El Parlament de Catalunya debat aquest dijous 23 de desembre l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2022, presentats pel govern el mes de novembre, que ha definit com “el pressupost més elevat i expansiu dels últims anys”. En total, ascendeixen a més de 38.000 milions d’euros i, per departaments, els que més han vist incrementades les dotacions han estat Salut, amb 1.456 milions d’euros, i Educació, amb 1.009.
Finalment, el govern sotmet a debat i votacions finals el projecte de llei de pressupostos per l’any que ve amb el suport dels Comuns, després que la CUP ratifiqués l’esmena a la totalitat de la proposta el 20 de novembre, en considerar-la “insuficient” perquè no respon a un gir polític a l’esquerra ni a la defensa de drets socials i democràtics en l’avenç cap a l’autodeterminació.
Així mateix, tot i els increments generals, des dels moviments socials, els sindicats i les organitzacions del tercer sector es qüestiona el relat triomfalista del govern.
Salut, mal diagnòstic per a l’atenció primària
El capítol sanitari s’ha presentat com la joia de la corona del projecte de pressupostos que el conseller Xavier Giró va portar el mes de novembre al Parlament. Gairebé una tercera part (un 29%) del formatge pressupostari se l’endú aquest apartat, el que suposa, en xifres absolutes, 11.171 milions d’euros, amb un increment del 15% respecte als comptes de l’exercici 2020 (els últims que es van aprovar), 1.456 milions més en números absoluts. A banda, el projecte inclou una provisió extraordinària de 500 milions per fer front a la crisi de la COVID-19, en cas que no arribin les ajudes especials transferides des de l’estat per a aquest capítol. Salut també és qui s’endú, de llarg, l’increment més gran de recursos públics destinats a dotació de personal, un 61% (seguida de lluny per educació, amb un 19%), la qual cosa, segons l’esborrany dels pressupostos, s’hauria de traduir en la creació de 17.663 places de treball.
Amb tot, des de diversos col·lectius de defensa del sistema sanitari públic, associacions d’usuàries i de representants professionals del sector es qüestiona la forma com es reparteix aquest augment de la despesa, ja que es creu que la dotació concreta en el capítol de l’atenció primària continua essent poruga. És cert que en aquest apartat també hi ha un reforç, amb partides com una de 68,9 milions per a un pla d’enfortiment de l’atenció primària o 26 milions en un pla d’inversions en salut en l’atenció primària i en l’atenció especialitzada, de manera que la partida dedicada a aquest àmbit assistencial guanya pes en la despesa total destinada a salut, ja que passa del 12% en el pressupost de fa dos anys al 16% en la proposta que es vota avui a la cambra catalana. Amb tot queda lluny de l’objectiu del 25% que el moviment de defensa de la sanitat pública i de qualitat reclama des de fa temps, seguint una recomanació de la mateixa ONU. Així ho reclama un manifest promogut recentment amb suport d’una quarantena llarga de col·lectius i més de 300 firmes individuals, entre professionals de la sanitat i usuàries; i la mateixa reivindicació va ser objecte d’una mobilització que va tenir lloc a diverses localitats de l’Estat el 12 de desembre, impulsada per la Coordinadora Estatal de Marees Blanques i la Federació d’Associacions en Defensa dels Serveis Públics (FADSP), que reclamava aquest percentatge en els pressupostos de les diverses administracions.
Un manifest amb suport d’una quarantena llarga de col·lectius i més de 300 firmes individuals, reclama que una quarta part de la inversió en salut es destini a atenció primària, seguint els consells de l’ONU
A banda de no assolir aquest sostre percentual, des de l’associacionisme que el reclama també es qüestiona la concepció d’assistència primària que es dedueix del pressupost català, així com certa inconcreció a l’hora de detallar a què es destinarà concretament la dotació que s’hi preveu. Per Enric Feliu, portaveu de la Marea Blanca de Catalunya, “caldria veure si tot això que diuen que destinen a atenció primària té a veure amb l’atenció primària tal com la concebem, de tipus presencial i longitudinal [és a dir, no en un moment puntual, sinó al llarg de la vida]. Tenim els nostres dubtes”. Aquest activista discuteix que s’incloguin en el paquet de la primària alguns tipus d’assistència especialitzada que, segons ell, no responen a aquesta tipologia, amb l’objectiu de reforçar el percentatge: “Incorporar nutricionistes, o equips de salut mental (que és una problemàtica brutal), està molt bé, però si tu tens un metge o metgessa de capçalera saturada amb la ràtio de pacients que té, simplement l’estàs cremant. Perquè tot això ha de passar pel filtre dels metges i metgesses, infermers i infermeres de primària, i seguim tenint problemes de baixes i de vacants”, que entén que no es pal·lien sobre el paper dels pressupostos. “No veiem per enlloc que s’asseguri la reobertura dels serveis pendents, no veiem per enlloc que s’asseguri que es puguin cobrir les vacants, i ja no entrem en la perspectiva de les jubilacions a mitjà termini del personal sanitari. Si no hi ha una atenció primària forta, el sistema sanitari ens cau, i ho estem veient ara”, remarca Feliu.
