En els últims anys es parla amb major freqüència dels “privilegis” per a assenyalar els efectes del racisme. S’ofereixen formacions, es publiquen textos i es financen projectes destinats a revisar els “privilegis blancs” com una manera de treballar les injustícies que genera el racisme. Fins i tot, cada vegada és més freqüent escoltar persones (blanques, heterosexuals, cis, funcionals, professionals) enunciar els seus privilegis per a assenyalar que són conscients de les desigualtats i els beneficis que el sistema genera.
Davant aquesta actitud “conscient” dels privilegis, sorgeix la pregunta si reconèixer-los és un primer pas per a generar canvis estructurals més profunds o si, al contrari, reflecteixen una concepció del racisme com una qüestió individual i ideològica que se supera mitjançant el canvi d’actituds i comportaments individuals. Una aproximació moral on l’acte de reconèixer-los constitueix en si mateix un gest suficient i “redemptor”.
Fa un parell d’anys amb Lucía Egaña problematitzàvem narratives similars que es reprodueixen des d’espais feministes enfront de les denúncies de racisme. En aquest sentit, és important recordar que l’interès de les feministes antiracistes a qüestionar les relacions desiguals de poder en els espais feministes i de parlar dels privilegis que atorga la blanquitud està vinculat amb el propòsit de denunciar les estructures més àmplies que generen desigualtats. No es tracta només d’assenyalar qüestions individuals sinó de connectar-les amb el seu caràcter sistèmic i vincular-les amb la continuïtat de les estructures d’opressió.
Arun Kundnani assenyala que les accions desenvolupades als Estats Units i el Regne Unit per a prendre consciència sobre el racisme van ser una eina de despolitització de les reivindicacions dels moviments antiracistes
En aquest sentit, Arun Kundnani, en el seu llibre Capitalisme Racial, assenyala que les accions desenvolupades als Estats Units i el Regne Unit per a prendre consciència sobre el racisme van ser una eina de despolitització de les reivindicacions dels moviments antiracistes. Es van limitar a la gestió de les relacions i actituds individuals, però van deixar sense qüestionar aspectes més amplis com el racisme estructural i l’imperialisme.
Diu Kundnani que a les estructures no els importen les nostres actituds perquè aquestes es (re)produeixen de tota manera. Per a ell no serveix de res que “els blancs busquin de manera narcisista els orígens del privilegi blanc en les seves pròpies ànimes blanques”, ja que purificar-nos dels prejudicis mitjançant una agosarada confrontació amb els privilegis “és més probable que produeixi vanitat que no pas igualtat”. A més, adverteix que en una economia neoliberal saber parlar de raça es converteix en un conjunt d’habilitats que agrega valor al capital humà i que neix de l’imperatiu general de treballar-se a una mateixa per a transformar-se i fer-se més eficient per al sistema.
De la mateixa manera, bell hooks ressalta la importància dels grups de consciència en els espais feministes per a comprendre el funcionament del patriarcat i identificar el sexisme interioritzat de les participants. No obstant això, adverteix que la base del treball feminista va arrencar de manera important quan les dones van començar a crear estratègies per a transformar el sexisme través del pensament feminista i del compromís amb la política feminista, en el que l’organització va ser fonamental. Si bé aquests espais van ser importants per a la transformació de les participants, la construcció d’un moviment feminista ampli necessitava l’organització i del desenvolupament d’estratègies de canvi social.
En el nostre context, mirar a les estructures ens permet constatar com el dret i el sistema judicial són un important mecanisme de reproducció de racisme
En el nostre context, mirar a les estructures ens permet constatar com el dret i el sistema judicial són un important mecanisme de reproducció de racisme. L’arxiu judicial de la investigació sobre la massacre a Melilla, la criminalització i l’expulsió de Mohamed Said Badaoui (Reus) i Amarouch Azbi (Vilanova) de les seves comunitats, la persecució al jovent migrant, les retirades de custòdia a mares migrants i empobrides, l’exclusió de les necessitats de persones trans migrants en la llei per a la igualtat efectiva de les persones trans, són alguns dels exemples més recents.
Enfront de la bona salut del model civilitzatori racista, capitalista i patriarcal en el qual vivim, hem de recordar que el que canvia les estructures és l’organització i l’acció col·lectiva. És important tenir en compte el lloc que cadascuna ocupa, abandonar les falses idees d’igualtat i atendre les diferències que existeixen entre nosaltres. No obstant això, hauríem de fugir d’aproximacions que situen al racisme com una qüestió moral i individual per a mirar a les estructures que el reprodueixen i generen desigualtat.
