Imagina que estàs amb una amiga fent una copa, tranquil·lament a la terrassa d’un bar, rient, gaudint de la tarda meravellosa que fa… i, de sobte, apareixen dos homes.
Són joves, però us doblen l’edat. S’aturen davant de vosaltres i us saluden. Els hi torneu la salutació, perquè sou educades i perquè, potser no ho sabeu, però heu estat educades en la correcció, en fer sentir bé als altres. I si només us obligaven a saludar, encara podíeu estar contentes, a la majoria ens obligaven també a fer petons.
Els senyors aquests entenen que aquella salutació cordial que els oferiu és una invitació per continuar allà. Mirant-vos. Inicialment, us ho preneu de broma. Perquè els homes, bé, ja se sap, fan aquestes bromes pesades. Els demaneu que marxin. Mig somrient mig massa seriosos per fer broma, els paios segueixen allà. Dempeus. Mirant-vos. Bavejant. Desitjant-vos. No fan res més.
Cada cop esteu més incòmodes, perquè ells segueixen allà. No sabeu què volen, però la situació ja no fa gràcia. Us miren fixament. No sabeu què els passa pel cap, però sí que sabeu què passa pel vostre, i no és divertit. Finalment, qui sap per què, acaben marxant.
Si has fet bé l’exercici d’imaginar-ho, suposo que no et deus haver sentit en plena comoditat. Probablement, has tingut la sensació que havies d’estar alerta. Que allò no era el que tocava. Que hi havia alguna cosa dins teu que cridava: “perill!”.
Això és el que passa quan t’assetgen. Que el teu cos es posa en tensió, perquè detecta un perill.
I, a vegades, aquest perill no és una agressió física evident. A vegades, una mirada, una actitud, una aproximació, ens desperta aquest instint. El perill hi és.
La societat ens ha dit que les dones han d’estar agraïdes que l’atenció es dipositi en elles. Aquella idea de ser les escollides
Per si algú que m’està llegint està començant a pensar que exagero, esclareixo: és possible que jo senti perill i que la persona que m’ho està provocant, en realitat, no vulgui fer-me mal. D’acord. Però si aquesta persona no em vol fer mal, quan jo li digui que m’està incomodant, marxarà. Probablement es disculparà i marxarà. I punt.
Ells no ho van fer. Se’ls va demanar i allà es van quedar. Palplantats, sabent que estaven incomodant, sabent que elles no volien la seva presència allà. Els va semblar divertit incomodar.
Perquè això és el que els han ensenyat. Que l’espai públic és seu i que les dones, quan hi són, hi són per a gaudi d’ells. Que les dones són un element decoratiu que poden admirar sense importar si elles se senten bé o no amb aquesta mirada a sobre.
Per si, a hores d’ara, encara no saps per on passo, aquesta situació que he explicat és exactament el que va passar fa uns dies a la Feria de Abril de Jerez. Les noies protagonistes van penjar el vídeo denunciant que s’havien sentit assetjades i el vídeo es va fer viral.
Evidentment, va passar el que passa sempre que hi ha una denúncia pública d’aquest tipus: hi va haver reaccions de tot, però sobretot, en contra de les noies.
Que són unes exagerades, que ells no feien res dolent, que si ja no es pot ni mirar pel carrer, que si el que elles volien era precisament això, que els homes les miressin.
Demostrar el seu interès, demostrar la seva aprovació i, de pas, demostrar que tenen el poder. És el que fan els mascles alfa. Demostrar qui mana. Això és el que ells feien
Clar, perquè la societat ens ha dit que les dones necessiten l’aprovació dels mascles. I això és el que ells feien. Demostrar el seu interès, demostrar la seva aprovació i, de pas, demostrar que tenen el poder. És el que fan els mascles alfa. Demostrar qui mana.
I, les dones, han d’estar agraïdes que tota aquesta atenció es dipositi en elles. Aquella idea de ser les escollides. Sabeu la típica imatge de pel·lícula adolescent dels noranta, on elles seien al ball de final de curs esperant que ells les escollissin? Doncs igual. Aquella il·lusió que se suposa que ens ha de fer quan els homes ens trien per ser el seu objecte de desig.
Prou. De debò. Prou.
En una relació (sigui llarga, curta, instantània, o per sempre més) totes les persones implicades han de ser subjectes desitjants i desitjats. Si no hi ha aquest equilibri, si un dels subjectes és desitjat, però no desitja l’altre, estem davant d’una relació desequilibrada i, molt probablement, d’una relació de poder.
I sí, quedar-te palplantat bavejant davant d’una persona és assetjament. I si t’ho diuen, i t’ho repeteixen, i no només no marxes sinó que, a sobre, t’apropes més i intensifiques les teves mostres de desig, és una agressió.
