La devastació derivada de la Segona Guerra Mundial i el fantasma de la suposada amenaça d’una invasió soviètica a Europa Occidental van portar a la signatura del Tractat de Washington el 1949. En ple inici de la guerra freda, deu països europeus, els Estats Units i el Canadà s’aliaven per crear l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN).
Aquest organisme naixia com a sistema de defensa col·lectiva entre els seus membres, i si durant dècades va servir com a baluard contra el comunisme, avui funciona com a front comú per defensar els interessos i el poder militar hegemònic de les principals potències occidentals.
“L’OTAN és una contribuent activa i líder a la pau i la seguretat en l’escenari internacional. Fomenta els valors democràtics i està compromesa amb la resolució pacífica de les disputes”. Així es defineix de forma oficial la mateixa organització, tot i que històricament encaixa millor amb la frase que segueix: “Tanmateix, si els esforços diplomàtics fracassen, té la capacitat militar per emprendre operacions de gestió de crisi sola o en cooperació amb altres països i organitzacions internacionals”.
Armament nuclear i guerra bruta
El caràcter agressiu, i no únicament defensiu de l’OTAN ja es va fer evident des de bon principi. El 1954, poc després de la mort de Stalin i quan la divisió de Berlín es trobava en el centre del debat mediàtic, la Unió Soviètica s’oferia a formar part de l’OTAN, però la resposta negativa desembocaria després en la creació del Pacte de Varsòvia.
Aquest acord, firmat per l’URSS i diversos països de la seva òrbita de l’est d’Europa, era la contrapartida militar a l’impuls de l’OTAN, i marcava el tret de sortida a la política de blocs que va caracteritzar la guerra freda.
El conflicte entre els blocs es va trasalladar a zones perifèriques (Vietnam, Corea, l’Afganistan, Cuba…) per evitar l’enfrontament nuclear directe
En el seu primer concepte estratègic –documents periòdics on s’analitza el context geopolític i la línia a seguir– l’OTAN declarava que un dels seus objectius era “assegurar la capacitat de portar a terme bombardejos estratègics ràpidament per tots els mitjans i tipus d’armes sense excepció”.
Definia com a missió principal la dissuasió, i declarava que aquesta només podia aplicar-se per mitjà de l’obtenció d’armes nuclears que compensessin la inferioritat dels exèrcits convencionals dels països membres respecte a la capacitat militar soviètica.
La proliferació d’armament nuclear en tots dos bàndols derivaria en la doctrina de “destrucció mútua assegurada”, que establia que els atacs nuclears per part de qualsevol contingent portaria a la destrucció de tots dos.
A partir d’aquí, el conflicte entre el bloc occidental i el soviètic es va traslladar a tercers països: Vietnam, Corea, l’Afganistan, Cuba. La guerra s’extrapolava a zones perifèriques i en disputa per evitar l’enfrontament directe.
L’OTAN va veure llavors la necessitat d’afegir un enfocament polític a l’aliança, perquè països com l’Estat francès, que abandonaria l’estructura militar a 1996, començaven a dubtar de la seva eficàcia.
Un dels elements cabdals d’aquesta nova estratègia era la guerra ideològica, en què la suposada amenaça comunista s’utilitzava com a mètode per aniquilar la dissidència política.
El 1990, el primer ministre italià Giulio Andreotti confirmava les investigacions del magistrat Felice Casson que demostraven l’existència d’una xarxa de grups armats clandestins creats i sostinguts pels serveis secrets dels diferents països de l’OTAN que havien tingut com a objectiu evitar l’ascens de partits d’esquerra
El 1990, el primer ministre italià Giulio Andreotti confirmava les investigacions del magistrat Felice Casson que demostraven l’existència d’una xarxa de grups armats clandestins creats i sostinguts pels serveis secrets dels diferents països de l’OTAN que havien tingut com a objectiu defensar-se d’una hipotètica invasió soviètica i evitar l’ascens de partits d’esquerra.
