El duet manresà Jo Jet i Maria Ribot van estrenar a finals de l’any passat el seu quart disc, FEBRER // AGOST (editat per Microscopi). És un disc ple de subtileses i que manté el missatge profund que caracteritza la formació. Hi conversem dies abans del seu concert previst per a la festa del dissetè aniversari de la Directa, el proper 5 de maig a l’Ateneu 9 Barris de Barcelona.
Aquest disc té una mica de regust a final d’etapa. Pot ser?
Maria Ribot: Trobes? Sento una mica que és inici d’etapa.
Jordi Jet Serra: El concepte de FEBRER // AGOST és una mica de final de joventut. Son els mesos finals d’hivern i estiu. El final d’una intensitat.
M. R.: És la lectura que se’n fa des de fora. Potser ens hauríem d’esforçar a explicar que ho havíem pensat com un començament. És un final d’etapa optimista i estem a gust on estem. Però en cap cas és des de la tristesa o el sentiment de pèrdua. Però, sí, és un final i un inici.
Per què és un inici per vosaltres?
Maria Ribot: “Ja no podem ser revelació. Però, també hi ha gust en això i tranquil·litat”
M. R.: Sí que estem tancant una etapa, però ja n’estàs començant una altra. Te n’adones que n’has tancat una quan portes un temps vivint una de nova. En aquest cas, ens sentim més expertes, més segures més d’estar repetint coses, que és el quart disc i sabem com anirà tot una mica. També hi ha emoció. És aquesta actitud. Som optimistes, mirem endavant, i encara que les lletres siguin tristes, les coses són un nou inici.
En cert moment, costa deixar de ser joves o que et deixin deixar de ser jove?
M. R.: Cent per cent. Ja hem viscut aquesta etapa. Però no és tota l’estona.
J. J.: És una mica com que, en el cas del món de la música, hi ha com un focus molt important en els joves o en determinats col·lectius. En la indústria també ho notes. Ja no estàs als 22 o 25 anys ni tens les etiquetes d’emergent.
M. R.: Ja no podem ser revelació. Però, també hi ha gust en això i tranquil·litat.
Hi ha, també, una part d’enyorança al disc?
J. J.: Per mi no.
M. R.: Quan fèiem les cançons sí. Però ara ja està com passat. Queda superlluny. Ara ja les cantem des de l’és així.
J. J.: A efectes pràctics, tenir trenta anys és molt més que tenir-ne vint-i-dos. El disc diu això. Estem bé aquí. La sensació de conèixer una mica el terreny de la vida és una cosa que ens agrada.
M. R.: I també ens sentim joves. Sabem que seguim sent joves. Als 50 o als seixanta no ho sé.
Potser el disc els ha servit per fer un pas d’etapa?
Maria Ribot: “Cada disc és una etapa de la nostra vida. No sé si final, inici o una foto”
M. R.: Segurament, per posar-hi un nom. Per prendre més consciència. Cada disc és una etapa de la nostra vida. No sé si final, inici o una foto.
J. J.: És el diari
M. R.: A vegades, mires endarrere i te n’adones encara més de com parlaves del moment vital.
J. J.: La diferència, a nivell de trajectòria, abans els discos eren més personals i ara tenen més la intenció de ser més generacionals, grupals. Estan escrits des del que sentim que sent la gent amb què compartim.
M. R.: Aquesta visió mes col·lectiva té a veure amb el moment vital.
Com han decidit fer el pas dels discos més personals als que tenen una visió més col·lectiva?
J. J.: Crec que no és una decisió. Al final és el sentiment. Abans érem més manifest, ara som més pràctica. Es podria llegir com a cicle de vida. Lliure descansar era un disc més de proposta, moralista en el bon sentit de la paraula, de plantejar una lectura. Això també era una mica fruit de la personalitat, d’entendre el món i posicionar-se. La vida ens ha fet passar per aquesta fase i ens ha portat a una altra. Viure més des de la pràctica i menys des d’un idealisme que treballes més quan encara no has passat per segons quins llocs. Abans parlàvem més cap a la col·lectivitat i ara des d’aquesta col·lectivitat.
Al tema “Trivial” fan servir la primera persona del plural en frases com “vivim sotes les rodes del tren”. En aquest pragmatisme que comentaven, hi ha la sensació que pensen que el món està fotut, però que s’ho prenen en calma. És aquesta la idea?
