Elena Fort, vicepresidenta del FC Barcelona, va anunciar a principis de gener que l’empresa de construcció turca Limak Construction era l’escollida per dur a terme la reforma de l’estadi del Camp Nou, que començarà el mes de juny i tindrà un cost “màxim” de 900 milions d’euros, segons el club català. L’empresa és subsidiària de Limak Holding, un dels gegants de la construcció a Turquia, considerat un soci proper al president turc Recep Tayyip Erdogan. Des de l’arribada al poder d’Erdogan, el conglomerat ha sigut un dels grups que més s’ha beneficiat de projectes de construcció multimilionaris amb l’estat turc i ha esdevingut una peça clau en el procés de consolidació al poder d’Erdogan i del seu grup polític, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP).
El contracte entre el FC Barcelona i Limak Construction tampoc ha estat exempt de controvèrsia, perquè l’adjudicatària no complia amb tots els requisits exigits pel FC Barcelona per presentar-se al concurs.
Motor econòmic
Una de les qüestions fonamentals de la política d’Erdogan durant aquests vint anys ha sigut el desenvolupament de les infraestructures a Turquia. Primer, com a part de les negociacions per entrar a la Unió Europea i aconseguir estàndards europeus i, més tard, amb l’allunyament polític entre Brussel·les i Ankara, com a element per projectar Turquia com a potència regional.
Un exemple del paper que juguen les infraestructures en la imatge i política d’Erdogan ha sigut la construcció del tercer aeroport a Istanbul, un projecte que el president turc va personalitzar des del primer moment i que va significar el tancament de l’antic aeroport Atatürk. Limak Holding va ser una de les empreses que han pres part en la construcció d’aquest mastodòntic aeroport, un projecte que també ha destacat per la xifra elevada de morts durant les obres.
La construcció del tercer aeroport d’Istanbul forma part d’una llarga llista de projectes d’infraestructura multimilionaris fets durant el govern de l’AKP, gràcies al sistema de contractació pública, que a Turquia es va reconfigurar a principis dels anys 2000, just abans de l’arribada al govern del partit d’Erdogan, per mitjà d’una nova llei que s’adequava a les condicions requerides per la UE, un procés supervisat pel Banc Mundial i pel Fons Monetari Internacional.
La majoria parlamentària assolida per l’AKP el 2002 va facilitar que el govern turc reformés la llei de contractació pública pel seu propi interès polític. Com indica Esra Çeviker Gürakar en el seu llibre Politics of Favoritism in Public Procurement in Turkey, durant els primers anys de govern de l’AKP es van aprovar trenta lleis i decrets que van crear més de 150 esmenes a la llei de contractació pública. Aquesta autora afegeix que les esmenes van servir per reduir la transparència dels concursos públics de contractació pública, facilitant l’adjudicació d’aquests contractes a empreses properes a l’AKP i a Erdogan.
‘Bromance’ Limak-Erdogan
A mesura que Erdogan i l’AKP van reconfigurar les normes de joc per als projectes d’inversió pública, les empreses properes i lleials al govern de l’AKP van passar progressivament a tenir un dret preferencial en la contractació pública. Erdogan va esdevenir així la figura principal per decidir qui passava a formar part d’aquest grup lleial i exclusiu d’empresaris.
Limak es va beneficiar d’un llarg procés de privatització d’indústries públiques a Turquia, com les fàbriques d’alcohol, cimenteres o el sector energètic
Limak va ser una de les empreses que es va beneficiar d’un llarg procés de privatització d’indústries públiques a Turquia, com les fàbriques d’alcohol, cimenteres, o el desenvolupament d’una nova xarxa de producció i distribució d’energia. Un estudi del Banc Mundial va mostrar que cinc empreses turques formaven part del top deu mundial de societats que més projectes d’infraestructura de contractació pública havien guanyat entre els anys 1990 i 2018. Al costat de Limak Holding apareixien altres quatre companyies turques: Cengiz Holding, Kalyon Group, Kolin Holding i MNG Group.
Aquest grup va ser batejat pel cap actual de l’oposició turca com “la banda dels cinc”, un terme que serveix per descriure l’elit econòmica que s’ha conformat al voltant d’Erdogan. Aquesta “banda dels cinc” ha jugat un paper vital en el sosteniment polític del president turc, i en la consegüent personalització del poder en la figura de l’actual president, un fet sense precedents en la història moderna de Turquia.
Favors polítics
Un dels primers episodis en què “la banda dels cinc” va ser clau per l’assentament al poder d’Erdogan es va produir amb la compra del grup mediàtic Sabah-ATV el 2013. Aquest hòlding audiovisual havia sigut embargat pel govern el 2007 al·legant deutes amb hisenda, el que va forçar un canvi de la línia editorial, fins aleshores crítica amb l’AKP i Erdogan.
El 2013, enmig d’una lluita intestina pel poder entre sectors lleials a Erdogan i altres afins al que fins aleshores era el seu aliat polític, Fethullah Gülen –l’empresari que controlava Sabah-ATV–, van acabar amb la venda del grup. A finals de 2013 es va oficialitzar el traspàs a Kalyon Group, un membre de la “banda dels cinc”.
Cinc companyies turques formaven part del top d’empreses mundial que més projectes de contractació pública havien guanyat entre els anys 1990 i 2018
La venda, feta a correcuita, va significar una victòria per a Erdogan, que passava de nou a controlar indirectament un dels mitjans de comunicació més grans de Turquia. L’entrellat de l’operació es va destapar el 2014 gràcies a unes escoltes telefòniques policials publicades per mitjans afins a l’empresari Gülen, que també van destapar altres escàndols de corrupció del govern de l’AKP.
Aquestes escoltes van demostrar que Kalyon Group no va poder fer front en solitari a la compra del grup mediàtic, i que les altres quatre grans empreses, Limak Holding, Cengiz Holding, Kolin Group i MNG Group, van rebre pressions del govern per aportar diners per completar aquesta transacció. Per aquestes escoltes i altres acusacions, Nihat Özdemir, aleshores president de Limak Holding, va ser momentàniament arrestat per la policia.
El mateix 2013, el govern turc va anunciar que el projecte d’obra pública per la construcció del tercer aeroport d’Istanbul, valorat en més de 12 mil milions d’euros, l’havia guanyat un consorci format pels grups de construcció Limak, Cengiz, Kalyon, Kolin i MNG (MAPA).
Les connexions polítiques i privilegiades de Nihat Özdemir han permès Limak Holding entrar en les indústries controlades pel govern turc com són la ja esmentada participació en infraestructures públiques, producció i distribució d’energia i la indústria militar. Limak ha pres part en projectes de construcció multimilionaris i de gran transcendència política, com la construcció del pont i autopista de Çanakkale o l’estació de tren d’alta velocitat a Ankara, entre d’altres. Dins d’aquesta equació cal afegir-hi l’expansió de les empreses constructores properes a l’AKP a països amb els quals Erdogan manté bones relacions, com són els casos de Qatar, el Pakistan, Rússia, Ucraïna, o a la regió dels Balcans.
Gràcies a aquest suport empresarial, Erdogan ha sigut capaç de capturar quasi completament el sector mediàtic a Turquia i silenciar mitjans crítics amb el seu govern. De manera recíproca, aquestes empreses han acaparat les rendes d’un sistema polític i econòmic que també controla uns aparells judicials i de seguretat exposats als interessos polítics i personals de l’actual president turc.
