La condemna de Sísif consistia a arrossegar una pesada pedra fins al cim d’un tossal per sentir com, just després d’haver abastat el seu fi, rodava fins a les faldes de la muntanya. No podia veure la caiguda perquè també li havien arrencat els ulls. Segons després havia de descendir el camí realitzat per tornar a començar. Així seria per a sempre, condemna només interrompuda pels segons de descans dels que podia gaudir mentre el cudol es precipitava. Prometeu no tingué més sort, els déus mitològics no eren compassius. A ell, una àguila li menjaria el fetge cada dia i, a les nits, la ferida se li sanaria preparant-se per a començar de nou l’endemà. La família Wang, una família empobrida de llauradors, tampoc va tindre un final net de dolor. Un dia descobriren, per casualitat, que una vella gerra que hi era a la casa des de sempre multiplicava qualsevol cosa que es tirara dins. Per cobdícia posaren a treballar al iaio a arreplegar les monedes amb una pala, així no es deixarien de multiplicar. El negoci acabà quan el cos de l’home ja no pogué aguantar més i es desplomà dins de la gerra. A partir d’aleshores la família dedicà la fortuna que havien acumulat, i les vides que les quedaven, a soterrar centenars de milers de voltes al seu avi.
Els tres mites, d’èpoques i llocs diferents, comparteixen alguns elements comuns, però també algunes diferències interessants. En els tres el dolor és un punt de trobada de la vida. També, en tots, el turment és conseqüència d’un excés d’astúcia o, fins i tot, d’una exclamació de la vida: el que els grecs clàssics s’explicaven amb la paraula hýbris. En canvi, l’origen o la intenció dels protagonistes era molt diferent en cada cas. Cada història parla, a la seua manera, de diferents tipus i causes del dolor. A Sísif li va moure l’interés personal i el de la seua ciutat. Sobre la seua aflicció ens va parlar de manera meravellosa Camús mitjançant la qual va fer un relat sobre l’alienació que pateixen els treballadors a les societats capitalistes i la relació del pensament amb l’impuls al suïcidi. A Prometeu, al contrari, l’impulsava l’amor als humans i la rebel·lia a un ordre establit que observava injust. Finalment, als Wang els va superar la possibilitat de posseir d’una manera il·limitada. Tots tres es poden llegir des de diferents perspectives, però en totes elles es denota que el dolor amb la vida.
Les proclames d’una vida sense dolor no són més que autoajuda pseudofilosòfica o projectes d’utopies que deixen al marge la naturalesa humana
Moltes ferides són desitjablement extirpables, com les malalties com la sida o la malària. També ho són les violències amb les quals han de conviure les persones qui depenen d’altres per poder subsistir. Les que provoquen el capitalisme, el patriarcat o el racisme són dolors imposats, causa de l’acceleració i la distància. Altres malestars no podem desterrar-los de la vida humana, encara que ens puguen pesar, com els que provoquen l’amor, la intimitat, o la subversió a la injustícia. Es colpeixen els cossos dels enamorats per la distància o amb el dolor de l’altre, de la mateixa manera que s’esglaia la carn de les iranianes i els iranians que estos dies impugnen un règim del tot insuportable. Es pateix de manera irremeiable quan un familiar o un amic falta, és el resultat inevitable d’una vida compartida. S’adoloreixen les cames quan es fa una dura ruta per les muntanyes, però la visió que s’assoleix, després de l’esforç, no seria la mateixa si el camí s’haguera fet en cotxe. O l’ascensió a un escarpat pic no seria tan aclaridor si es pujara, com es fa a alguns llocs, en telefèric. La renúncia, o les proclames d’una vida sense dolor no són més que autoajuda pseudofilosòfica, o projectes d’utopies que deixen al marge la naturalesa humana. En ambdós casos la recepta final sol ser Prozac o repressió.
Així podríem distingir entre les ferides que imposa l’autoritarisme dels mercats, de la distància i de la deshumanització, i les que són més netament humanes. Cap s’hauria d’invisibilitzar mai. No reconéixer davant la resta que una punxada travessa la pell és un símbol del temps actual. Intueix Shevec, el protagonista de la magnífica novel·la d’Úrsula K. Le Guin Els desposseïts, què la fraternitat comença per compartir el dolor alié. Si bé és una idea sorgida de la tristesa i la soledat, i per això caldria matissar, és cert que es tracta d’un bon punt de partida, com poden ser altres. Exemple d’això és la pel·lícula que acaben d’estrenar, En los márgenes, de Juan Diego Botto, Olga Rodríguez i Penélope Cruz. L’observació del dolor, quan no es tracta d’exhibicionisme morbós, pot fer que la gent connecte amb la resta. Que, en mirar als ulls de qui podria ser “un dels nostres”, es desperte un sentiment de solidaritat que agermane amb els que ho pateixen i allunye dels que ho produeixen.
En contra de la fraternitat actuen, de manera descarnada, la distància i la velocitat
En contra de la fraternitat actuen, de manera descarnada, la distància i la velocitat. En altre temps, per protegir-se dels autoritarismes que resultaren insofribles, la gent podia comptar amb la vergonya, o més bé, el rubor, com una ferramenta de naturalesa humana. La vida es generava, aleshores, en circuits més propers a on pisen els peus de cadascú i el contacte físic i visual era inevitable. Ara, la separació entre qui habita i quines prenen les decisions faciliten la deshumanització i, esta, els dolors més inútils i terribles. Mentrestant, la velocitat, que les societats capitalistes assumeixen hui com una manera natural de ser humans, fagocita qualsevol possibilitat de treva i sense ella s’obstaculitzen les solidaritats. Com podria algú preocupar-se de l’altre si tots els instants del seu rellotge són insuficients per respondre a totes les seues obligacions laborals, familiars, socials o estètiques?
Com als mites, a voltes, atrevir-se a viure pot resultar en dolor, però este només es converteix en insofrible quan ens obstinem a amagar-lo i, sobretot, en amagar-nos-el. Aprendre a viure’l és aprehendre l’estima i el compromís amb els altres i amb un mateix. Com Sísif, que pogué gaudir de l’acte d’alliberar-se un instant, cada dia, que era etern. O Prometeu, que amb el seu sofriment va regalar el foc, solidari, als humans. En canvi, la família Wang, amb el seu desig d’acumular, va trencar tots els lligams que els hi subjectaven a la terra. Cal així retallar la distància, eliminar els obstacles que ens allunyen cada volta més dels nostres peus i recuperar la vigència d’un rubor que protegisca dels abusos. Tornar a assumir el dolor com una part immanent a la felicitat humana que requereix temps, calma i aigua tèbia.
