A finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, l’escena hardcore i punk es va estendre arreu del món a través de grups com Born Against, Bikini Kill, Black Flag, Crass, i segells com Dischord Records (Minor Threat, Fugazi), que rebutjaven la cultura del consum i l’autoritat en qualsevol de les seues formes ho portaven a la pràctica fora dels límits amb què la indústria musical i cultural per a masses d’aquell moment els ofegava.
Als Països Catalans, aquest gènere musical també va irrompre amb força als anys vuitanta i noranta i va esdevenir banda sonora dels moviments socials, ja que prefigurava alternatives que desafiaven les estructures de l’oci convencional. Un dels valors contrahegemònics amb els quals es va impregnar la cultura popular és el concepte do it yourself (DiY), que en anglés vol dir “fes-t’ho tu mateixa”. L’ètica de la cultura DiY rau a responsabilitzar-se de les nostres vides i del món que ens envolta mitjançant una acció directa propositiva i pràctica.
Filem més prim. L’any 2008, els components del grup de post punk rock Decurs es van trobar amb què un altre grup que els agradava estava de gira per la península Ibèrica, però no tocaven a prop d’on vivien ells perquè ningú els ho organitzava, així que ho van fer ells mateixos. Així va néixer Ojalá estë mi bicicleta (OEMB), un col·lectiu que des d’aleshores té com a objectiu donar cabuda a grups de música experimental que no troben espai a Barcelona o a la rodalia i que, com explica un dels seus disset components, que s’identifica amb el pseudònim de J. M. Carrasco, “organitza els concerts que no organitza ningú”. En aquests tretze anys ja en porten 285.
Explorar nous formats
A finals del segle passat, el desig d’independència a l’hora de produir i compartir la música i la manca de recursos requerien aguditzar tant l’enginy que es va aconseguir crear una infraestructura contracultural que no es materialitzava només en concerts, sinó també en segells, locals d’assaig, sales, distribuïdores, ràdios, fanzins… Va ser la base del DiY, tan sòlida que continua vigent avui dia.
L’arrest abrupte de moltes de les formes de socialització a les que ens havíem acostumat abans de la pandèmia de la COVID-19 i la necessitat visceral de seguir en contacte amb la música, encara que no fora en directe, és el que va convéncer les integrants de l’agenda DiY El Sot (inspirada en la plataforma de difusió Antipatia Zine) d’explorar un nou format: el podcast. Des de 2018 difonen esdeveniments culturals per mitjà d’eines lliures com Noblogs i un canal de Telegram, però amb el format radiofònic van començar a parlar també de temes polítics, sobretot del seu barri, Vallcarca (Barcelona), amb la música com a fil conductor.
Per la seua banda, la Plaga DiY és un dels col·lectius més joves d’aquesta escena, i a més de fer de distribuïdora i organitzar concerts des de 2018, graven i editen música en el seu local, a l’Hospitalet de Llobregat. També van atrevir-se a millorar les seues habilitats tècniques per a seguir fent el que els agrada. En el seu canal de YouTube comparteixen Toc de queda, un programa d’entrevistes i actuacions musicals, en col·laboració amb el col·lectiu audiovisual Captura Mutante.
És sostenible?
Per descomptat, les condicions perquè això siga possible no es limiten a aconseguir un lloc per a fer el concert, cobrar les entrades i atendre la barra, sinó que hi ha una llista extensíssima de tasques invisibles (o no tan visibles), que van des de l’acompanyament als grups fins a netejar els lavabos quan marxa tothom o respondre les propostes que arriben cada setmana a l’e-mail.
D’això també en saben prou a Discos Pinya, un col·lectiu que va començar a organitzar concerts DiY l’any 2012 i que ara també edita i promou el material dels grups on toquen i d’alguns dels que els agraden. “Sempre és més fàcil muntar-t’ho tu mateix que anar darrere de grans marques, que després et posaran condicions i límits. Nosaltres no volem dependre de ningú”, explica Àngel, un dels seus membres.
