Una flaire de colònia cara i motor sobreescalfat de Porsche Cayenne envaïa els carrers de Sant Gervasi dimarts a la tarda. Iaies perfumades amb arracades de perles majorica, ben acompanyades per les seves cuidadores centreamericanes, es barrejaven amb conductors esparverats per trigar més del compte en arribar a casa. El caos circulatori a la zona alta de la ciutat de Barcelona revelava que alguna cosa no anava bé, més enllà de l’enèsim partit del Barça que embussa la ronda de General Mitre i els carrers adjacents. L’associació Mi Barrio Seguro Barcelona, un globus sonda de la dreta i l’extrema dreta per escalfar l’ambient de cara a les eleccions municipals del pròxim 28 de maig, havia demanat als seus acòlits que es manifestessin, un dimarts més, contra el Centre Social Okupat (CSO) La Ruïna i l’habitatge també okupat el Kubo.
Aquests dos projectes autogestionats, a tocar de l’església Mare de Déu de la Bonanova, porten des de l’any 2016 i 2019 alterant la normalitat d’un barri acostumat a què mai passi res de nou. Com ressa una pintada a la façana d’un dels dos edificis okupats propietat de la Sareb, “Dos anys arruïnant el barri”, tot i que realment avui dia ja en fa uns quants més. Això els ha posat al punt de mira de les habitants més reaccionàries de la zona i la seva resposta ha estat defensar-se dels atacs rebuts, fins al punt que ahir van ser capaces d’aplegar més de tres-centes persones en una crida a la “solidaritat antifeixista” per protegir ambdues finques.
Set furgonetes de la Brigada Mòbil, els antidisturbis de debò i germans grans de l’ARRO, encerclaven la cantonada dels immobles okupats, cara a cara amb les anticapitalistes que protegien les seves cases
La Guàrdia Urbana s’afanyava a tallar carrers i fer entendre amb bones maneres a un veïnat opulent les complicacions de mobilitat derivades de les dues convocatòries antagòniques: “Jo no li puc assegurar a quina hora acabarà això, em saben molt de greu les molèsties”, assegurava un agent a una parella exacerbada. Set furgonetes de l’Àrea de Recursos Operatius (ARRO) dels Mossos d’Esquadra formaven un cordó aparcades en filera al flanc sud de la plaça, espai reservat per la protesta contra els okupes. La majoria dels policies romanien tranquils dins dels vehicles conscients que a la vorera que els havien assignat tenien més simpaties que no pas a l’altra banda. Allà, set furgonetes de la Brigada Mòbil, els antidisturbis de debò i germans grans de l’ARRO, encerclaven la cantonada dels immobles okupats, cara a cara amb les anticapitalistes que protegien les seves cases.
Al bell mig dels dos cordons, una imatge curiosa, el mateix comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, vestit d’uniforme i amb dos individus amb americana, casual, però elegant, supervisaven l’operatiu, donant compte de la importància que tenia la cita en previsió de repetir-se els incidents del passat dimarts 25 d’abril. Entre ells, a la zona alliberada, també romanien agents de mediació de Mossos vestits de paisà i alguns dels clàssics periodistes de successos dels principals mitjans del país, acostumats a tenir bona relació amb el cos per aconseguir filtracions de temes per publicar.
“El morbo ya se ha acabado”, li deia un pare al seu fill. “Hay moros?”, repreguntava aquest, malentès induït per un terme que semblava escoltar sovint a casa seva. “No hijo, moros no”, va contestar taxatiu el cap de família a l’infant abans de reprimir al seu germà al crit de “Paco, ven que te voy a dar”. Per ells ja s’havia acabat la festa, però entre les assistents a la convocatòria antiokupes hi havia molt jovent feliç de tenir una distracció gratuïta al barri. Un grup de tres nois, estudiants de fora de Barcelona i amb accent de comarques gironines, posaven context a la trobada: “Avui no passarà res, dijous vinent serà el dia”. Dit i fet, semblava un jorn de transició a l’espera de Daniel Esteve, el cabdill de Desokupa que ha amenaçat per xarxes socials en desembarcar cinquanta dels membres de la seva empresa de desallotjaments extrajudicials dijous 11 de maig per desallotjar La Ruïna i el Kubo.