En la mateixa línia, Meritxell Sánchez Amat, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), apunta a “la manca de claredat entre les diferents partides” de manera que “costa una mica saber a què es destinen els diners” en els comptes catalans. I també critica que “s’està intentant diluir el que vol dir atenció primària, englobant-hi dispositius que no compleixen les seves característiques: una atenció integral de la persona, al llarg del temps i global, per a tots els problemes de salut”, explica, tot posant els exemples de serveis de suport especialitzats que s’inclouen en aquesta partida, com el “PADES, que és una unitat de suport a l’atenció primària, al final de la vida de les persones, i que no és purament primària; o l’ASSIR (Atenció a la salut sexual i reproductiva), que és molt necessària i ha d’existir, i pot estar dins dels CAP, però no entra dins del que entenem com a primària”. Per Sánchez Amat, “els pressupostos són conseqüència d’aquest canvi de paradigma en el qual es dilueix el concepte atenció primària que fa que, el que hauria de ser el tronc (metgesses, infermeres, administratives i treballadores socials), vagi perdent força, metre que les branques, que serien tots aquests altres dispositius especialitzats, vagi guanyant pes. I un arbre amb molta branca i poc tronc, no aguanta”. Aquesta metgessa del CAP Besòs de Barcelona creu que els comptes no apunten solucions per a l’escenari de precarietat que retrata en aquesta porta d’entrada al sistema públic de salut: “Al final –assenyala–, la despesa en atenció primària es redueix a infraestructures i personal. No hi ha gran cosa més. En l’àmbit hospitalari tens més tecnologia, coses més sofisticades. Si diuen que falten metges, bé doncs posa-hi diners i n’hi haurà. Ara s’han ofert contractes de dos anys a les infermeres: però això passa als hospitals, i el que està succeint és que la infermeria d’atenció primària està anant-se’n als hospitals, perquè a elles els fan contractes de tres i sis mesos”.
Habitatge, manca de viratge en les polítiques
Per ara, hi ha 749 milions d’euros compromesos al pressupost per a polítiques d’habitatge, una xifra que dobla la dels comptes de 2020. Tot i l’acord entre govern i Comuns per ampliar-la fins als 1.000 milions, exigida per la CUP, no consta dins la dotació del projecte de llei de pressupostos, sinó que la seva execució depèn dels ingressos. Més enllà de reconèixer l’increment, Enric Aragonès del Sindicat de Llogateres recalca que no hi endevinem un canvi de política.
Diversos col·lectius i plataformes en defensa del dret a l’habitatge posen el focus en la manca de parc públic d’habitatge. Si bé és cert que els comptes preveuen una dotació de 141 milions d’euros per ampliar en més de 3.300 habitatges l’actual parc públic mitjançant la construcció i procediments de tempteig i retracte, tots coincideixen a assenyalar que estem a anys llum dels compromisos adquirits en la llei 18/2007, que estableix que tots els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca han de disposar, en el termini de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials del 15%. A més, Aragonès es pregunta quin percentatge serà de lloguer, una forma de tinença que des del Sindicat creuen que hauria de ser l’única per a habitatge públic.
Des de Salt, Judit Font del Sindicat d’Habitatge, apunta a l’expropiació de grans tenidors com a forma d’ampliar el parc públic, que no suposa una despesa com el tempteig i retracte. En aquesta línia, Juanjo Ramon de PAH catalanes reivindica que cal més inversió en els pressupostos per fomentar l’article 7 de la llei 24/2015, que permet a l’administració resoldre la cessió obligatòria d’habitatges per un període de tres anys per incorporar-los als fons d’habitatges de lloguer per a polítiques socials.
