«–Va ordenar vostè el codi vermell?
–Per descomptat que ho vaig fer, hòstia!»
Coronel Nathan R. Jessup (Alguns homes bons).
A propòsit de l’error de vot amb el qual s’ha aconseguit aprovar la reforma laboral se’n podrien fer tantes reflexions que les conclusions gairebé –anatomia d’un error– deriven en estructurals i definitives. Cap ficció distòpica supera la realitat televisada. Deu segons ciclotímics en el Congreso expressen tràgicament el moment polític, condensen la devaluació de la pretesa qualitat democràtica que aquesta mateixa ha desmentit The Economist –l’Estat espanyol davalla a la categoria de “democràcia defectuosa”– i explica el sainet insuportable del xou de Celtibèria. Lloguin cadires: dos dels temes estrella de la campanya de les eleccions a Castella i Lleó són el català i ETA. Episodios nacionales. Pobre Don Benito Pérez Galdós. Fet i desfet, habitual recurs del PP a la troica judicial quan perd democràticament per error, aquells deu segons es dirimeixen avui en tres instàncies judicials madrilenyes. The show must go on.
Al capdavall, Rajoy va votar dos cops contra el seu pressupost –i Pablo Iglesias, per error, a favor en dues partides– i Pedro Sánchez va votar a favor de la reforma de la llei de l’avortament del PP
Tot plegat, m’ha recordat el dia que el retard de Jaime Mayor Oreja, martillo de herejes, vigía d’España i far d’Occident, va permetre que s’aprovessin contra tot pronòstic els pressupostos del lehendakari Ibarretxe, contra qui lliurava una batalla descarnada, vergonyant i campal. Et felicito, fill. També m’ha vingut a l’única neurona no estressada per sobredosi de realitat, el dia antològic que Carlos Iturgaiz va ser enxampat in fraganti votant doble: el seu vot, sí, i alhora el de l’escó del costat. De nou per cobrir un Mayor Oreja absent. Trampes i una roda de premsa on simplement va dir el poc que podia dir, encara que va voler justificar-se amb Freud: “Quiero reconocer que cometí una torpeza, que cometí un error, por estar enredando inconscientemente en los botones del escaño de Mayor Oreja”. Enredant inconscientment. Tenia difícil dir qualsevol altra cosa. Aquell cop hi havia VAR i el vídeo que el va captar votant fraudulentament no deixava marge per atribuir-ho a un error informàtic. Tampoc a un error humà. Errare humanum est, està clar. Al capdavall, Rajoy va votar dos cops contra el seu pressupost –i Pablo Iglesias, per error, a favor en dues partides–, Pedro Sánchez va votar a favor de la reforma de la llei de l’avortament del PP i RTVE es va quedar sense consell d’administració perquè faltaven dos diputats –un que perdia un avió i un altre que estava en un congrés a l’Amèrica Llatina.
Els deu segons del Congreso, però, no afecten només una de les parts que va passar de la desesperació a l’eufòria i viceversa. L’altra part, diguem-ho tot o no ens direm res, són els que celebren la singular “victòria per error” amb aquest cofoisme acrític rere una escena rocambolesca, absurda i atzarosa. M’ho faria mirar molt seriosament. Perdre es pot perdre de moltes formes –i una mica més si es perd per transfuguisme requetè navarrès–, però guanyar exigeix no fer-ho de qualsevol forma. Celebrar que guanyes per una errada humana no sé si legitima molt, ni quines perspectives obre ni si augura res de bo. I tot plegat, ni en la forma ni el fons del pou. Argumentalment, una única anotació peti qui peti: que allò que van dir que farien no s’ha fet pas –la derogació integral de la contrareforma antilaboral del PP. Una mica d’humilitat i prudència, mai és sobrera. La pena d’hemeroteca la carrega sempre una memòria invencible que ens transporta a aquella altra anècdota recent del BOE, paper oficial d’Estat del 10 de març de 2021, on es llegia literalment: “Donde dice ‘digo’ debe decir ‘Diego’”. Tan literal com algunes maltempsades a micro obert sense adonar-se’n. Rescatem-ne una del Parlament de Catalunya, de quan es debatia una proposta de llei sobre maltractament i patiment animal i el president Joan Rigol li va dir a cau d’orella a l’Higini Clotas mentre tots dos reien: “Els que sí que són uns animals són les forces i cossos de seguretat de l’Estat”.
El bo d’en Julià de Jòdar ens compartia l’altre dia, a sobretaula serena i severa, una veritat templària: tots som tan titulars de les victòries com de les derrotes
D’equivocar-se, per sort, no se’n salva ningú –l’error és la millor escola– i, per tant, tampoc ens salvem nosaltres. Per això, el somriure més horitzontal és aquell que sap riure dels altres a consciència, perquè sap que en el fons riu d’un mateix si estigués en el lloc de l’altre. Passa, però que, com diria l’Ovidi, plouen fa temps “unes terribles ganes de plorar” i res fa gràcia. I no, podem riure del Congrés per no plorar de nosaltres mateixos, que tampoc ens salvem nosaltres. La crònica parlamentària de l’afer Pau Juvillà –una abraçada gegant, amic– i totes les múltiples versions en disputa, desesperen i ens recorden que si ja estàvem malament, encara podem anar a molt pitjor. El bo d’en Julià de Jòdar ens compartia l’altre dia, a sobretaula serena i severa, una veritat templària: tots som tan titulars de les victòries com de les derrotes. La titularitat de les victòries –el primer d’octubre, posem per cas, com a batalla lliurada col·lectivament– mai les qüestionem i tendim fins i tot a autoatribuir-nos-les. És més difícil fer-se titular de cada derrota i el més fàcil i recorrent és fotre les culpes sempre a l’altre. Mai regalem cap victòria; les derrotes, totes. Som generosos regalant-les a altri.
Botonets i nyaps, si els arbres ens deixen veure el bosc, passa que la repressió –que és sobretot un botó que s’ordena sense marge d’error, deliberadament i a consciència– no és cap distracció involuntària ni una beneiteria passatgera ni una fortuïtat accidental. És una decisió política, planificada i organitzada, de qui prem compulsivament el botó i fa anys que no n’ha tret el dit de sobre. D’acord, The Economist anuncia aquesta setmana la degradació democràtica del Regne d’Espanya –com si calgués que ens ho esclarís el rotatiu econòmic. Recomptes dràstics, en els darrers quatre anys, 2.562 persones han estat investigades o imputades pel seu suport a la causa independentista –sense comptar els 1.066 ferits de l’1-O. Avui mateix hi ha 39 instàncies judicials implicades aplicant 22 tipus penals diferents. I L’Estat manté més de 800 processos judicials oberts encara. Mentrestant, cara i creu, allà i aquí també, el Departament d’Interior de la Generalitat “tracta” el moviment pel dret a l’habitatge des de la Unitat Central d’Investigació d’Extremismes Violents (i per extremisme, mercantilista i violent, el dels fons voltors; i no consta cap investigació enlloc). Alhora, Interior anuncia avui que les protestes a la Meridiana quedaran prohibides la setmana vinent. No, tampoc no és cap error. Ni s’han equivocat de botó. Ni és una errada informàtica.