Com es pot sostenir tot això en el temps, econòmicament i emocionalment? De vegades és complicat conjugar la música amb la feina, la vida familiar o altres quefers del dia a dia. Per a algunes persones, com Clara, de Discos Pinya, el balanç és límpid: “Si això fos la meua feina, crec que no hauria fet ni la meitat de coses que he fet perquè m’agraden. No és qüestió de créixer, sinó de compartir. No tenim cap intenció de deixar aquesta manera de fer”. Àngel, amb qui també comparteix grup, completa: “Si el meu entorn laboral no es pot adaptar, no estic a gust. Al principi, veus que no busques feina o que en rebutges. És com un clic. De sobte, t’adones que prioritzes certes coses.” Alhora, Carrasco ens explica que, per exemple, a OEMB han anat aprenent amb el pas del temps: “La clau és intentar mantenir càrregues de feina realistes i preocupar-se perquè les coses estiguen ben fetes”, resol. Al cap i a la fi, tothom vol el mateix: gaudir dels concerts.
El DiY no va de resultats, sinó més aviat de processos. Molts dels projectes busquen alternatives pel que fa al funcionament i a les estructures
El DiY no va de resultats, sinó més aviat de processos. Molts dels projectes no busquen només alternatives en els seus objectius, sinó també pel que fa al seu funcionament i les seues estructures, i desenvolupen organitzacions no jerarquitzades. Per exemple, a La Plaga DiY, compten, a més de l’assemblea per mitjà de la qual s’organitzen, amb un grup de gent afí que té una implicació voluntària de menor intensitat, però sense la participació de les quals el projecte no funcionaria.
Pel que fa a la sostenibilitat econòmica, molts col·lectius DiY coincideixen en criteris simples per concentrar els esforços en seguir fent música siga com siga. Mar Valiente, d’OEMB, valora que tot rau a “predicar amb l’exemple, demostrar que ho pots fer tu mateixa i que pots garantir que els diners no configuren la qualitat”. Malauradament, travessen molts aspectes ineludibles a la vida. Per això només contacten amb sales gratuïtes. Així, tant La Plaga DiY com OEMB han organitzat concerts en espais okupats, en bars, en centres cívics i en casals de joves. Sobre això, Valiente reflexiona que “són espais que ens pertanyen i sovint estan privatitzats”. “Els espais municipals són nostres, els paguem amb els nostres impostos. És un error no utilitzar-los només perquè pensem que són institucionals. Ho seran si deixem que ho siguen”, hi afegeix Carrasco.
Per tant, tots els diners aconseguits es destinen als grups, perquè puguen quadrar els números, i es reinverteixen en els mateixos projectes. Josep Ferrarons, d’El Sot, lamenta que de vegades alguns grups no poden recuperar la despesa, ni tan sols del desplaçament. Quan li ha passat a ell mateix, ha buscat la manera que això no li impedisca seguir tocant: “Ningú està en deute amb tu, ho fas perquè vols. És com qui se’n va de vacances: no sents que perdis diners, perquè mai has esperat recuperar-los”. Al final, “el que comença per cobrir una necessitat, per manca de recursos, acaba convertint-se en una decisió política” expliquen Àngel i Clara. I conclouen: “Si malgrat tot podem fer el que ens agrada, és que el capitalisme encara no ens ha guanyat”.
Del ‘fes-t’ho tu’ al ‘fem-ho juntes’
Thrash també participa en El Sot, i per a ell el DiY ha sigut un motor de vida i ha impactat en tots els seus aspectes. Va començar a organitzar concerts al seu poble, Montbrison (Estat francés), fa quasi trenta anys, quan es va trobar que ningú ho faria per ell: “Si tens ganes de fer una cosa, no esperes a saber si sí o si no: fes-la. És l’única manera de sentir-se lliure”. La majoria de components de La Plaga DiY tenen ara la mateixa edat que ell aleshores, i reflexionen que encara els queda molt per aprendre, però que, abans que res, són un grup d’amics, i això és el que ha de prevaldre sempre. El sentiment de col·lectivitat és tan intens que algunes d’elles rebutgen expressar-se com a individualitat, i pregunten: “Per què separar-nos quan ho podem ajuntar tot?”.