Si bé és cert que els comptes preveuen una dotació de 141 milions d’euros per ampliar en més de 3.300 habitatges l’actual parc públic, tots coincideixen a assenyalar que estem a anys llum dels compromisos adquirits en la llei 18/2007
Els comptes presenten un increment destacat, de 387 milions d’euros, en aportacions per ajuts i subvencions destinats a la rehabilitació, a través de Fons Next Generation. Per Aragonès, el problema és que les ajudes “no es vinculen a lloguers estables o protegits, per evitar que la rehabilitació apugi els preus”.
A més de la pota de rehabilitació, els comptes sostenen el programa Reallotgem, impulsat per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya per llogar pisos privats buits amb l’objectiu d’allotjar les famílies que tenen informe favorable de la mesa d’emergències. Ramon creu que és una inversió valida per a petits propietaris, però “no per a especuladors, als quals s’ha de força a aplicar la llei perquè ofereixin lloguers socials”. Per a tots tres col·lectius, com les ajudes al lloguer, són polítiques que acaben sent un traspàs de diners públics cap a mans privades. En aquesta línia es manifesta Aragonès, qui critica Reallotgem perquè considera que “no soluciona res estructural”, sinó que consisteix a “posar diners públics en les negociacions perquè privats puguin mantenir els seus beneficis”.
A les portes d’un increment dels desnonaments quan la suposada moratòria finalitzi el 28 de febrer de 2022, Judit Font exposa l’impacte de la manca de parc habitacional per acollir les famílies que es queden sense casa: “El concepte emergència habitacional s’està cronificant en persones que fa dos anys que viuen en habitatges provisionals, com hotels o pensions, pagats per serveis socials. Una despesa que se’n va per una aixeta, no deixa res”. La competència de reallotjar aquestes famílies recau sobre els municipis que, explica Font, l’estan sostenint a través dels seus pressupostos de serveis socials.
Educació, increment per sota del necessari
La partida destinada a educació és una de les que més puja als pressupostos del 2022, i, amb un increment de 1.009 milions d’euros, se situa com el segon departament amb major dotació amb 6.681 milions d’euros. Suposa una diferència del 17,8% respecte al 2020, l’últim que es van aprovar els pressupostos i situa el departament d’Educació com el vuitè departament que més ha vist créixer la seva partida per al 2022.
Segons el document presentat pel govern, educació s’emporta pràcticament el 20% de les noves dotacions de personal, amb 5.498 de les 28.882 noves places de treball disponibles per al 2022. Des de la Generalitat també asseguren “la continuïtat de 4.400 de més de 4.400 professionals en totes les etapes educatives”, a través de la inversió de 291 milions d’euros. La reducció de ràtios de 25 a 20 alumnes per classe en P3 i la gratuïtat del P2, amb un cost de 90 milions d’euros, són altres de les mesures que el govern destaca.
La CGT considera que hi ha partides que augmenten i és una bona notícia, com la gratuïtat del segon curs a les escoles bressol, “però que si no van acompanyades d’un canvi de sistema, el finançament anirà directament a empreses privades”
“Les polítiques de la conselleria segueixen la tendència del curs passat, quan es prioritzava la publicació de titulars enganyosos en comptes d’afrontar les dades reals”, rebla Marta Minguella, membre de CGT Ensenyament. “Les xifres no es poden posar en números absoluts, i cal analitzar-les en context: si observem el pressupost executat el 2020, ens adonarem que l’increment el 2022 es redueix al 5,12%, ja que la diferència d’inversió només seria de 300 milions d’euros”. Segons explica Minguella, “el sistema educatiu absorbeix 150.000 alumnes més que fa una dècada, quan la inversió per alumne, que no era òptima, era superior a l’actual”. Des de la CGT consideren que hi ha partides que augmenten i que representen una bona notícia, com la gratuïtat del segon curs a les escoles bressol, “però que si no van acompanyades d’un canvi de sistema, és un finançament que anirà directament a empreses privades, que són les que ara majoritàriament les gestionen”.
En la mateixa línia s’expressa Belen Tascón, presidenta de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC), per a qui és obvi que “els recursos dels centres no són suficients per atendre les necessitats” i assenyala una de les partides que més ha patit la crisi: la dedicada al funcionament dels centres educatius públics. “L’any 2010 aquesta partida era de 88.455.260 euros, en el projecte de pressupost del 2022 és de 87.171.666. El nombre d’alumnes en el sistema educatiu públic entre aquestes dues dates ha incrementat en un 12,5%, però el pressupost que disposen els centres educatius és encara inferior en 1.231.722 euros”, addueix la presidenta de l’aFFaC.
