Comenci a escriure aquesta columna un dia de febrer gèlid, la tramuntana ja fa dies que bufa fort, i vora mar l’arena s’esvalota. I pensi –com gairebé cada mes de febrer, com cada vegada que m’acosto a una de les nostres platges, entre Argelers i el Barcarés– en els infants, les dones i els homes que després d’un llarg periple van sobreviure, o no, tancats a l’aire lliure.
El que al nord coneixem com la Retirada es produeix entre el 27 de gener (dia de l’obertura de la frontera) i el 13 de febrer del 1939 (quan es tancà el pas pel Coll d’Ares). Dues setmanes durant les quals arribaren a Catalunya Nord prop de cinc-centes mil persones demanant refugi, més del doble de la població nord-catalana en aquell moment.
S’ha escrit abastament sobre l’arribada dels refugiats a Catalunya Nord, passant la frontera amb l’Estat francès, per l’Empordà, la Cerdanya o el Ripollès. Sabem que un cop la passaven es feia una tria (homes d’un costat i dones, infants i ancians d’un altre) i els portaven als camps “d’acull” i oficialment també de concentració, com digué Albert Sarraut, ministre d’Interior, en una conferència de premsa l’1 de febrer de 1939: “el camp d’Argelers no serà un espai penitenciari sinó un camp de concentració. No és el mateix”. Segons el seu criteri, es tractava de garantir la seguretat nacional (francesa), l’economia general del país i l’ordre públic.
La majoria dels treballs publicats ens donen poca informació sobre les dones. De la xifra global de 200.000 persones refugiades, el nombre de dones varia entre 75.000 i 95.000 i el d’infants entre els 68.000 i els 78.000
Sabem que un any després, més de la meitat d’aquests refugiats tornaren, per decisió pròpia o per força, a l’Estat espanyol on, en molts casos, patiren la repressió franquista, i gràcies a les recerques d’un equip d’historiadors (Oliva, Picas, Riudor), es disposa del registre de 2.800 exiliats morts durant el període 1939-1940, 841 dels quals es troben en una fossa comuna del cementiri de l’oest de Perpinyà.
Però la majoria dels treballs publicats ens donen poca informació sobre les dones. De la xifra global de 200.000 persones refugiades, que inclou les dones, els infants i els ancians, segons les fonts, el nombre de dones varia entre 75.000 i 95.000 i el d’infants entre els 68.000 i els 78.000. Tampoc sabem en quina proporció tornaren a l’Estat espanyol, moriren als camps o es quedaren.
En unes condicions d’habitabilitat deplorables, les dones embarassades dels camps d’Argelers, Sant Cebrià i més tard de Ribesaltes, patien fam, set i fred o calor. Els parts tenien lloc sense cap garantia sanitària i la mortalitat tant de dones com de nounats era molt elevada.
Les dones embarassades dels camps d’Argelers, Sant Cebrià i més tard de Ribesaltes patien fam, set i fred o calor. En aquest context, un grapat de dones protagonitzaren iniciatives que donaren possibilitats de supervivència a les embarassades i als infants
En aquest context, un grapat de dones protagonitzaren iniciatives que donaren possibilitats de supervivència tant a les embarassades com als infants.
Entre elles Mary Elmes, que entre 1939 i 1942 va aconseguir treure dels camps desenes de menors de 16 anys, per a instal·lar-los en cases particulars o centres d’acull i Elizabeth Eidenbenz, de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens integrada el 1940 a la Creu Roja Suïssa, que va promoure la conversió de l’antic castell de Bardou, a Elna, en una casa de maternitat on les dones poguessin parir en bones condicions.
A la Maternitat d’Elna, oberta del març del 1939 fins a l’abril del 1944, es duia un control alimentari, sanitari i mèdic de les dones i dels seus nadons, cosa que va permetre la supervivència de 597 infants, fills de mares republicanes refugiades i, després de l’inici de la Segona Guerra Mundial també de mares jueves o tsiganes internades al camp de Ribesaltes.
D’altres iniciatives menys (re)conegudes van fer sortir infants dels camps i van permetre que sobrevisquessin.
A Banyuls de la Marenda la “Pouponnière” (guarderia), que funcionà entre el juliol del 1941 i el novembre de 1942, va ser concebuda com una casa de convalescència per a infants, depenent de la Maternitat d’Elna, que estava sempre al límit de la seva capacitat. Al capdavant d’aquest establiment, dues dones: Madeleine Durand i Lydia Muller, que amb l’ajuda d’algunes mares acolliren desenes d’infants.
No tots aquests llocs poden ser avui espais de memòria. La vil·la Saint-Jean, on s’instal·là la “Pouponnière”, va ser enderrocada el 1968 i actualment la recorda una placa commemorativa a l’edifici construït en els seus terrenys
A Canet, a la Vil·la Saint-Christophe, s’obrí una casa de convalescència per a infants de 3 a 15 anys. Creada per membres de la comunitat mennonita, va acollir prop de 200 infants entre l’abril del 1941 i finals del 1942, sota la responsabilitat de Charlotte Gerber, Helen Penner i Lois Gunden.
Aquests espais de cura i resiliència temporal van ser, gairebé per a tots els que hi van ser acollits, l’única possibilitat de sobreviure.
Malauradament, no tots aquests llocs poden ser avui espais de memòria. La vil·la Saint-Jean, on s’instal·là la “Pouponnière”, comprada per la Universitat Pierre i Marie Curie per al Laboratori Arago, va ser enderrocada l’any 1968 i actualment la recorda una placa commemorativa a la façana de l’edifici construït en els seus terrenys. Pel que fa a la Vil·la Saint-Christophe de Canet, completament oblidada, va ser enderrocada els anys 70, víctima de l’especulació turístic-immobiliària. Un panell informatiu dona fe de la seva existència pretèrita.
Sempre tindrem, per a no oblidar, els passos de muntanya i les platges, la tramuntana i el fred, i la Maternitat d’Elna com a únic testimoni d’un alè de vida fora dels camps de concentració.
