Com si es tractessin d’ales, les primeres pàgines de l’obra literària Colònia DMZ, ens fan volar fins a la història col·lectiva més mortífera del segle passat, ubicada a la Zona Temporalment Desmilitaritzada (Demilitared Zone, DMZ) de Corea.
Don Mee Choi recull testimonis de supervivents de l’ocupació imperialista i altament violenta del Japó i dels Estats Units, i ho fa a través de relats, poemes, dibuixos i fotografies carregades de la bellesa d’una ferida en la memòria impossible de cicatritzar. L’espai de Colònia DMZ es refereix al paral·lel 38, una frontera hostil de quatre quilòmetres d’amplada i 260 de longitud, creada després de la Segona Guerra Mundial, on Corea va quedar dividida entre el Nord i el Sud. Actualment, dins dels paràmetres d’aquesta franja, delimitada per filferros, no hi ha rastre de presència humana perquè soldats nord-coreans a una banda i soldats nord-americans i sud-coreans a l’altra encara vigilen amb armes sota el braç qualsevol moviment de qui consideren el seu enemic etern. Però paradoxalment, a conseqüència del despoblament humà forçat, la DMZ és avui un paratge ric pel que fa a la diversitat en flora i fauna.
‘Colònia DMZ’ forma part de la literatura realista d’una generació traumatitzada que interpel·la les consciències a mantenir viva la dignitat de les víctimes de totes les guerres
Colònia DMZ dona veu a nenes òrfenes, alimentades a base de farinetes de sèsam, que caminen descalces damunt de fosses comunes en cerca de les seves mares tirotejades i mortes. A pares empresonats i torturats, com el de l’autora, qui fou un fotoperiodista durament perseguit i castigat pel dictador sud-coreà Park Chung-hee. Ens descriu cossos que han adquirit el color blau a causa dels cops de porra i ments que han caigut en la follia davant una realitat molt cruel. Ens transporta a l’olor a cremat dels cadàvers amuntegats i a les condicions infrahumanes d’empresonades en cel·les superpoblades, on les pallisses eren el pa de cada dia.
Don Mee Choi ens fa habitar l’horror, retornant-nos a l’escenari on han succeït les barbaritats més inimaginables. Ens fa reviure el dolor enfront d’uns éssers humans que semblen haver perdut els valors i la moralitat per esdevenir monstres sense pietat en un context de guerra entre els pobles del món, on qui es creu tenir una supremacia respecte al seu veí, l’elimina per la tendència ideològica o, simplement, perquè sí.
Colònia DMZ forma part de la literatura realista d’una generació traumatitzada que interpel·la les consciències a mantenir viva la dignitat de les víctimes de totes les guerres. El vessament de sang relatat en aquest magnífic llibre esquitxa les mentalitats colonialistes d’una societat que ens aboca a unes polítiques racistes, on qui perd la llar viu com ho fan els pardals dispersats, que migren en cerca d’un territori segur des d’on respirar.