Professorat i famílies denuncien la situació de saturació de les aules “amb molts casos de sobre ràtios”, com assegura Tascón. Els reforços per la pandèmia han permès en alguns casos fer desdoblaments o codocència. “Aquests recursos s’haurien de mantenir en l’educació pública, per garantir que les ràtios no estiguin per mai per sobre de la permesa, en primera instància, i a la vegada que en algun moment el departament d’educació garanteixi l’educació inclusiva per a tot l’alumnat”. “No ens agraden aquests pressupostos perquè no van en la línia de revertir les retallades que es van aplicar el 2010, no van encaminats cap a uns pressupostos del 6% del PIB que s’hauria de dedicar a Educació”, conclou Iolanda Segura, membre del sindicat USTEC.
Cooperació al desenvolupament, nous incompliments
Lafede.cat, formada per 126 entitats i organitzacions per a la justícia global, ha denunciat que amb aquest nou pressupost el govern “incompleix el seu compromís amb el 0,7% i els països empobrits”. Aquest percentatge es va establir en un acord de les Nacions Unides signat el maig de l’any 1972 en el marc d’una conferència sobre comerç i desenvolupament. Aplicant-lo al total del producte interior brut (PIB) dels països industrialitzats, s’obtindria la xifra que aquests haurien d’invertir en ajuda oficial al desenvolupament pels països empobrits del planeta.
Gairebé cinquanta anys després, Catalunya segueix sense complir amb aquesta aportació, tot i que la llei 26/2001, de 31 de desembre, de cooperació al desenvolupament, contemplava arribar-hi l’any 2010. Per aquest motiu, l’exconseller d’Exteriors, Alfred Bosch (ERC), es va comprometre a augmentar progressivament la inversió de la Generalitat en aquest camp mitjançant el Pla Director de Cooperació 2019-2022, refrendat per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya que el va donar per bo malgrat que ajornava la fita del 0,7% fins al 2030.
Tanmateix, sembla que les promeses continuaran esdevenint paper mullat, ja que la segons denuncia Lafede.cat en un comunicat, el pressupost de l’executiu de Pere Aragonès “només contempla una inversió de 55 milions d’euros”. Això suposa un 0,2% de l’import total dels comptes, quan el pacte recent amb el sector fixava per a l’any vinent un 0,33% i gairebé cent milions d’euros.
Lafede.cat, formada per 126 entitats i organitzacions per a la justícia global, ha denunciat que amb aquest nou pressupost el govern “incompleix el seu compromís amb el 0,7% i els països empobrits”
Així i tot, l’actual Departament d’Acció Exterior i Govern Obert ha vist augmentada la seva partida pressupostària en 20 milions, assolint una xifra total de 94 milions. Gran part d’aquests diners recauen sobre l’ajuda oficial al desenvolupament, que creix en 7,5 milions que aniran destinats a l’Agència Catalana de Cooperació. Aquest organisme públic disposarà d’un total de 37,5 milions per dur a terme la seva tasca, el que significa que s’inverteixen cinc euros l’any per cada contribuent en pal·liar les desigualtats que les societats occidentals generem als països del sud global.
Tot i la tímida tendència ascendent iniciada a partir de l’any 2016, el pressupost català d’ajuda oficial al desenvolupament encara no ha obtingut ni de bon tros el 0,43% del total dels comptes autonòmics al qual es va arribar l’any 2010 amb el segon tripartit, en el que ha estat el màxim històric de les dues darreres dècades. A partir d’aquell any i fins al 2014, Artur Mas (CiU) va deixar baixar la despesa en cooperació fins al 0,08%, una xifra que es va recuperant molt lentament.
Luca Gervasoni, director de Lafede.cat i de Novact, va explicar en una roda de premsa conjunta celebrada amb diferents entitats a la seu barcelonina del Col·legi de Periodistes el passat 2 de desembre, que l’ajuda oficial al desenvolupament és “l’única eina política que disposa el govern per promoure i defensar els drets civils i polítics arreu, un tema del qual ha fet bandera”. Catalunya inverteix menys en cooperació que altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol com ara Euskadi, Navarra o el País Valencià.