M. R.: És bastant la idea, ara mateix. És una resignació activa.
J. J.: N’hem dit alguna vegada resignació activa, sí. Recordo de la pandèmia, que deia el lema que no pagarem les de sempre. Nosaltres ens sentíem crítics amb això. Sí que pagarem les de sempre, però no vol dir que perquè sigui així no ens ho haguem d’agafar amb actitud combativa. Aquesta resignació activa vol dir que ens costa agafar la bandera i a tope. Som conscients que hi ha una realitat, que el tren ens passa per sobre, però trobem els espais per construir.
M. R.: És com estem ara. Tot és cíclic. Ens sentim sempre combatives, però potser de formes diferents. Ara tornem com a despertar, però, tota la incertesa de la pandèmia ens va deixar una mica aixafades. Era una sensació de seguirem treballant pel canvi que volem, però estem una mica desil·lusionades perquè realment ens pot passar el tren per sobre. Ara sento que tornem a estar en un canvi de cicle per això, com més proactives.
Per què la incertesa s’ha esvaït?
M. R.: No, en absolut. Però potser perquè sabem que hi serà sempre.
J. J.: Jo crec que també destaquem molt que la incertesa és un dels adjectius que aniran adherits a la nostra generació. És una marca d’aigua que ens determinarà quan ho estudiem a nivell històric.
M. R.: Sento que no ens podrem treure de la incertesa de sobre mai més.
J. J.: Els millenials serem els que haurem viscut la certesa i passat a la incertesa. Això genera uns dols. Potser per això sentim més que existeix, perquè tenim el contrast. Potser qui hagi cregut en un ambient de certesa permanent potser no troba a faltar la certesa perquè no l’ha viscut abans.
Amb tot això, intenten dialogar-hi de forma no paralitzadora?
J. J.: Exacte. En aquest sentit, a “Gomaespuma” [Jo Jet i Maria Ribot + Kerrature, 2020] hi ha molt d’això que estem parlant. Hi ha molt contingut de tot això, de com ho vivim com a persones, com a grup, com a sociogeneració. No som només nosaltres, és el context i els mitjans amb què hem crescut. Ens permetem la nostàlgia, però no vivim en el passat. Al contrari.
M. R.: Ara pensava, tota l’estona, com si les cançons parlen molt de nosaltres, però com si fossin com un bàlsam. Una part de nosaltres, la més estancada, es queda allà. La part que es permet plorar. Però, a la vida, en realitat…
J. J.: Som persones molt alegres, però escrivim coses molt tristes. Quan escrivim no ho fem com a reivindicació, escrivim com a teràpia.
M. R.: Potser la paràlisi queda a les cançons.
J. J.: És la purga de les emocions.
Al disc hi ha frases dures com “veig que ens fan el llit els morts”…
J. J.: En el disc i a la cançó hi ha un joc amb l’existencialisme. Ens hem permès ser molt més suggerents. Una companya em deia l’altre dia que no s’entenia res. Jo li deia que és cert que abans potser érem més descriptives, malgrat fóssim poètiques, i ara hi posem més nebulosa.
M. R.: Però també és volgut. Fem aquesta nebulosa. Al principi ens vam fer exercici de crear sense comunicar res, però després hi veiem el missatge.
J. J.: Poden sortir moltes lectures.
A les cançons obren una part de la seva intimitat i a la vegada parlen de la “ficció de sentir”. Els preocupa que el que expliquen s’adigui a la realitat que viuen? Abans deien que quan revisen cançons hi troben lectures noves.
Jordi Jet Serra: “Els millenials serem els que haurem viscut la certesa i passat a la incertesa. Això genera uns dols. Potser per això sentim més que existeix, perquè tenim el contrast”
J. J.: Això és una cosa molt relacionada amb la idea que som joves però no som nous. És la sensació que tenim nosaltres de créixer i fer-nos grans. A Viatges i flors cada cançó era “trobo a faltar un amic” i “m’ha deixat la companya”. Tot tenia noms i cognoms i, a mesura que et vas fent gran, els fets perden intensitat i són més unes emocions més latents, més vagues. L’expressió dels sentiments, també està feta des d’aquí. En el disc, llevat de “Corb”, res parla d’una situació concreta. I tot i així, parla d’una relació que no és concreta. És també el reflex de la manera de compondre i escriure. No ens sentim en una intensitat de pic, sinó de fons. Amb la producció musical, també hi ha una relació amb això. Abans tot era més directe i punyent i ara hem volgut fer una cosa més plana i amb moltes més capes. És el disc amb més coses gravades. Però, en canvi, és en el que les coses semblen més senzilles.
M. R.: Abans necessitàvem que ens identifiqués molt el contingut de les cançons i com ens expressaven. En els primers discs teníem la ceba de gravar-nos en directe, perquè parles molt de nosaltres. Ara hem vist que podem provar coses noves i seguir sent nosaltres. Deixant fluir, que hi hagi influències noves, que no portem el control de tot.