Poc després, el secretari general Wilfried Martens, reconeixia que el comandament militar suprem de l’OTAN era qui coordinava la que s’ha conegut com a operació Gladio, pel nom de la seva ramificació italiana. Aquesta revelació va destapar que diverses organitzacions armades d’ideologia neofeixista havien actuat a països membres de l’aliança, a on els partits comunistes obtenien cada cop quotes més altes de poder.
El propòsit era crear un clima de por envers l’esquerra, recorrent a atacs de bandera falsa. L’any 1980, 85 persones morien en un atemptat contra l’estació de tren de Bolonya, i el govern italià va fer-ne responsable a les Brigades Roges. Quinze anys més tard, es demostrava que el grup feixista Nuclis Armats Revolucionaris havia comès l’atac sota el paraigua de Gladio.
Com aquest, es van registrar altres desenes d’atemptats a Itàlia i altres països com Grècia o Turquia, a on s’inculparia a organitzacions comunistes o anarquistes de crims comesos per l’extrema dreta amb el suport de l’OTAN.
Ampliació del radi d’acció
Tot i la retòrica bèl·lica omnipresent durant la guerra freda, no serà fins a la caiguda de l’URSS quan l’OTAN duria a terme les primeres accions armades oficials. La Guerra dels Balcans va marcar un abans i un després en l’aliança atlàntica, essent el primer cop que tropes de combat prenien part en un conflicte sota comandament únic de l’organització.
Entre març i juny de 1999, avions de l’OTAN van bombardejar diverses ciutats de la República Federal de Iugoslàvia. El nombre de morts és encara avui desconegut, però la mateixa organització en reconeixia un mínim de 1.200. A més de l’evident catàstrofe humanitària, el llavors secretari general de l’OTAN, l’espanyol Javier Solana, ordenaria la primera acció de combat de l’aliança sense consentiment previ del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
El 1999, el llavors secretari general Javier Solana, ordenava bombardejar Sèrbia, la primera acció de combat de l’aliança sense consentiment de les Nacions Unides
Amb la desaparició de l’URSS, l’OTAN se sentia forta i preparada per a expandir-se. Països de l’òrbita soviètica s’adherien al Tractat (Hongria, Polònia i República Txeca l’any 1999; Eslovènia, Bulgària, Eslovàquia, Letònia, Estònia, Lituània i Romania el 2004, i Croàcia i Albània el 2009). A més, l’organització veia la necessitat de redefinir-se i adoptar un nou concepte estratègic que reconegués la importància dels factors polítics, econòmics, socials i ambientals per a complementar la dimensió militar. L’argument de la lluita contra el terrorisme portaria l’OTAN a ampliar el seu radi d’actuació per a no limitar-se únicament a l’espai geogràfic europeu.
Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York provocaven per primer cop la invocació de l’article 5 del Tractat, pel qual l’atac contra un dels aliats es considerarà un atac contra tots ells. Els Estats Units ho farien servir com a cobertura per la invasió de l’Afganistan. Ho van tornar a intentar poc després per a envair l’Iraq, però la negativa d’alguns estats membres els va portar a fer-ho de forma unilateral amb la col·laboració de certs països com el Regne Unit o l’Estat espanyol, demostrant les desavinences existents dins de l’aliança.
La dècada passada ha estat probablement la de major activitat de l’OTAN en tota la seva història. Durant els últims anys, l’aliança ha actuat per imposar la seva manera de veure el món a territoris com Somàlia, el Sudan, Bòsnia, Macedònia del Nord o en l’operació de Líbia de 2011 per derrocar Moammar al-Gaddafi quan va deixar de ser-li útil. A la Cimera de Varsòvia de 2016, es definia l’objectiu d’aquestes operacions com una forma de “conformar l’entorn estratègic de les regions veïnes per a fer-les més segures i estables”.
