La llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual s’hauria d’analitzar des de tres esferes: la partidista, la jurídica i la social. Per pensar la realitat que vivim no hauríem de discernir entre unes i altres, però sí per entendre la discussió pública en què hem derivat.
Des del punt de vista de la política de partits (que no des del que és polític), els efectes judicials de l’aprovació de la llei han estat el “pal a la roda” que esperaven els agents implicats en el joc. L’onada conservadora (no només de la dreta) ha sabut aprofitar el moment per continuar amb la seva estratègia de menyspreu dels avenços feministes. I quina millor manera de fer política reaccionària que aprofitar l’embranzida del debat penal per atacar i desprestigiar una llei orgànica que neix amb l’impuls de les bases i alhora desacreditar els caps institucionals. El missatge és polític i queda clar: per molt fort, divers i estès que sigui el crit als carrers, l’avenç social i normatiu ha de continuar subordinat als qui sempre han ostentat el poder.
Pel que fa a la tècnica jurídica, la llei ha estat una eina complexa de pair per a les persones juristes, l’acadèmia, la doctrina i qualsevol braç del poder judicial. Des de l’ala més progressista del sector, a la que ho és menys, s’ha posat el focus en la famosa revisió de condemnes dels agressors i s’ha volgut resoldre des del punt de vista punible un dilema multifactorial com la violència sexual contra les dones, les nenes i els nens. Precisament, un punt que el dret penal no pot respondre per si sol.
Salvar-nos de l’augment del populisme punitiu, la dialèctica bel·licista i l’individualisme, implica evolucionar de la lògica de les condemnes cap al canvi col·lectiu de l’imaginari per aconseguir l’emancipació social
Vet aquí el que em porta a explicar l’esfera més important, la social. Tal com s’esmenta al preàmbul de la llei, aquestes violències no són una qüestió individual sinó col·lectiva, la problemàtica de la qual provenen és estructural i està estretament relacionada amb els patrons discriminatoris arrelats culturalment. En 61 articles, cinc disposicions addicionals, una disposició transitòria única i 25 disposicions finals –la quarta d’aquestes 25 és la que reforma el Codi Penal–, la llei impulsa la resposta institucional mitjançant el foment del públic. Planteja el canvi de sistema a través de formacions en tot el personal de l’administració de justícia, mesures de prevenció i detecció com a base fonamental per erradicar-les o l’autonomia econòmica de les víctimes, entre d’altres. En definitiva, és una proposta de justícia feminista.
La interpretació de les nostres normes –sigui dins o fora dels jutjats– sempre estarà intrínsecament lligada a les nostres idees i maneres d’entendre’ns com a societat. Per tant, salvar-nos de l’augment del populisme punitiu, la dialèctica bel·licista i l’individualisme, implica evolucionar de la lògica de les condemnes cap al canvi col·lectiu de l’imaginari per aconseguir l’emancipació social. Potser, com proposa la llei, la solució passi per una transformació en ciutadania feminista.
