Die Linke ha esdevingut gairebé un partit regional de l’est d’Alemanya. És només gràcies a tres mandats directes que Die Linke manté el grup parlamentari al Bundestag després de quedar-se per sota del llindar del 5 %, la barrera electoral per accedir al Parlament alemany. Així, el partit postcomunista, en haver guanyat en dos districtes electorals de l’est de Berlín i en un de Leipzig es manté al parlament amb 39 escons. El 9,2 % dels vots aconseguits l’any 2017 s’han reduït gairebé a la meitat, situant-se en el 4,9 %, després que 1,1 milions de vots hagin migrat des de Die Linke cap a l’SPD i Els Verds. L’any 2009, Die Linke s’havia enfilat fins a l’11,9 %.
El diputat Fabio De Masi va tuitar durant la nit electoral que el partit ha de “reinventar-se”. La desbandada “no ha estat per la campanya electoral”, sinó “per l’evolució dels darrers anys”. Tot suma, en tot cas: la campanya de Die Linke va ser erràtica. Amb una estratègia centrada només a prevenir un govern del candidat conservador Armin Laschet (CDU) i a oferir-se com a soci menor a un eventual govern tripartit roig-roig-verd, assenyalant els precedents a Berlín i Turíngia, el partit, segons la diputada Sevim Dagdelen, va fer la impressió que “volia governar incondicionalment” en comptes de capitalitzar el malestar social pel desmantellament de l’estat del benestar i abanderar les polítiques socials i la reforma del subsidi d’atur. Per Dagdelen, un resultat “brutal i amarg, però previsible”.
A més, Die Linke no ha aconseguit donar a conèixer els seus candidats: Janine Wissler i Dietmar Bartsch, en part per culpa d’un nom propi: Sahra Wagenknecht. Aquesta diputada electa és la figura més destacada i coneguda del partit, i copa la representació d’aquesta opció electoral a les televisions. Defensa unes tesis minoritàries a Die Linke, com ara el seu posicionament antiimmigració i l’adopció d’una retòrica propera a la ultradreta, que ella creu que ha d’evitar la fuga de vot obrerista a Alternativa per Alemanya (AfD). La discussió, fonamentalment destructiva, dels darrers anys sobre Wagenknecht i sobre quin tipus d’esquerres vol encarnar el partit, ha desgastat amb escreix Die Linke. En qualsevol cas, essent la principal candidata a Renània del Rin del Nord-Westfàlia, amb un 3,7 % de vots, ha perdut la meitat de l’electorat d’ara fa quatre anys.
El 9,2% que van aconseguir l’any 2017 s’ha reduït fins al 4,9%, després que 1,1 milions de vots hagin migrat a l’SPD i Els Verds
Sense una narrativa coherent sobre cap a on vol anar i què pretén fer, amb el risc de patir escissions, la formació coliderada per Susanne Hennig-Wellsow i Janine Wissler també ha pagat cares les seves divergències internes en política exterior, en particular per la seva desaprovació de l’evacuació humanitària durant la retirada de l’Afganistan per part de l’exèrcit. Mentre la direcció de Die Linke va optar per l’abstenció –el partit des de sempre s’ha mostrat en contra de la participació de l’exèrcit a l’Afganistan–, set diputats dels 43, van votar en contra l’operatiu de rescat, situant-se al costat d’Alternativa per Alemanya, partit que va votar contràriament en bloc. Mentre Katja Kipping, copresidenta del partit entre 2012 i 2021, atribueix gran part de la derrota electoral a aquesta desunió –que “situa Die Linke”, als ulls de molts, sosté, “al costat dels dèspotes”; altres dirigents, com Dağdelen, creuen que la relativització constant de l’antiga presidència, de la postura anti-OTAN del partit explica gran part de la desbandada. El diputat federal Lorenz Gösta Beutin sosté que el futur del partit implica unificar la política de classes, combinar les lluites socials, connectar-se amb l’internacionalisme en lloc de cedir per guanyar capacitat de governar i respectabilitat i optar per una política conservadora, carregada de ressentiment.
Consolidació de l’extrema dreta
Alternativa per Alemanya (AfD) ha entrat al Bundestag per segona vegada. Amb un 10,4 % dels vots, la formació d’extrema dreta es consolida, però ha perdut força. El 2017, AfD va obtenir un 12,6 % i arran del govern de gran coalició entre democristians i socialdemòcrates, el partit va convertir-se en cap de l’oposició. Enguany, s’ha de conformar amb el quart grup parlamentari, però es continuarà dotant de càrrecs, poder i diners públics per a disseminar el discurs de l’odi. El resultat confirma que AfD, immers en disputes internes entre la seva ala liberal-conservadora i l’ala etnonacionalista, no ha pogut guanyar res fora del seu electorat habitual. Tampoc ha obtingut un rèdit significatiu de les protestes contra les mesures del govern per combatre la pandèmia de la COVID-19 i la vacunació. De fet, en paraules de la presidenta d’AfD a Berlín, Kristin Brinker, el partit es considera el “braç parlamentari” del conspiracionisme. La campanya, seguint el model trumpista, emprant la llegenda del frau electoral, no ha estat reeixida en el conjunt del país. No obstant això, en els estats federats de l’antiga Alemanya de l’Est, el partit s’ha situat com a segona força rere la CDU, arribant a guanyar als estats de Saxònia (on governa la CDU), amb el 30,7 % dels vots, i de Turíngia (on governa un tripartit roig-roig-verd), amb el 24 % dels vots.
Segons va tuitar durant la nit electoral la Fundació Amadeu Antonio, una organització que treballa contra l’extremisme de dretes, el racisme i l’antisemitisme, AfD, de la mà de la nova dreta, fa temps que ha perfeccionat el concepte dels tres pilars d’acció que originàriament va iniciar el partit neonazi NPD. En primer lloc, la batalla cultural, és a dir la lluita intel·lectual (sobretot a través de la seva fundació, Desiderius Erasmus); en segon lloc la lluita del carrer, és a dir, la mobilització i la protesta constant, ja sigui a través de Pegida, Querdenken o el Moviment Identitari; i en tercer lloc, el braç parlamentari.