A a les seves seguidores pot haver sorprès que hagin triat un productor com el Sr. Chen.
M. R.: Tenim molt la necessitat de mostrar-nos diferents. Se’ns ha etiquetat molt com a duet de cantautor i ho som, però també som més coses.
Què buscaven treballant amb ell?
J. J.: En el cas del treball amb el Martí, el Sr Chen, nosaltres teníem una idea al cap que, pels nostres mitjans i capacitat ,no sabíem transformar en realitat. El Martí ha estat l’alquimista. Ha fet que passés la idea en el que volíem . Si vam començar en cançó d’autor, va ser per una qüestió dels mitjans que teníem. Era en plena post crisi de 2008. No hi havia sales ni llocs on assajar… Et quedava fer-te cantautor, igual que ara a la gent li queda fer bedroom pop o trap a casa amb un ordinador. Una reflexió important és veure com els mitjans de producció han condicionat la música que hem fet. Sempre hem limitat el fet d’afegir persones a l’escenari. No per ganes, sinó perquè després s’ha de pagar bé.
Incorporen l’electrònica. Tenen la sensació que és un moment en què tothom ha de passar per aquí?
M. R.: Segurament hi ha una cosa d’això, però no ho hem viscut. Ho hem viscut amb gust i amb ganes de passar-hi.
J. J.: Quan vam fer el disc ja el vam fer pensant que no volíem pensar com el portaríem al directe. En realitat, la reflexió de si s’ha de passar per aquí fa deu anys que existeix.
M. R.: El que t’omple les orelles són les influències que tens.
J. J.: No sempre hem seguit els camins més escrits.
M. R.: Amb el primer single ja ens ho va dir bastantes persones: “Ja us heu tirat a l’electrònica”.
Treballen amb un equip creatiu que els acompanya. D’on neix aquesta filosofia i com ha influït en aquest disc?
Jordi Jet Serra: “Abans parlàvem més cap a la col·lectivitat i ara des d’aquesta col·lectivitat”
M. R.: Nosaltres sempre havíem treballat en equip perquè sabem fer música, però per a la resta necessitàvem equip audiovisual, gravar el disc, fer fotos… Tenia sentit, per nosaltres, que tothom pogués brillar. No volíem decidir-ho tot nosaltres, ja que hi ha algú, expert, que pugui trobar l’espai i convertir-ho en un col·lectiu.
J. J.: Pensant en què és un món molt precari que, almenys, en les implicacions que hem de tenir, tinguem un espai de creixement i de sentir-ho propi.
M. R.: Primer canviàvem molt d’equip i ara estem amb un equip més permanent.
Hi ha una voluntat de qüestionar el rol de l’artista?
J. J.: No sé si hi era en origen. En tot cas, en destí, sens dubte. Nosaltres som les cares visibles d’un col·lectiu, però si mires la part gràfica i audiovisual, veuràs que la música és origen, però el desplegament va més enllà.
M. R.: Sí. I tot i així, és difícil trencar aquesta barrera. Sempre hem tingut molt debat amb això, però sempre hi ha un pes més gran en nosaltres i l’agafem.
J. J.: Si ho mires a nivell d’entorn, el mercat necessita el rol de l’artista distant, famós i si vas en contra d’això, deixes de ser artista. Un artista proper és una cosa que les grans tendències no beneficien.
Què en queda del seu pas per l’escoltisme, molt present en les primeres cançons?
J. J.: Parlant d’etapes, el germen de compartir les cançons i l’esperit de transformació ens va marcar molt en un inici i ens ha ajudat molt a definir-nos. I això tant en el projecte,com en la vida personal. De la mateixa manera que ara ens ho mirem amb una distància. Ho veus com una etapa i un moment important i ara ens ha portat xarxa de relacions i molta gent que al principi ens va donar suport. Al final, hi ha una sèrie d’aprenentatges inherents a qualsevol espai col·lectiu i penso molt en la metodologia del projecte. Per altra banda, també en l’esperit crític, aquests espais com l’escoltisme són espais que no donen cap tipus de valor a les hores. El què passa és que quan surts al món de fora, hi ha un xoc important. A nosaltres ens va acostar molt apoderar-nos del valor que tenia la nostra feina i el nostre ofici perquè veníem d’un àmbit en el que es donava molt per molt poc a nivell material. Això és una cosa que està bé posar en valor i és propi també de molts moviments socials. Hem de fer sostenible aquest espai de transformació a través de projectes i moviments socials.