A la pesca del vot
Des de dalt d’un edifici de la mateixa plaça, set noies adolescents cridaven al cel insistentment “pagar impuestos”, en una consigna impossible de sentir pels que volien que fossin els receptors del seu missatge. Certament, totes les tendències polítiques de la dreta i l’extrema dreta, espanyolista i catalanista, es trobaven allà en una perfecta comunió de classe. Des de les més liberals en matèria econòmica, dividides pel procés entre Junts i Ciutadans, passant per l’etern Partit Popular, l’extrema dreta de Vox i la còpia edulcorada de Valents. Per ser honestos, de català se n’escoltava més ben aviat poc, però una part de la base social de l’antiga Convergència i Unió hi era present, amb la seva senyera o estelada al casc de la moto i el seu pin groc a la solapa, però sense voler barrejar-se massa amb la resta, mancats de cap referent polític que hagués decidit acudir a pescar vots en un riu ple de piranyes.
Per la banda espanyolista del tauler, els cops de colze a la plaça de la Bonanova ja fa setmanes que duren. Quatre partits pretenen obtenir representació al consistori i de moment sembla que només el PP la té garantida. Anna Grau, la cap de llista a Barcelona de Ciutadans romania a primera línia, davant dels Mossos, sostenint un cartell amb el lema “libérate, okupas fuera”, acompanyada de dos diputats al Parlament i membres del partit a Barcelona. La seva performance va quedar perfectament retratada en les fotografies i vídeos que va penjar a les xarxes socials, on intenta compensar la seva escassa tirada en la vida real. D’altra banda, el candidat a l’Ajuntament pel partit d’extrema dreta VOX, el banquer i empresari Gonzalo de Oro-Pulido, va fer acte de presència juntament amb altres càrrecs del partit entestats a repetir que l’únic que han d’okupar els okupes, valgui la redundància, és “la cel·la d’una presó”. Dimarts van aprofitar per repartir unes quantes desenes d’octavetes davant l’absència de la qui ha estat la principal impulsora del conflicte a la Bonanova, Eva Parera, regidora de Barcelona per l’extint grup de Manuel Valls que fa mesos que cerca el protagonisme mediàtic que li trauran les urnes amb visites provocadores a espais com Can Vies, al barri de Sants, o els assentaments de Vallcarca.
La nota discordant de la tarda va ser un home, veí del barri, acompanyat de la seva filla adolescent. “Eso es mentira”, va cridar dues vegades en resposta a la dona del megàfon, que relatava històries de por suposadament protagonitzades pels okupes
Val a dir que la cita no va arribar en cap moment a comptar amb més de dues-centes persones, en un districte amb 148.172 habitants. La pancarta “Okupas fuera” anava a càrrec de l’associació Mi barrio seguro Barcelona, els membres de la qual la van desplegar durant una estona abans de quedar eclipsats per l’animadora de la tarda, una dona ben entrada a la cinquantena que cridava amb el megàfon com si ho hagués fet tota la vida. Tot i que va començar suau, amb càntics com “fuera okupas de nuestros barrios”, no va trigar gaire a caure en els tòpics i canviar la paraula “okupas” per “guarros” i ampliar el repertori a “Perros si, ratas no” o “agua y jabón es la solución”, denotant una certa predilecció per eslògans popularitzats en manifestacions neonazis. La gent del seu voltant s’animava i cridava o reia, cofoia, mentre ella s’erigia en la líder antiokupa.
La nota discordant de la tarda va ser un home, veí del barri, acompanyat de la seva filla adolescent. “Eso es mentira”, va cridar dues vegades en resposta a la dona del megàfon, que relatava històries de por suposadament protagonitzades pels okupes d’El Kubo i La Ruïna. Interpel·lat per un parell d’assistents, l’home va negar públicament que les activistes provoquessin problemes de convivència i aldarulls: “Yo vivo aquí al lado, soy vecino de toda la vida y lo que estáis haciendo no tiene nombre, manipular a la gente y generar un problema por un puñado de votos”. Malauradament, les seves interlocutores no van poder sostenir un mínim nivell argumental més de dos minuts i van acabar burlant-se d’ell i de la jove convidant-los a marxar del seu propi barri. No obstant això, entre els concentrats i curiosos hi havia altra gent que no ho acabava de veure clar. Un home entrat en anys expressava estranyat “que raro que esté la iglesia aquí al lado y no los hayan echado, deben coger críos okupas para divertirse”.
