Tan lluny i tan a prop, corria l’orgia neoliberal del 1993. I tots els decrets de tots els poders es vantaven de certificar i decretar oficialment la fi de la història. Cínicament. Fantasiosament. Tràgicament, també. Ben aviat, com sol passar, van ser els últims de sempre –els últims de la fila, els oblidats de la història, els marges des de les tangents–, els primers a desmentir-ho categòricament. Alçant la veu i el puny, posant el cos i la paraula, l’aixecament zapatista de l’1 de gener de 1994 va replicar en totes les perifèries, va sorprendre el món i va sacsejar el taulell com venint d’una llarga nit de cinc-cents anys de foscor –dominació, acumulació, despossessió. Les sigles EZLN es van començar a escampar i estampar arreu. Fins avui encara. I moltes i molts s’hi van agregar, sumes que eren multiplicacions, com si fos la digna pastera des d’on poder resistir un dilema antagònic i encara irresolt: el que confronta humanitat i neoliberalisme. No s’ha acabat d’escriure encara tot el que aquell zapatisme de nou encuny –comunitari i hacker, autònom i rebel, selvàtic i urbà– ens ha canviat la vida, ens ha transformat les pràctiques i ens ha alliberat les neurones, qüestionant d’arrel tot poder –els grans i els petits, els estructurals i els quotidians. D’aquell regal fet influència i refugi, fins i tot en donava compte l’informe de torn dels Mossos d’Esquadra sobre el Cinema Princesa ocupat el 1996: qualificava l’espai alliberat com un indret “neozapatista”.
El zapatisme es va transformar en la digna pastera des d’on poder resistir un dilema antagònic i encara irresolt: el que confronta humanitat i neoliberalisme
Qui eren els zapatistes, qui eren aquelles dones i homes que s’emmascaraven el rostre per donar la cara, es demanava el poder? I responia l’estimat escarabat Durito, que raonava sobre globalització i megalòpolis, i responia Marcos, el sub, amb barricades de paper i l’altra història: “Marcos és un gai a San Francisco, un negre a Sud-àfrica, un asiàtic a Europa, un xicano a San Ysidro, un anarquista a Espanya, un palestí a Israel, un indígena als carrers de San Cristóbal (…), un jueu a l’Alemanya nazi, un ombudsman a la Sebena, una feminista als partits polítics, un comunista a la postguerra freda, un pres a Cintalapa, un pacifista a Bòsnia, un maputxe als Andes (…), una mestressa de casa un dissabte a la nit en qualsevol colònia de qualsevol ciutat de qualsevol Mèxic, una dona sola al metro a les deu la nit, un jubilat de plantada al Zócalo, un camperol sense terra, un editor marginal, un obrer desocupat, un metge sense plaça, una estudiant disconforme, un dissident del neoliberalisme, escriptor sense llibres ni lectors, i, de ben segur, un zapatista al sud-est mexicà”. D’allà naixia la consigna que més els defineix: “Un món on càpiguen tots els mons”. I en aquella pastera, rumb Esperança, surfegem encara.
Vint-i-set anys després, aporia del pas del temps, tornen els zapatistes, perquè mai van marxar. Entremig, no caldria ni dir-ho, Mèxic és més narcoestat encara i hem vist espaordits la massacre d’Acteal, els 43 estudiants desapareguts Ayotzinapa, el feminicidi perpetu a Ciudad Juárez o els murs de Trump contra els espaldas mojadas. Fins abans-d’ahir, quan l’informe de Credit Suisse reduïa la concentració bruta i brutal del 45% de la riquesa global feudal a les mans brutes d’un 1%. Contra l’ordre caníbal del món aquella ètica des de baix, feta pedagogia de la llibertat, va arribar per quedar-s’hi i fer-nos saber comunitats en resistència. Aquells principis han retroalimentat centenars d’iniciatives, pràctiques i dinàmiques dels moviments socials catalans –assemblea, autogestió, autoorganització, com l’escola de rebel·lia de Salvador Seguí. Per exemple –així, això– aquesta iniciativa d’estructures populars presentada aquesta setmana. Ens va llegar també consignes, esdevingudes realitats compartides. I paraules que encara declinem: “Per a tots, tot; res per a nosaltres”; “Anem lents perquè anem lluny”; “Manar obeint”. Cada declaració de la Lacandona era llegida de nit a barris i comarques i traduïda l’endemà en el desig permanent de fer les coses –”ho fem com podem”– d’una altra manera. És a dir, el programa –proclama– d’aprendre a ser zapatistes al sud de l’Europa grotalessa, la de les dues velocitats i una sola policia. “Somos viento“, cantava l’Amparanoia.
Vint-i-set anys després d’aquell 1 de gener on cada nou any arrelem, unes quantes ‘compas’ han salpat des de les serralades del sud-est mexicà i han creuat un oceà intergalàctic en l’inici d’un viatge pels cinc continents
I sí i sobretot. Avui, ara, aquí i vint-i-set anys després d’aquell u de gener on cada nou any arrelem, unes quantes compas han salpat des de les serralades del sud-est mexicà i han creuat un oceà intergalàctic en l’inici d’un viatge pels cinc continents. Capítol europeu on impulsen la Gira Zapatista Europea per la Vida. L’Escuadró 421, avançada de totes les compas que vindran aviat, va arribar a les costes gallegues el passat mes de juny i dimarts serà rebut a la plaça Catalunya, mentre l’estesa xarxa de suport ordeix la trama de la solidaritat de la gira catalana per acollir-los i acompanyar-los i fer-los costat. Una campanya de micromecenatge –entre totes, tot; perquè és l’única sortida d’emergència– està activa per finançar solidàriament la caixa de resistència per autofinançar l’arribada dels zapatistes i el centenar de trobades –parlarem de vida– que es realitzaran arreu del territori català per afrontar el cul-de-sac civilitzatori, temps de canalles i temps de col·lapses, que ens ve a sobre. Ho faran, avui, i aquest cop bescanviarem l’hospitalitat cap a elles i ells, que sempre han estat els eterns amfitrions que han rebut tothom a peu de comunitat eutòpica: aquell bon lloc del sud-est mexicà on dir-nos-ho tot per no defallir mai.
Zapatistes del sud d’Europa, uniu-vos (darrer avís), podria ser el grafiti que anuncia aquest viatge, quan d’ells vam aprendre a resemantitzar la noció d’internacionalisme. Causalment, el poemari únic del napolità Erri de Luca es diu Només anada. Quedarà el fet i el no fet encara, però sempre ens hi tornarem. Perquè sabem de bon començament que aquest viatge no té bitllet de retorn. Allà, al poema Els innombrables, Erri escriu: “Som els innombrables, el doble en cada casella d’escacs / empedrem d’esquelets el vostre mar per caminar-hi al damunt. / No podeu comptar-nos, si ens compteu augmentem, / fills de l’horitzó, que ens aboca a pilots. (…) / Hem vingut descalços, en comptes de les soles, / sense notar les espines, les pedres, les cues d’escorpí. / Cap policia pot mostrar-se tan prepotent / com totes les ofenses que ja ens han estat fetes. / Farem de criats, els fills que no heu fet, / les nostres vides seran els vostres llibres d’aventures. / Portem Homer i Dant, el cec i el pelegrí, / l’olor que vau perdre, la igualtat que heu sotmès”. Venen dies de retorns, retrobades i represes: de mirar enrere per poder continuar mirant endavant. Dies per capgirar allò que ens deien fa tres dècades –”Detrás de nosotros estamos ustedes”–, i retornant amb agraïment tot el rebut poder xiular-los: Rere vostès, estem nosaltres. Encara.
