Ocupat el març de 1996 després de més de 20 anys d’abandonament, el cinema Princesa va portar les reivindicacions del moviment okupa al bell mig d’una Barcelona que encara patia la llarga ressaca post olímpica. Sense dubte, un dels danys col·laterals més important de la febre dels jocs va ser l’especulació immobiliària vinculada a la construcció de la marca Barcelona. L’octubre del mateix any, la Policia Nacional espanyola va assaltar l’edifici de la Via Laietana de matinada –amb el suport d’un helicòpter– i va desallotjar la quarantena de persones que resistien a l’interior. A la nit, la policia va tornar a carregar violentament per dissoldre la manifestació de rebuig al desallotjament. Tal com va relatar més tard David Fernàndez a Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial, el desallotjament va suposar l’estrena del Grup 6 de la Brigada d’informació en l’època de Julia García-Valdecasas, l’aleshores delegada del govern espanyol. Més tard, també va ser responsable d’altres episodis de repressió envers els moviments socials, com el desplegament contra la manifestació antifeixista del 12-O de 1999 a Sants i la detenció dels Tres de Gràcia (2001). Sigui com sigui, la llavor del Princesa va germinar a Barcelona amb moltes més ocupacions, com l’Hamsa, Can Vies o Can Masdeu. Illacrua (número 39, novembre de 1996) va fer un primer balanç del desallotjament de l’antic cinema i va criticar la manipulació mediàtica que el va acompanyar.
La repressió no frenarà l’okupació
El passat 28 d’octubre va rebre tothom: la gent okupa, les seves amistats i famílies, el veïnat de la Ribera i els col·lectius que els donaven suport. Fins i tot qui simplement passava per la Via Laietana. Feia molt de temps que a Barcelona no es patia una repressió policial tan violenta. La policia va carregar a tort i a dret, tant a l’hora de desallotjar els okupes de l’antic cine Princesa, com d’avortar la manifestació de suport que tingué lloc al vespre i que agrupà més d’un miler de persones.
Contràriament al que l’endemà escampaven la majoria de mitjans de comunicació, ni eren els okupes els violents (El Mundo, per exemple titulava: “Los okupas provocan una batalla campal”, 29 d’octubre), ni la manifestació de suport estava formada només per “joves okupes i radicals”. A la manifestació del vespre hi havia gent de tota mena, joves i grans, encaputxats i a cara descoberta; tothom, això sí, coincidia en dues coses: en la indignació enfront del brutal desallotjament del matí i en la simpatia envers les reivindicacions okupes. Tots ells van patir en pròpia carn la repressió de la policia.
Malgrat tot, què ens podíem esperar? Una càrrega policial és una càrrega policial. En franquisme i en democràcia. El gros de la responsabilitat la tenen aquelles persones que, des dels despatxos, manen resoldre els problemes no negociant, sinó per la força, i també els qui consenten aquestes actuacions o les animen. Estem pensant en la delegada del govern a Catalunya, Julia García-Valdecasas, de qui presumiblement devia partir l’ordre d’actuar d’aquesta manera; també en Pasqual Maragall, que va fer unes declaracions patètiques justificant la intervenció. I també en molts mitjans de comunicació, que han anat creant un clima legitimador del desallotjament. És clar, ¿què podien fer les civilitzades institucions davant gent tan rara com “una joven con más anillos insertados que una cortina de baño” (informació d’El País, 21 d’octubre), davant gent tan perillosa, dominada per una “fèrria jerarquia” i dotats de mitjans tan temibles com “líquids inflamables”, “flascons d’àcid”, “telèfons mòbils” i “Internet”? (El País, 25 d’octubre). Intervenir, apallissar i detenir. Naturalment que sí.
No obstant això, els fets del 28 d’octubre han fet guanyar moltes simpaties a la causa okupa. Al capdavall, el moviment d’okupacions està ficant el dit en la llaga a problemes que patim diàriament: la carestia de l’habitatge, la manca de possibilitats laborals i econòmiques, la destrossa urbana per la insaciable voracitat de l’especulació immobiliària, l’acumulació escandalosa de la riquesa per uns quants i de la pobresa per a la majoria, la falta d’espais on fer activitats, espais que siguin gestionats pels qui els utilitzen i no des de dalt…
A l’Ajuntament de Barcelona, a les immobiliàries, a la gent d’ordre, l’amoïnava la imatge d’un edifici cèntric ocupat per uns joves que posaven en qüestió totes aquestes coses. El cine Princesa era un gra de pus enmig d’aquesta Barcelona guapa, tan allunyada de les necessitats de la gent que té problemes per arribar a final de mes. L’okupació s’havia d’acabar. Havien desallotjat les cases de Banyoles, de Terrassa, la setmana abans, la de Gràcia. Ara tocava el torn a Princesa. Amb tot, els pot sortir el tret per la culata. La repressió no ha de frenar l’ocupació.
Col·lectiu Cruïlla