Els grups d’adolescents i joves eren el perfil més majoritari, alguns amb uniforme d’escola catòlica trucant a casa quan ja es feia tard, “estoy con los okupas, voy en un rato”. D’altres fent befa, aprofitant l’avinentesa per fer unes llaunes de cervesa com a pla alternatiu i transgressor mentre deixaven palès el seu gran intel·lecte amb afirmacions com “no tenen diners per pagar el lloguer però sí els porros”. La seva sort és que les furgonetes d’ARRO no els prestaven atenció. De tant cridar “guarros” a un se li va escapar un gargall que va tirar directament a la porta del copilot d’una furgoneta policial, però curiosament cap agent va criticar-li l’acció.
Animals i bèsties
Ja passaven dos quarts de vuit de la tarda i tot continuava igual, els okupes protegint els seus espais i la policia sense cosir-los a pals, així que l’avorriment va començar a fer el seu efecte. Una parella de quaranta anys comentava a una altra “Tenemos a los niños sin cenar en casa… pues que roben!”, abillats amb els seus respectius fachalecos. En un dels llocs més segurs de la ciutat, sorprenia la preocupació dels adults per la inseguretat. Minuts més tard, un pare li deia al seu fill, que jugava amb el seu rellotge de polsera, “póntelo que te lo van a robar”. Semblava que d’alguna manera allà tothom estava familiaritzat amb l’expoli, potser d’aquí la seva preocupació per la feina dels altres: “Ir a ver a la Colau que os va a dar trabajo a todos”, seguia cridant la dona del megàfon, mentre algú responia: “son la escoria de la sociedad, no quieren trabajar”.
En un dels llocs més segurs de la ciutat, sorprenia la preocupació dels adults per la inseguretat. Semblava que d’alguna manera allà tothom estava familiaritzat amb l’expoli, potser d’aquí la seva preocupació per la feina dels altres: “Ir a ver a la Colau que os va a dar trabajo a todos”
La perifèria de la zona sud de la plaça comptava amb diversos agents de paisà vigilant que ningú que pensés diferent dels antiokupes es barrejés amb ells. A un costat, tres nois cridaven l’atenció per la seva estètica allunyada del pentinat amb forma de xampinyó, les bermudes d’estiu anticipat i els nàutics de la nova temporada. Necessitat d’un paper de liar per fumar un cigarret que em tornés la paciència, un d’ells me’l va donar mentre deia als altres, “també fumen”. “Perdona?”, li vaig preguntar, al que em va contestar “dubtàvem si aquí també es fumava de liar”. En aquell moment li vaig aclarir, prèvia picada d’ullet, que nosaltres hauríem d’estar a l’altra banda de la plaça. Tres minuts després, set motos dels Mossos els rodejaven sobtadament per identificar-los. “Eran okupas infiltrados”, comentaven els espectadors de la intervenció policial.
L’espectacle acabava i una padrina aprofitava per conversar amb una parella jove que s’ho mirava des de la distància. El seu català delatava certa incomoditat per acostar-se a la protesta, tot i la proximitat ideològica manifesta en el contingut de les seves paraules: “Jo conec un parell d’okupes que els pares tenien casa al barri, s’hi han ficat només per portar la contrària”. El noi, ben informat per les xarxes socials, llistava els col·lectius que havien acudit a donar suport als okupes de Sant Gervasi: “Han vingut dels millors llocs de Barcelona [comentava amb to irònic], de Raval vs Vox, les feministes de Gràcia…”. Mentre l’octogenària es lamentava de que el barri ja no era com abans. Marxant cap a casa un noi s’esplaiava emocionat en conversa telefònica: “Son unos bichos, he visto un vídeo de un grupo que estaba cagando en medio de la calle, son como animales”. I així és com l’odi de classe, sumat a la desinformació abocada a les xarxes socials i els discursos interessats dels partits polítics, han creat, una vegada més, el caldo de cultiu perfecte perquè la dreta i l’extrema dreta, independentment de la bandera que enarbolin i la llengua que parlin, facin la seva campanya electoral.
