Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ens hi juguem la vida

Queda molt per fer en l'àmbit de la higiene i seguretat del treball, en un moment en què les dades de sinistralitat tornen a tenyir-se d’un vermell groller i culpable amb un notable increment dels accidents laborals i unes xifres de morts causades pel treball que no poden ser acceptades com una fatalitat impossible de corregir i evitar

/ Arnal Ballester

L’any 1873 es va aprovar l’anomenada llei Benot, batejada així en honor a Eduardo Benot Rodríguez, ministre espanyol de Foment en aquell moment i impulsor d’una norma assenyalada com el punt de partida de la legislació social a l’Estat espanyol. La llei tenia com a principal objectiu la protecció dels menors ocupats en condicions absolutament abusives i insalubres als recintes industrials i al sector de la mineria, però també incorporava, per primera vegada, recomanacions referents a la seguretat i la salut de les persones treballadores. Així, per exemple, establia l’obligació que les fàbriques d’una certa dimensió estiguessin dotades d’una farmaciola i que a partir d’un determinat nombre de treballadors i treballadores, les empreses estiguessin obligades a comptar amb el servei d’un professional mèdic. A banda, en el seu article 9, la llei Benot assenyalava que no es podria “posar en funcionament cap fàbrica, taller o mina que no reunís les condicions mínimes, no tan sols de sanitat i salubritat, sinó també de seguretat a l’hora de què treballadors i operaris desenvolupessin les seves tasques”.

Aquesta primera i pionera llei va ser demonitzada pels grans industrials del país i no va tenir cap mena d’incidència ni aplicació. Tant és així, que uns anys després, el 1893, el reial decret que creava la Comissió de Reformes Socials afirmava en la seva exposició de motius que la llei Benot “havia estat ignorada per tothom”.

De tot això encara no fa 150 anys. Aquest és el temps transcorregut d’ençà que algú, per primera vegada a l’Estat espanyol, pretengués legislar per protegir quelcom tan bàsic com és afirmar que les persones tenen dret a treballar en condicions d’higiene i seguretat a la feina. És evident que en aquest temps tot ha canviat molt. Però hauria de fer-ho encara més. Sobretot ara, quan les dades de sinistralitat tornen a tenyir-se d’un vermell groller i culpable amb un notable increment dels accidents laborals i unes xifres de morts causades pel treball que no poden ser acceptades com una fatalitat impossible de corregir i evitar.

Les persones emmalaltides per la feina han d’acabar acudint als tribunals per veure reconeguts els seus drets perquè la taxa de reconeixement administratiu de malalties professionals es manté eternament a la cua de la Unió Europea

S’ha fet molt. Moltíssim. Però és també moltíssim tot allò que ens queda per fer, sobretot en un Estat com és l’espanyol, on se li reconeixen a llenyataires i sabaters els dolors musculars com a malalties professionals, però, en canvi, no s’esmenta res de les persones que treballen tot el dia fent servir el teclat i el ratolí d’un ordinador; on les persones emmalaltides per la feina han d’acabar acudint als tribunals per veure reconeguts els seus drets perquè la taxa de reconeixement administratiu de malalties professionals es manté eternament a la cua de la Unió Europea; on parlar de riscos psicosocials vinculats a la feina continua sent com cridar enmig d’una buidor sense fi. On, de mitja, cada dia dues persones surten de casa per anar a treballar i mai més tornen.

La vida i la salut són drets inalienables i, per a les empreses, una obligació inexcusable. Però el compliment de les lleis necessita sempre una vigilància atenta per evitar que passi com amb les bones intencions de la desventurada llei Benot. I aquesta vigilància és una de les missions més cabdals que tenim com a societat. No és poc el que ens hi juguem: la vida.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU