Amagada darrere d’un jonc, i a través d’uns binocles, va contemplar com una au abaixava el coll per furgar el fang amb la punta del bec negre, a la cerca de crustacis i d’insectes aquàtics en el lloc exacte de la llacuna on l’aigua dolça i salada sovint es confonien. Semblava impossible que aquelles potes llarguíssimes i esveltes fossin capaces de sostenir aquell cos atapeït de plomes rosades, que no deixaven indiferent a ningú.
A la llunyania, una vintena d’ocells diminuts sobrevolaven damunt del mar, formant una espectacular composició al cel. Abans d’aterrar a la desembocadura del riu, volien tenir la certesa que aquell seria un bon un indret on passar la tardor i els llargs mesos d’hivern. Feia dos dies que fugien de les dures condicions meteorològiques que amenaçaven el nord del colonial continent, i durant el llarg viatge, ja havien tingut una desena de baixes.
—Són aquestes les màquines que ho destruiran tot? —va preguntar una criatura a la seva mare, mentre assenyalava un buldòzer amb el dit índex.
—Sí —va contestar la mare, al mateix temps que s’apropava el zumzeig d’un conjunt de mosquits.
—Però, per què? —va manifestar la persona petita, visiblement afectada per la imminent desaparició d’un entorn natural que, a poc a poc, estava aprenent a valorar.
Mentre abandonaven la zona, entre canyissars, dunes i pins, la mare va confessar-li que abans de donar a llum van viure en una casa rodejada d’un paisatge increïble, fins que un dia van expropiar el bosc que tenien al voltant, per a construir-hi unes torres d’alta tensió per abastir el turisme de la zona.
La progenitora va contar-li que, amb el pas del temps, havia vist com molts dels rius que recordava transparents, s’havien convertit en abocadors industrials on suraven peixos emmetzinats, i que a la superfície terrestre, l’herba i els arbres havien reculat precipitadament, per la violència del ciment i dels monocultius
Cada passa es transformava en una nova pregunta que l’infant feia per conèixer el passat de la progenitora. Aquesta va contar-li que, amb el pas del temps, havia vist com molts dels rius que recordava transparents, s’havien convertit en abocadors industrials on suraven peixos emmetzinats, i que a la superfície terrestre, l’herba i els arbres havien reculat precipitadament, per la violència del ciment i dels monocultius.
Al cap de poca estona, va començar a fer-se fosc, i com no hi havia fanals, la mare va agrair que la lluna plena les ajudés a arribar on havien deixat lligades les bicicletes.
Van seguir el trajecte fins al carrer de la ciutat on vivia l’altra mare. Aleshores, abans d’arribar al portal, la mare amb qui havia anat d’excursió, va abraçar la filla per començar el ritual de comiat.
—I per què no vas fer res per defensar aquelles terres que dius que tant t’estimaves? —va preguntar innocentment la criatura.
—Perquè és una covarda i no va confrontar-se amb qui s’havia de confrontar —va contestar l’altra mare de la criatura, qui just sortia del portal amb una bossa d’escombraries.
De sobte, va fer-se un silenci aspre.
I van estar així durant uns segons, fins que la mare de l’excursió va fer un darrer i tímid gest de comiat, abans de desaparèixer entre el trànsit a la velocitat dels pedals, tot evitant una guerra de retrets on, sens dubte, tenia les de perdre.
En arribar al pis decadent, va sentir un gran buit, que va provar d’omplir amb una llauna de cervesa. Va obrir un àlbum on hi havia fotografies de la seva etapa rural, i a mesura que passava les pàgines, va ser conscient que la ferida de la pròpia història no havia acabat de cicatritzar
En arribar al pis decadent, va sentir un gran buit, que va provar d’omplir amb una llauna de cervesa. Va obrir un àlbum on hi havia fotografies de la seva etapa rural, i a mesura que passava les pàgines, va ser conscient que la ferida de la pròpia història no havia acabat de cicatritzar. Realment, després d’haver partit del camp, alguna cosa semblant a l’ànima s’havia apagat. En el fons, mai li havia agradat la idea de l’ésser humà per damunt de la natura i disposat a eliminar tot rastre de vida salvatge.
Va provar de dormir, però el remordiment de consciència, va amarar els llençols d’una suor freda i amarga.
Aleshores, va vestir-se i va sortir de casa amb uns guants, una gorra i una samarreta de màniga llarga al voltant del coll, que li tapés la cara. Va tornar a agafar la bici i va pedalar fins a prop d’on hores abans havien vist el flamenc alimentar-se. Va mirar a banda i banda, per assegurar-se que ningú l’havia vista i va apropar-se on eren les màquines.
Amb delicadesa, va manipular-les i va abocar-hi sorra del delta. Fins que, de sobte, un segurata va sorprendre-la, tot capturant la bicicleta sense ella.
L’endemà, l’opinió pública demanava la col·laboració ciutadana per detenir la “perillosa” sabotejadora de les obres, mentre un gran nombre de pit-rojos, blauets, bernats pescaires i flamencs reposaven plàcidament a l’aixopluc d’aquell paisatge temporalment alliberat, desitjant que algun dia la muntanya tornés a ser verda.