A l’hora d’acollir gent en els projectes, la porta sempre està oberta per a qui vulga participar-hi i aportar. Amb aquesta filosofia es crea comunitat i es forgen amistats
Amb reflexions com aquesta, ara fa uns anys, el concepte DiY ha anat evolucionant cap a do it together, és a dir, “fem-ho juntes”, ja que s’entén que l’acció col·lectiva és una eina d’aprenentatge vital. Valiente en posa un exemple: “Quan veus que és un booker [és a dir, una agència] qui t’escriu ja saps que serà una banda que no és afí”. No es tracta de consumir oci, sinó de participar-hi activament. Clara i Àngel comenten que s’han trobat “gent que sense conéixer-se de res ho dona tot als altres. Si no hi ha reciprocitat, vol dir que algú se n’està aprofitant”.
A l’hora d’acollir gent en els projectes, la porta sempre està oberta per a qui vulga participar i aportar. Amb aquesta filosofia es crea comunitat i es forgen amistats que arriben fins a racons inhòspits arreu del planeta i duren tota la vida. Insisteixen que la base d’aquestes relacions és el suport mutu. “Fem pinya, ens ajudem entre nosaltres i ajudem a la gent amb qui compartim aquest esperit”, explica Clara. Així, aquests espais aconsegueixen acollir un públic eclèctic i intergeneracional.
És personal o és polític?
A diferència de com ocorre en altres ecosistemes DiY –per exemple, a l’Estat francés– ací trobem divergències entre el que és polític i el que és ociós. Sovint, de manera deliberada i a tall de declaració d’intencions, el procés de creació de projectes DiY també es pot veure com un acte polític en si mateix, ja que rebutja les normes de la societat i no entén que hi haja cap tasca més important que una altra. OEMB i Discos Pinya coincideixen que “és l’única manera que sabem per fer les coses, i és impossible fer-les d’una manera que no siga política”.
Ha costat molt de temps perquè la necessitat de diversitat als escenaris siga indubtable, i moltes dones i persones de la comunitat LGBTIQA+ diagnostiquen una manca de referents aberrant. És de veres que la perseverança que caracteritza aquesta cultura ha fet que el DiY esdevinga més accessible i menys hostil. La fórmula de La Plaga DiY és “intentar generar espais més inclusius i portar gent de tota mena, en comptes de tancar-se en un estil de música”. A més, rebutgen convidar alguns grups, si troben que les seues lletres contenen missatges homòfobs o misògins, o que poden fer que el públic no estiga còmode.
Ferrarons està convençut que cal seguir confrontant aquesta hostilitat i aprendre a acollir a qui s’hi apropa per primera vegada per a participar i no per a consumir, perquè “no pot ser que hi haja gent que preferisca no anar a un concert abans que anar-hi a soles”.
Tanmateix, encara queda molt per treballar, per aprendre i per créixer. Al disc Que torni la Guàrdia Civil (2017) Mandanga! ho deixen clar en 74 segons: “Això és només una cançó / que t’encanta quan l’escoltes. / Una altra forma d’expressió / no li donis moltes més voltes […] / Autogestió de la música? Per descomptat! / Però falten mans i caps per lluitar al nostre costat”.
Ja ens ho farem!
La cultura “fes-ho tu mateixa” i projectes com aquests i tants altres –MDA (Barcelona), l’Atzabara (Sant Feliu de Guíxols), Plug in the Gear (Benicarló), CSA La Residencia (València), la Sala Arrebato (Saragossa), Liceo mutante (la Corunya), Associação Terapêutica do Ruído (Lisboa), Trece monos (Salamanca)– han defensat que la transformació de l’oci i la companyonia són el motiu pel qual roman lliure la cultura, abans que la competició, l’individualisme i el consum. Emfasitzar l’autosuficiència per mitjà de canals directes amb els quals ens intercanviem cada rol possible dalt o baix de l’escenari és la millor recepta per a prendre el poder a la indústria musical i fugir dels qui volen fer negoci amb la cultura: Feu-ho vosaltres mateixes i feu-ho juntes, des de la base, a canvi de res i a canvi de tot, per a sentir-vos lliures.
