Cada cop que la camioneta arribava al nus d’entrada de Quezaltepeque, una ciutat salvadorenya situada vint quilòmetres al nord de la capital, el ritual era el mateix: aturada preventiva a la benzinera de la rotonda, primer contacte i salutacions amb les persones d’una associació local que acompanyarien la visita i, tot seguit, formació d’una caravana amb dues patrulles policials, una al davant i l’altra al darrere, carregades d’agents visiblement armats a les caixes descobertes dels vehicles. Eren els preparatius obligatoris i rutinaris per poder accedir als barris perifèrics del municipi i supervisar, paradoxalment, un programa de prevenció de la violència juvenil. La raó d’aquest desplegament? Òbviament, les temudes maras.
La paraula mara ha estat emprada al Salvador com un comodí que amaga el pitjor que una societat pot acollir al seu interior: assassinats, tortura, proxenetisme, màfia, tràfic de droga, control territorial… No calia haver patit exposició a cap membre del clan per saber que aquests grups de persones amb tatuatges fins a les celles suposaven una amenaça real, i n’hi havia prou amb el terror latent per acceptar qualsevol protecció que minimitzés el risc. Malgrat que les bandes o cliques estaven focalitzades en zones molt delimitades, un fet fortuït –una negociació fracassada amb el govern o un operatiu policial a gran escala– podia esvalotar el vesper i que traslladessin puntualment la violència a barriades de classe alta o a departaments rurals poc acostumats a conviure cara a cara amb la por. I les xifres oficials no mentien: l’any 2015, la taxa de 103 homicidis per cada 100.000 habitants havia convertit el Salvador en el país més insegur del món fora d’un context de guerra, segons les dades de l’Oficina de les Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte publicades per la revista Política Exterior.
Les conseqüències socials i econòmiques per a la societat salvadorenca han estat punyents. La sortida cap als Estats Units de les persones amenaçades i llurs famílies ha suposat un èxode continu –es calcula que gairebé un milió i mig de salvadorenques resideixen avui en aquell país– i tenir una propietat immobiliària, fos una casa o un petit negoci, implicava, amb quasi tota seguretat haver de pagar un impost en forma d’extorsió a la clica del barri per assegurar-se la tranquil·litat temporal. És obvi que durant les darreres dècades era el principal tema de preocupació en totes les enquestes, i qui plantegés una solució contundent al problema obtindria l’aclamació popular. Era la gran pedra a la sabata de tots els governs dels dos grans partits hegemònics de les últimes dècades, Arena i el FMLN, incapaços de desfer el nus que escanyava el Salvador.
L’any 2015, la taxa de 103 homicidis per cada 100.000 habitants havia convertit el Salvador en el país més insegur del món fora d’un context de guerra
La via de la negociació, tot i haver-hi hagut contactes secrets entre responsables polítics anteriors i capitostos empresonats, es va fer pública a partir de 2012 amb la presidència de Mauricio Funes
i va donar lloc a una treva que va fer baixar significativament els índexs de criminalitat. Fins aleshores, i des de dins de les presons de màxima seguretat, els líders de les bandes MS-13 i Barrio 18 ordenaven segrestos i assassinats selectius als seus fidels deixebles de l’exterior i mantenien el control dels territoris on actuaven. El ministre de defensa del govern presidit per Mauricio Funes (2009-14), David Munguía Payés, va oferir un relaxament de la política penitenciària a canvi d’un compromís per rebaixar les xifres de morts, però el trencament de l’acord a partir de 2013 va fer saltar pels aires el model i va evidenciar que el mànec de la paella continuava sent controlat pels criminals, que decidien impunement des de les cel·les i per telèfon mòbil quan i on actuaven per mitjà d’una complexa teranyina de cèl·lules juvenils armades.
