“Cal abolir el capitalisme perquè és un sistema pervers que mata vides. I tot el planeta.”
Arcadi Oliveres
Mandra immensa tornar a la rutina, però de les vacances sempre tornem una mica més lúcids. Descansar ajuda a pensar i a renovar les llistes de bons propòsits: mai més aquell nivell d’estrès, mai més contribuir a la gentrificació de cap poble ni ciutat, mai més vols barats i els alvocats només de proximitat. Tot calma i bon rotllo fins que encens la ràdio amoïnada pels aiguats i les amigues d’Alcanar: que la natura és imprevisible, que el risc zero no existeix, que no ens podem excedir amb regulacions i prohibicions perquè l’economia pateix, que hem de fer compatible la sostenibilitat i la prosperitat. Bla, bla, bla negacionista en horari de màxima audiència i en boca d’expolítics que, fins no fa tant, van tenir importants responsabilitats de govern. Com pot ser en plena pandèmia i l’endemà que l’Organització Meteorològica Mundial confirmi que les catàstrofes naturals relacionades amb el canvi climàtic s’han multiplicat per cinc, en els últims 50 anys? Potser abans que no aconseguim la independència mig país haurà desaparegut sota l’aigua o les flames, però ei, no siguem alarmistes que a l’Empordà no s’està pas mal. Que de desastres naturals, com de pobres, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà.
Potser abans que no aconseguim la independència mig país haurà desaparegut sota l’aigua o les flames, però ei, no siguem alarmistes que a l’Empordà no s’està pas mal
I dos dies després d’aquest rotllet salaimartinià, Aena confirma que, of course, l’ampliació del Prat es petarà l’espai natural de la Ricarda. Després d’uns pocs dies de contacte amb la natura tu tornes més flygskam que mai, i resulta que a la sociovergència (que sempre ha manat i sempre es reinventa per seguir manant), li sembla perfectament compatible multiplicar els vols, i reduir les emissions en un 55% d’aquí a 2030 com diu la llei europea del clima. Els supercompensadors ja compensaran el que calgui compensar, tot i que encara no han compensat el que van dir que compensarien. Ara (ara!) el Govern es compromet a accelerar el pla especial de protecció del Delta que resta pendent des de… 1994! És tal broma de mal gust i tal despropòsit que no t’ho pots creure. Quina és la trampa? On no volen que mirem? De què no volen que parlem? O això, o que el capitalisme psicòpata ha posat l’accelerador per arribar, com més aviat millor, al col·lapse ecosocial mundial.
I al mig de tot plegat la medalla d’or per a l’Arcadi. Cinc mesos ja sense ell i el Govern li concedeix a títol pòstum “per honorar un dels referents socials més estimats de la Catalunya contemporània”. No estimat Govern, no, la millor manera d’honorar l’Arcadi seria fer-li cas i prendre’s seriosament tot el que deia: “Aquesta pandèmia ha evidenciat la necessitat de canvis radicals en l’estructura econòmica. És la gran oportunitat per plantejar un canvi de sistema des del punt de vista ambiental i de sistema de producció i de relacions global. Una oportunitat com aquesta no l’hauríem de deixar escapar per començar a fer girar la roda del capital cap a un altre cantó i situar l’eix, d’una vegada per totes, en un altre centre que de fet és el més important: les persones i, per tant, la vida”.
L’Arcadi no entendria com hem de donar cap mena de raó o credibilitat als empresaris en temes ambientals quan el 80% de les indústries catalanes no respecten les normes mediambientals. L’Arcadi estaria avui animant als científics de l’IPCC perquè no s’acovardissin i defensessin el que ja han filtrat, i el que ell sempre va defensar: que el capitalisme és incompatible amb la vida. Ho explicaria arreu i ens faria riure en explicar-ho. “Mireu que fins i tot aquests noiets de l’IPCC tan moderats i ben educats són anticapitalistes”. Com ens fot i ens dol que el Govern no li donés la medalla quan estava viu. Com ens fot i ens dol no poder escoltar el seu discurs on, de ben segur, desmuntaria l’oxímoron de l’aeroport més verd d’Europa o l’eslògan de la República verda. L’Arcadi els diria irresponsables. L’Arcadi els diria ecocides. L’Arcadi els diria hipòcrites.
