La terra per a qui la treballa és una divisa universal que mai no passa de moda, encara que cada dia hi hagi menys persones que la treballin, la terra. I parafrasejant lliurement la cançó… cada dia hi ha menys persones que la treballin com es treballa el cos que estimem, que ens dona vida i n’engendra tothora. De la propietat, caldria fer-ne capítol a part en els temps que corren.
Enguany, ves per on, Barcelona ha estat designada la capital mundial de l’alimentació sostenible i ara no m’entretindré ni poc ni gaire a comentar aquest fet curiós. Però us l’esmento perquè aquesta avinentesa ha tingut conseqüències més enllà de l’àrea metropolitana.
Vet aquí que, de boca a orella i de mà en mà, de punta a punta d’aquesta mena de triangle principatí que habitem los que la tenim per capital oficial, a uns quants sonats tocats de l’ala (i de l’art i la cultura, diuen), pobladors de perifèries diverses on encara algú treballa la terra, conrea la mar i pastura collades, se’ns va acudir, amb l’aixopluc seriós de gent de ciència i ordre i de còmplices d’arreu i de castes diverses, que potser això de l’aliment caldria deixar clar d’on sortia, on té l’origen i la deu. Que el nostre pa de cada dia i el recapte que l’acompanya, no creix als fanals de l’eixample, ni en les fonts de coloraines de Montjuïc, ni brota entre l’asfalt i les llambordes modernistes de carrers, passejos i avingudes (potser sí, però, en algun descampat recuperat…). I més encara si hi afegim l’etiqueta de sostenible – etiqueta que ja comença a no aguantar-se per enlloc de tan magrejada com està, val a dir. Potser, només potser, vam pensar que calia fer-hi i dir-hi alguna cosa des dels llocs essencialment generadors d’aliment. I ens vam conjurar a ficar-hi cullerada.
El nostre pa de cada dia i el recapte que l’acompanya, no creix als fanals de l’eixample, ni en les fonts de coloraines de Montjuïc, ni brota entre l’asfalt i les llambordes modernistes de carrers, passejos i avingudes
I fer-ho amb un comboi ben parit, i ben adobat. Un comboi que convoqui la gent que treballa aquesta terra, que tant si és seua com si no, la fa fruitar, com un cos amorós. I que convidi la gent que des del coneixement científic s’alinea com cal per a reconèixer la saviesa d’aquesta pràctica respectuosa i viva i hi fa conlloga i intercanvia planters i sabers. I que cridi a capítol creadors de tota casta, que llauren sons, pesquen llunes i pasturen somnis.
Aquest comboi, que volem llavor, l’hem batejat amb tres mots que són una declaració d’amor i, si cal, de guerra: Terra– Teca– Traca.
Ja n’anireu sentint a parlar.
I avui, primera columna del curs, aprofitem per anunciar-vos-ho. I ho fem pel començament, la cosa va de la TERRA.
La terra que ens aguanta i que ens sustenta. Una terra que podem conèixer més i més bé, o ignorar i menystenir, i fins i tot voler esborrar (com si això fos possible…), o reduir-la a decorat, a escenari inert, tan letal com destruir-la.
La terra que podem agredir, explotar fins a estragar-la i fer-nos-la hostil. I ho fem, cada dia més i més. Maltractar la terra és maltractar la vida.
Lo treball de la terra, amb la terra, allò que en diem agricultura, és també la primera manifestació de l’art. Una manifestació que abasta el món material i immaterial alhora, com l’aliment que ens nodreix i ens procura plaer
La terra que ens és casa i en habitar-la la transformem i ens transforma. La terra amb qui podem intercanviar, de manera respectuosa i seguint los ritmes i les pautes que en cada lloc la fan ser la terra que és, necessitats i prebendes. Una terra amiga, amb allò que ens agrada i allò que ens incomoda i ens violenta. Una terra feta de sumes i restes. D’immensitats i de bocins. I el tros, aquell bocí de terra amb qui, des d’aneu a saber quan, la humanitat, col·lectivament o individualment, ha establert la relació més íntima i fructífera, conreant-lo i fent-lo ser part indestriable de vida.
D’aquesta terra, dels seus trossos i bancals, prades i aiguamolls, dels seus mars i rius vius, en traiem l’aliment que ens permet viure. Lo treball de la terra, amb la terra, allò que en diem agricultura, és també la primera manifestació de l’art. Una manifestació que abasta el món material i immaterial alhora, com l’aliment que ens nodreix i ens procura plaer.
La terra, doncs, que amb aquest comboi volem contribuir a fer present a cada taula, a cada àpat, com a ingredient primordial de la cultura, entesa –com diu la bona amiga Maria Bohigas– com aquell clap de conreu que atura el foc. O, dit d’una altra manera, la barbàrie.
