Una de les victòries del moviment feminista i la seva capacitat de fer hegemònics alguns plantejaments ha estat l’aplicació d’eines contra la violència masclista a les festes majors. Els darrers anys, però, aquestes eines han anat quedant engolides per diferents empreses i institucions, dins d’una dinàmica general d’intent d’absorció i neutralització del potencial feminista.
L’entrada de diferents empreses del tercer sector com a agents que ofereixen punts liles els insereix en el mercat. Les companyes que hi treballen deixen de fer-ho lliurement per passar a fer-ho sota una relació salarial, en què el nombre d’hores que seran a l’espai, el nombre de persones que formen el punt lila o si se’n fan a uns pobles i a d’altres no, dependrà dels càlculs de l’empresa i no de cap decisió política pròpia.
Ara bé, sovint és la pressió de la gent organitzada la que obliga els ajuntaments a oferir aquest servei i no pas una voluntat de guanys per part de les empreses o una aposta institucional. A més, a molts llocs en què no hi hauria la força per fer punts liles populars, les empreses sí que hi arriben. Això fa que es normalitzi la necessitat de punts liles arreu del territori i es contribueixi a trencar en major o menor mesura amb la idea d’impunitat. Així i tot, són els punts liles un fi en ells mateixos?
En un moment de reflux, de baixes forces dels espais populars, és fàcil que s’abandoni l’aposta respecte a la violència masclista a les festes majors: ja ho farà altra gent, que a més són companyes feministes en qui confiem, disposen de millor material, i ho fan de manera remunerada. Això, però, desencadena un seguit de renúncies polítiques grans:
La primera és que els punts liles són un espai de sensibilització i d’atenció a dones que reben violència. Però nosaltres volem anar més enllà de pal·liar conseqüències. Volem una societat feminista. El punt lila té molt més potencial quan és el punt final d’un procés que serveixi per a polititzar, formar i organitzar el màxim de gent: les persones que participen de l’elaboració i aplicació del protocol, que formen part de l’organització de la festa major, així com dels espais festius més enllà dels alternatius. Any rere any van passant persones diferents i això permet un relleu en la formació de teoria i pràctiques feministes. Com a punt de trobada comunitari, la festa major té el potencial de ser un espai de politització i organització del conjunt de la comunitat, i no d’una minoria ja polititzada o menys encara, professionalitzada.
S’arriba a situacions extremes com la presència als punts liles de policia o d’empreses de seguretat privada, que són institucions patriarcals i racistes
La segona és la renúncia a l’autodefensa feminista, perquè ni les decisions sobre com abordem la violència ni la mateixa intervenció in situ les fem nosaltres mateixes. S’arriba a situacions extremes com la presència als punts liles de policia o d’empreses de seguretat privada, que són institucions patriarcals i racistes al servei del manteniment del capitalisme. L’autodefensa feminista precisament és no delegar la nostra defensa en tercers; ni cedir la nostra protecció com a dones als homes, ni a les empreses o a l’estat capitalista. Si ho impulsem nosaltres, impulsem alhora un procés de presa de consciència de les dones i de la resta de la classe treballadora com a subjectes, responsables de les nostres vides, tant per defensar-nos de la violència masclista com per no cometre-la.
No només és important el resultat, com per exemple, si el punt lila tindrà uns tríptics millors o pitjors, sinó el procés: què s’ha generat en termes de millora quantitativa i qualitativa de les nostres eines com a classe per construir una societat feminista. Així, tant el procés formatiu previ a l’aplicació d’un protocol com el fet de fer fora un assetjador a empentes entre dones, incorporen elements necessaris per a aquesta transformació feminista de nosaltres mateixes, de les nostres relacions amb les altres persones, i de les nostres eines d’intervenció política.
Tenim el repte de continuar debatent com abordem la violència masclista, reinventar-nos, anar més enllà de la impotència que genera arribar sempre tard i afrontar la impossibilitat de canviar la consciència social d’un dia per l’altre. El moviment feminista ha fet molt camí, ha trencat el silenci i ha buscat solucions, ha revisat la feina feta, s’ha qüestionat i ha buscat altres camins. Ara bé, només un moviment feminista i un moviment popular forts, que no renunciïn a aquesta eina, poden permetre que es continuï desenvolupant al servei de la nostra emancipació.