Operació Bukele
Quan Nayib Bukele va arribar a la presidència l’any 2019 sabia prou bé quin era el seu repte principal. Des del primer moment va prometre una lluita frontal contra les maras amb el programa “Plan Control Territorial”, una estratègia basada en l’ús de la força armada policial i militar i un seguit de mesures que incloïen estats d’excepció prorrogables i canvis radicals en la gestió interna de les presons. En resum, rigor per respondre a un estat d’opinió favorable a aquesta línia d’actuació, on no hi ha lloc per a la crítica ni la denúncia, i on no es parla ni de les causes profundes de la violència ni de la vulneració de drets humans que podien suposar les detencions arbitràries o les condicions d’empresonament. Bukele, a cop de tuits cada cop més populistes, arenga les masses com un hooligan emfàtic disposat a tot per revertir les xifres de morts i rep l’aplaudiment incessant a les xarxes socials. El 2021, el Salvador presenta xifres espectaculars: la taxa d’homicidis ha baixat dels 103 fins als 18 homicidis per cada 100.000 habitants.
Però no tot s’explica. El diari digital El Faro, un dels mitjans més reconeguts pel gremi periodístic a l’Amèrica Llatina, destapa aquell mateix any, a partir d’una investigació pròpia, que el nou govern també havia negociat en secret amb les tres bandes més violentes. Les evidències aportades són concloents: àudios, missatges de text, vídeos de càmeres de vigilància… Malgrat els desmentiments oficials i l’onada de fúria de les internautes contra El Faro, les evidències corroboren que rere el pla de lluita armada hi havia també contactes i acords entre el govern i les maras, fins al punt que en una de les gravacions un dels seus membres avisa que sobretot “no surti a la llum pública que hi ha una entesa”, fet que constataria una mentida oficial
i la desconstrucció d’un embalatge polític basat en l’acontentament perpetu de l’opinió pública, on la veritat i la mentida van de bracet.
La capacitat de fer mal de les maras i de donar respostes contundents es constatà els dies 26 i 27 de març de 2022: en un sol cap de setmana van ser assassinades 87 persones, en un aquelarre mortal que afectà diversos municipis i comunitats encara sota el seu control. Atrapat en una espiral inacabable, Bukele va ordenar portar al límit el seu combat (que cada vegada més assumeix com un repte personal) i va eliminar la majoria de drets de les persones privades de llibertat, inclosa una restricció dels aliments que reben i amenaçant de fer-los passar gana si continuava la violència als carrers. Els organismes internacionals de drets humans clamen al cel, i el president, ja desbocat, els insta a endur-se els empresonats als seus països “al preu de dos per un”, com en un mercat ambulant.
La lluita del president Bukele contra les bandes ha difuminat la responsabilitat individual, la càrrega de la prova i el judici just, indispensables en tota democràcia
Finalment, enguany s’inaugura un dels projectes estrella del Pla: la presó de Tecoluca, venuda com la més gran del continent i amb el nom ostentós de “centre de confinament del terrorisme”, on aniran a parar les desenes de milers de persones detingudes durant els darrers mesos i anys. Els talls de vídeo divulgats per la secretaria de premsa de la presidència ja formen part del nou imaginari col·lectiu salvadorenc: amb una estètica postmoderna i música de percussió de fons, els homes tatuats baixen emmanillats dels autobusos, s’ajupen sota l’atenta mirada dels oficials, acoten el cap, i quan la càmera enfoca tot el recinte en perspectiva només veiem centenars de cossos quasi nus, replicats com en un videojoc, sense rostre i sense nom. Es podria dir, des de la distància i sense context, que tampoc reconeixem si són persones o animals.
Així arribem al cap del carrer: s’ha aconseguit difuminar la responsabilitat individual, la càrrega de la prova i el judici just, indispensables en tota societat democràtica, a canvi d’explotar al màxim la suposada resolució d’un problema col·lectiu mitjançant un grafisme potent. El ramat d’ovelles negres ja és a bon recapte i no tornarà a l’exterior en dècades. La població respira alleujada, engrandint el seu líder pel final assolit sense preguntar-se pels mitjans emprats per arribar-hi. Però Óscar Martínez, un dels periodistes que millor ha estudiat el fenomen, continua fent-se preguntes capcioses: Quantes captures injustes hi ha enmig d’aquest desplegament? Quines garanties s’atorguen als presos? I per què s’amaga tota la veritat de la negociació de 2019? Al Salvador tampoc sembla que interessi gaire recordar des d’on va venir importat el problema i quines mesures educatives, socials i econòmiques es duran a terme per evitar que el cercle viciós es continuï perpetuant en les futures generacions. Per ara, el videoclip carcerari ha triomfat i Bukele somriu satisfet. L’espectacle ha de continuar.
