu, va estar deu anys i set mesos desapareguda. Per ella defensar la causa sahrauí suposa posar-se en la pell de l’altre, de cada activista i de cada sahrauí que ha sigut víctima de la cruel repressió del Marroc.
Per Monina Mohamed Yedahlu, de 21 anys, defensar la causa sahrauí suposa posar-se en la pell de l’altre, de cada activista i de cada sahrauí que ha sigut víctima de la cruel repressió del Marroc
“Em toca calçar unes sabates de la talla 39, em toca ser mare, perdre als meus fills, em toca perdre deu anys de la meva vida entre tortures i sofriment, em toca sortir al món sola, sense l’empara de ningú, ni tan sols els meus fills em reconeixien, em toca sofrir, em toca omplir-me d’odi pels qui em van llevar la vida, omplir-me de fúria, pels qui em van arrabassar als meus fills, i em van arrabassar d’ells, inhalar fort, i cridar “Sàhara lliure! Fora el Marroc!” Em toca cridar on estan els drets humans?, on està el món davant d’aquestes terribles violacions?”, reflexiona Monina Mohamed.
Sentir-te empresonat en la teva pròpia terra
Des dels territoris ocupats, les joves sahrauís entenen la lluita del seu poble com una gran lluita contra un monstre opressor, en tots els sentits. “És una lluita pacífica en manifestacions, cultura contra l’eliminació de la identitat sahrauí, contra l’espoli dels recursos naturals, una lluita comunicativa, feminista…”, afirma el jove activista i periodista sahrauí Ahmed Ettanji, de 32 anys.
Per a les joves dels territoris ocupats, ser sahrauí és ser condemnat a viure sota l’ocupació o com a refugiada i ser silenciades per les potències internacionals. Aprenen des de molt joves que l’opressió de les forces ocupants marroquines es tradueix en la manca de garanties de cap dret fonamental. Per a elles, viure com a jove sahrauí als territoris ocupats és viure com un ciutadà de segona, és patir la tortura, la humiliació i sentir-te empresonat en la teva pròpia terra.
Cadascuna entén la lluita sahrauí des de la seva perspectiva. Per una banda hi ha el poder de la diplomàcia, de la desobediència civil, de les campanyes de sensibilització, de la resistència noviolenta… i per altra la lluita armada. Una perspectiva que actualment estan utilitzant les sahrauís des del trencament dels acords de l’alto el foc el novembre de 2020 per part del Marroc.
El retorn a la lluita armada
La majoria de sahrauís han sigut i són defensores de la via noviolenta per a la resolució del conflicte al Sàhara Occidental. Els acords de pau de 1991 van posar fi a una guerra iniciada el 1976, després de la sortida de l’Estat espanyol del territori. Les joves sahrauís coneixen la realitat que van viure els seus avis i les seves àvies, els seus pares i mares fa més de 45 anys, i saben que la guerra deixa víctimes i dolor en totes dues bandes. Des d’aleshores, el poble sahrauí, representat pel Frente Polisario, ha intentat aconseguir la seva llibertat per la via diplomàtica i des de la resistència pacífica, però totes les alternatives han estat ignorades.
La inacció de la comunitat internacional i les falses promeses de les Nacions Unides i la MINURSO durant dècades, han fet que moltes joves sahrauís vegin el retorn a les armes com l’única via possible per aconseguir la llibertat, l’estabilitat en el Sàhara Occidental i la coexistència en el Magreb. Coincideixen que el retorn a les armes és un camí que han hagut de seguir perquè s’hi han vist obligades i no els hi ha quedat una altra alternativa si volen aconseguir la llibertat del seu poble.
“Per mi el retorn a les armes no hauria de ser la solució que s’espera en ple segle XXI, però donada la situació d’indiferència de l’ONU i les grans potències , no hi ha més remei”, creu Hafdal·la Brahim
“Per mi el retorn a les armes no hauria de ser la solució que s’espera en ple segle XXI, però donada la situació d’indiferència de les Nacions Unides i les grans potències mundials, no hi ha més remei. Fa més de vint anys que esperem un referèndum que s’hauria d’haver fet el 1992 i poden passar cent anys… que si no es soluciona per les armes, la situació seguirà igual”. Explica el jove sahrauí Hafdal·la Brahim.
En efecte, per al jovent sahrauí, el retorn a les armes representa, per una banda, l’esgotament davant la inacció de les Nacions Unides per dur a terme el referèndum d’autodeterminació que s’hauria d’haver celebrat l’any 1992. I per l’altra, la sistemàtica vulneració de drets humans per part de les forces marroquines i l’assetjament constant contra el poble sahrauí i l’explotació dels recursos naturals dels territoris ocupats.
La joventut sahrauí té plena confiança en el Front Polisario, l’únic representant legítim que entenen tenen com a poble, i reconeixen que té un paper clau en la defensa i l’alliberament de la seva causa. Veuen en el Front la possibilitat de fer sentir la seva veu en l’àmbit internacional i d’aconseguir victòries a favor del poble sahrauí i la seva terra. És un eix que uneix a totes les sahrauís en la defensa dels seus drets i el mecanisme i estructura que lidera la seva lluita en les diferents esferes polítiques i socials.
Viure amb l’espera de tornar a sentir la seva terra
L’anhel que tenen totes aquestes sahrauís és poder aconseguir la independència i poder tornar a viure en la seva terra en pau i llibertat, una terra desconeguda per a moltes d’elles. Imaginen poder construït un futur en un país democràtic on es respectin els drets i llibertats, un factor clau per al desenvolupament i l’estabilitat econòmica, política i social. Somien en construir un país que sigui referent en el Magreb i suposi la millora de la qualitat de vida de la seva població.
“És el somni de les persones que van morir i de les quals van deixar als seus fills; tornar a la terra independent”, conclou Lallou Mustafa
Les joves sahrauís de la diàspora, dels territoris ocupats i dels camps de refugiades, tenen l’esperança de viure en un Sàhara Occidental lliure, on l’hospitalitat, l’amabilitat, la puresa, la generositat, la convivència, la valentia, la resistència i la resiliència continuïn sent les característiques que millor defineixen el seu poble.
“Som un poble pacífic i senzill. Vivim per la nostra llibertat i la nostra pàtria. És el somni de les persones que van morir i de les quals van deixar als seus fills; tornar a la terra independent. El poble sahrauí és el poble oblidat. Però també és un poble noble, sincer, pacient, resistent i ferm”, conclou Lallou Mustafa, jove sahrauí nascut als territoris ocupats que actualment viu als camps de refugiades sahrauís d’Algèria.
