El dia que vam visitar Gaia, el santuari d’animals considerats de consum, se sentien trets. Lia, la nostra guia, ens va explicar que era habitual, perquè al voltant hi havia caçadors: “Aquí els protegim i uns metres més enllà els maten”. Aquestes paraules se’ns van quedar gravades i, en certa manera, ens fan pensar en la pel·lícula Tomates verdes fritos (1991). L’heu vista? Una sèrie de persones repudiades per la societat de l’època –alcohòlics, persones negres, lesbianes i víctimes de violència masclista− troben un espai de protecció, respecte i amor les unes amb les altres a la cafeteria Whistle Stop. Aquest ambient contrasta fortament amb l’exterior, on només es respira barbàrie, masclisme, racisme, LGTBIfòbia i aporofòbia. Així doncs, la cafeteria Whistle Stop es converteix en el santuari de totes aquestes persones, un espai on se senten segures i en pau.
Avui dia, fora de les illes de respecte que representen els santuaris, els animals de granja viuen envoltats d’un maltractament sistemàtic, en condicions terribles fins al darrer dia de la seva vida, davant de la indiferència o la impotència de la població. Alguns dels santuaris més importants són El Hogar, que està ubicat a Osona; Gaia, al Ripollès, i Compasión Animal, a València. Gràcies a aquests oasis de pau i respecte, els animals considerats “de consum” poden viure en unes condicions molt diferents de les que, malauradament, viuen la resta.
A Catalunya hi habiten més porcs que persones, i de segur que la majoria de nosaltres no n’ha vist mai cap, malgrat que les granges de ramaderia intensiva formen part del paisatge català i contaminen els nostres aqüífers. És en aquest instant quan ens preguntem: quin sentit té la titànica feina de crear i sostenir un santuari quan dones l’oportunitat a un animal, però en un sol dia se’n sacrifiquen milers als escorxadors?
Elena Tova, fundadora d’El Hogar, el primer santuari a l’Estat espanyol, que va obrir les portes a Madrid fa catorze anys i que ara s’ubica a l’Esquirol (Osona), explica la doble funció dels santuaris: “No és només un espai de protecció, sinó també de conscienciació on es pot mostrar que els animals de granja són tan mereixedors de respecte com la resta d’animals. D’aquesta manera, afrontem l’ocultisme i les mentides de la indústria càrnia”. Cal destacar que, en els darrers anys, s’ha observat un incipient canvi social.
La feina en un santuari no és fàcil, però hi trobem persones hipersensibles i amb una gran fortalesa i determinació que lluiten per un món millor, també per als animals. Ara bé, poca gent s’hi queda llargues temporades: al desgast físic i psicològic se li sumen els problemes econòmics per continuar el projecte
Cada vegada més persones, sobretot jovent, s’horroritzen en conèixer el tracte que reben els animals de consum. Des de diferents àmbits es lluita per donar veu als oblidats i, òbviament, el missatge està calant amb força fins i tot en la indústria, que ha creat per a ella mateixa un segell de benestar animal, el certificat Interporc, en un intent de netejar-se la imatge. Però que no us enganyin, no hi ha una voluntat real. Així ho defineix Irene Rivero, de la fundació Igualdad Animal: “Aquest segell no és més que una estratègia de màrqueting, ja que els requeriments per obtenir-lo només exigeixen complir la legislació actual, que està obsoleta en temes de benestar animal”.
Ara bé, és cert que s’ha observat un lleuger canvi quant a la postura de les administracions. “Ara ens prenen més seriosament i, fins i tot, ens demanen ajuda, perquè hem demostrat que som responsables, professionals i treballem amb solvència, però també perquè la societat ja no tolera les solucions d’abans, que solen ser un tret de bala als animals malalts que fan nosa, i exigeix solucions respectuoses. No podem oblidar que som nosaltres qui paguem a les administracions”, explica Tova. Tot i això, els santuaris no reben cap subvenció i, a més, han de costejar-se les proves que la mateixa administració els obliga a fer. És a dir, els permeten fer la seva tasca, però sense ajuda i condicionats per les normes de les explotacions ramaderes, ja que el concepte de santuari no està jurídicament resolt. Vet aquí la paradoxa de tenir la mateixa normativa per a dues realitats del tot antagòniques.
La feina en un santuari no és fàcil, però hi trobem persones hipersensibles i amb una gran fortalesa i determinació que lluiten per un món millor, també per als animals. Ara bé, poca gent s’hi queda llargues temporades −al desgast físic i psicològic se li sumen els problemes econòmics per continuar el projecte. El finançament, el punt feble de qualsevol entitat del tercer sector, prové dels socis donants i padrins i d’iniciatives enginyoses, com ara el llibre Animales como tú (Duomo Ediciones, 2020), que Gaia va publicar fa uns mesos, en què expliquen la seva trajectòria i la vida dels animals del santuari. Fa uns cinc anys, hauria estat impossible parlar d’aquests projectes en mitjans de comunicació genèrics, però ara compten amb un suport social tan fort que fins i tot National Geographic els ha dedicat articles. Sembla, doncs, que la seva tasca dona fruits que, com bé diu Elena Tova, no és altra cosa que “treballar per ajudar els animals que ningú més vol ajudar“.
