Quan ja has tingut una criatura, sempre arriba el moment en què les mares que van parir més o menys al mateix temps que tu comencen a tornar a fer panxa, i és inevitable pensar si tu també vols portar una altra criatura al món. S’han escrit tones de paper sobre la decisió de sumar o no infants a la família de cadascuna, la rebregada emocional, les pors, però, al final, com la primera vegada, hauria de ser una decisió molt d’estómac, de cor. “Vols un altre infant? Sí, en vull un altre, o no, estem bé així”. El que passa és que en la nostra societat actual prendre una decisió com aquesta, que hauria de ser molt íntima, esdevé molt més complexa, política. No em malinterpreteu, parir i criar sempre és polític; però la decisió de fer-ho o no (o fer-ho més!) hauria de ser personal i prou.
Quan ja has tingut una criatura, quan el dubte no és si vols ser mare o no, que és una pregunta molt més densa emocionalment i la resposta de la qual cau pel seu propi pes. Quan la pregunta és si vull tornar a ser mare, la precarietat compta més. Compta molt. I després d’escoltar algunes veus ecofeministes, la meva proposta és: tinguem una criatura menys de les que volíem tenir. I ho dic des de l’amor més profund a la complexitat de la maternitat, i de la mà de la lluita feminista i ecologista, i no, des de cap pessimisme catastrofista, o a favor de l’extinció humana.
Després d’escoltar algunes veus ecofeministes, la meva proposta és: tinguem una criatura menys de les que volíem tenir. I ho dic des de l’amor més profund a la complexitat de la maternitat
M’explico: avui, el “vull tenir un altre infant?” s’ha convertit en “puc tenir un altre infant? Quin impacte tindrà per a la meva família actual tenir una altra personeta depenent?” No es tracta simplement de si podem pagar les despeses directes d’una altra vida –que estirant d’aquí i d’allà hi acabarem arribat– sinó si tenim el temps per tenir cura d’una altra persona (i com cobrirem el cost econòmic d’aquest temps). Les mares ens empobrim, no perquè tenir un infant sigui necessàriament car, sinó perquè treballem menys –busquem feines més flexibles o més estables però més precàries– per a poder cuidar. I no, no volem renunciar a cuidar. La pregunta és fins a quin punt ens podem empobrir sense patir massa, sense desaparèixer, econòmicament i humanament. L’equilibri és complicadíssim. L’àmbit és descaradament polític i social. La resposta institucional és inexistent.
A més, com que totes –i tots– arribem tard a la maternitat, les preguntes es multipliquen a l’hora de fer una altra criatura a la que encara arribem més tard: (En cas de poder concebre) serem bones mares per als nostres adolescents i joves? Serem àvies? O serem massa grans per ajudar a la criança dels nostres nets? Nosaltres, que tant necessitem i reclamem les mans de les iaies, no serem iaies. Per cert, que no arribem tard a la maternitat per egoisme ni narcisisme, que això també és marcadament social i polític. La precarietat que ens té penjant d’un fil fins ben entrada la trentena hi té -altra vegada- molt a dir. Potser “un infant menys” és l’equilibri entre no renunciar a ser mares, però tampoc renunciar a ser dones, a participar activament de la societat i, per què no, a protestar perquè no podem -ni tan sols- parir quan, com ni les vegades que vulguem.
Les mares ens empobrim, no perquè tenir un infant sigui necessàriament car, sinó perquè treballem menys –busquem feines més flexibles o més estables però més precàries– per a poder cuidar
Però, encara hi ha més motius per tenir un infant menys. Ara que ens movem entre la crisi climàtica més que palesa i l’estranya celebració mediàtica d’haver arribat a la persona humana número 8 mil milions; ara més que mai es fa evident que, si vols i pots tenir una criatura més la tindràs i trobaràs la manera de fer-ho funcionar –cria, per favor, una ecofeminista!–, però que si no la vols tenir, la teva decisió serà l’acció de radicalitat ecològica més important de la teva vida. Cap veganisme serà comparable a tenir un infant menys, cap cistella ecològica.
Dit això, no ens podem permetre no tenir criatures en absolut –particularment des dels moviments socials–, per això aquest no és un text extincionista. Primer de tot, perquè maternar ens fa felices i no hem de renunciar a l’alegria, i després perquè les persones que maternem tenim un cap diferent i ens cal –ho he dit molts cops– maternitzar la societat, i molt urgentment maternitzar els moviments socials. Necessitem infants i persones que crien -i participen- per construir un món millor. Maternar és divertit, transformador, empodera i és potencialment generador d’ecofeministes. Si estimes un infant, vols amb la mateixa força un món millor per a ell. No m’allargaré en això.
Òbviament, no crec que siga sostenible ni feminista que, per una suposada creuada ideològica ens posem a criar com a conilles, però tampoc penso que l’ecologisme hagi de ser un motiu per deixar de tenir infants en absolut
Però, a més, en termes generals, al món enriquit, les persones més conservadores i religioses són les que tenen més infants amb diferència. Als Estats Units això és tan marcat que els estudis diuen que per conèixer el vot d’algú és més fiable fixar-se en el nombre de criatures que té que en el que diu en intenció de vot. Per tant, la gent d’esquerres, al món enriquit disminuïm silenciosament quan –potser– més se’ns necessitarà. Òbviament, no crec que siga sostenible ni feminista que, per una suposada creuada ideològica ens posem a criar com a conilles, però tampoc penso que l’ecologisme hagi de ser un motiu per deixar de tenir infants en absolut. Haurem de sumar adeptes d’altres continents sí o sí, i s’imposa com sempre i per sentit comú, la solidaritat internacional i les fronteres obertes. Mentre, de cara a casa, potser “un infant menys” és l’equilibri entre no renunciar a ser mares i criar petits salvatges, però no sumar gaires més boques al món.
Si dubtes si tenir una criatura, a la meva família ho recomanem molt. Però, la meva proposta és que si volies tenir dues criatures, pregunta’t si amb una ja esteu bé. I si pensaves que en volies tenir tres, pensa si amb dos ets feliç.
Aquí i ara, per sort, no escollim ser mares pensant en la pressió social ni en les lluites que sumem o deixem, ni en les renúncies. Tenim una certa llibertat, o una presumpció de llibertat, i l’elecció és molt més emocional i irracional… Si vols tenir una altra criatura trobaràs la manera de fer-ho (i anirà bé malgrat tot), però si no ho tens clar, o no la vols tenir, tens tots els números econòmics, socials i ecològics, a favor teu.
*Molta de la informació i les idees del text venen de lectures com The one and only i Maternitats en Vaga.