No és veritat que necessitem més connexió i més vols internacionals perquè vingui a viure a Barcelona l’elit del capitalisme psicòpata financer, quan fa un any i mig que teletreballa tan ricament
Oposar-se a l’ampliació dels aeroports i defensar el Delta del Llobregat. Això faria l’Arcadi. I buscaria mil dades i arguments tan senzills com contundents per trencar el relat de la mort i la destrucció. No és veritat que necessitem més connexió i més vols internacionals perquè vingui a viure a Barcelona l’elit del capitalisme psicòpata financer, quan fa un any i mig que teletreballa tan ricament. No és veritat que hi haurà més feina ni de qualitat, i només cal escoltar els treballadors i treballadores de la neteja de l’aeroport que la setmana passada van fer vaga. No és veritat que es pot compensar la pèrdua de la Ricarda, perquè no hi ha suficients hectàrees al Delta per fer-ho. No és veritat que només vulguem salvar la Ricarda i els seus ocells. Tot i que per descomptat volem salvar la Ricarda i els seus ocells, perquè si ells hi són, hi serem nosaltres. Com diu la gent experta del CREAF, ampliar sense malmetre és impossible, i el Delta sencer i tot el sistema hídric associat és una peça fonamental de l’ecosistema del Baix Llobregat i l’àrea metropolitana. El nostre aire, la nostra aigua potable, la nostra alimentació. No és una lluita cultural ni simbòlica sinó ben concreta i material: la lluita per la nostra supervivència futura comença aquí.
L’Arcadi buscaria alternatives com va fer sempre. Fins i tot per col·lapsar. Per col·lapsar millor i de manera més justa. Arcadi ens recordaria que el 1971 el Club de Roma ja parlava de creixement zero, i que ara ens volen fer creure que el decreixement és marxistaleninista. On és el Catalan New Deal per fer possible el que diu l’Oficina del Canvi climàtic? Per què la Conselleria d’Acció Climàtica continua essent decorativa? Quan tindrà lloc la primera reunió de l’Assemblea Ciutadana pel Clima que Extinction Rebellion li va arrencar al Govern? L’Arcadi insistiria en deselititzar l’ecologisme i fer-lo comprensible com a nova versió de la lluita de classes que és. Al cap i a la fi tothom ha vist la pel·lícula de Titànic i sap que els pobres s’ofeguen sempre primer. Arcadi repetiria educació, educació, educació i pensament crític. I tot i les seves dificultats per caminar recorreria el Parc Agrari del Baix Llobregat per poder explicar millor com, avui, és un autèntic laboratori ecosocial.
L’Arcadi, finalment, ens diria: Aparqueu les diferències i ajunteu-vos perquè ja no hi ha temps per rucades i habitem un compte enrere. Ajuntem-nos totes les entitats, tots els col·lectius, tots els moviments socials. Perquè no oblidem els fills i les filles de les amigues d’Alcanar i del delta de l’Ebre; perquè volem un delta del Llobregat sencer i multiplicat per als nostres nets i netes; pels cels que hem vist, i per les platges, els rius i les muntanyes que hem trepitjat, ens veiem a la mani del 19 de setembre contra les ampliacions de tots els aeroports. I perquè fem part del corredor migratori d’aus més important de tota l’Europa occidental pensem en els milers d’aus grans i petites que, amb les seves ales grans i petites, recorren milers de kilòmetres en els seus viatges del nord d’Europa a l’Àfrica, i a l’inrevés. La nostra esperança està a les seves ales. A les ales de mil ocells abans que a les ales de mil avions. L’Arcadi diria ni un ocell menys. L’Arcadi diria ni un pam de terra menys. L’Arcadi diria endavant.
