Avui fa un any de dos exilis: el d’Adrià Carrasco, que va poder fugir per la finestra del menjador de casa quan la Guàrdia Civil va picar de matinada a casa seva, i el de Tamara Carrasco, que va ser detinguda i enviada a l’Audiència Nacional, que la manté encara confinada a Viladecans. Fa 365 dies van saber que l’acusació de “pertenencia a organización terrorista” estava escrita en un atestat judicial que duia els seus noms. L’operació va ser ordenada pel jutjat d’instrucció número sis de l’Audiència Nacional espanyola, que fins al mes de gener els investigava a tots dos per “activitats de direcció i coordinació en els actes de sabotatge”, en referència als talls de carreteres i aixecament de barreres dels peatges durant la Setmana Santa de 2018, després de la detenció de Carles Puigdemont. L’acusació es va reduir a desordres públics i a principis d’any, la investigació es va traslladar als jutjats ordinaris catalans. En aquests moments però, hi ha un conflicte de competència territorial i encara no se sap qui els prendrà declaració. La Directa ha conversat alhora amb els dos membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) a través d’una videotrucada.
Ja fa un any de l’operació de la Guàrdia Civil. Com es conviu amb l’anormalitat?
Adrià Carrasco (A.C): Intento normalitzar la situació perquè crec que si no, la meva ment es tornaria boja. No podem estar en una situació contant d’alerta i per tant, intento portar una vida normal: estic estudiant francès, treballo des de casa i mantinc un cercle de gent que m’aprecio molt. Hi ha Dies que em desperto i em pregunto com he arribat fins aquí? Què ha passat? Va venir la policia, vaig marxar pel balcó i estic a Bèlgica. Però em toca acceptar-ho i tirar endavant.
Tamara Carrasco (T.C): He continuat fent la meva vida, assumint les limitacions que tinc, perquè no puc sortir d’un poble. Estic de baixa laboral. Primer em vaig centrar a cuidar-me perquè m’ha costat molt assimilar la situació. Un cop assimilada, he intentat continuar fent la meva vida, continuar militant i lluitant, al cap i a la fi. M’he dedicat l’antifeixisme, s’ha refundat la Unitat contra el Feixisme i el Racisme a Viladecans. Estem treballant moltíssim.
L’Audiència Nacional ha reduït l’acusació de terrorisme a desordres públics. Tot i així, el fet que us estiguin investigant us coarta la vostra llibertat, us limita?
“El fet d’estar sent represaliada no em fa tallar-me ni un pèl a l’hora d’exposar les meves opinions o idees. Sóc més crítica que mai”
A.C: El cas se’l van passant, ningú el vol perquè el que han de fer és arxivar-lo, no s’aguanta per enlloc. No hi ha cap prova. Ningú té valor per agafar-lo. El jutjat de Gavà es va declarar incompetent per investigar el cas de Tamara. I jo estic esperant saber si accepten el meu. És angoixant veure que està en els llimbs judicials, però accepto que estaré aquí, potser durant anys.
T.C: El fet d’estar sent represaliada no em fa tallar-me ni un pèl a l’hora d’exposar les meves opinions o idees. Amb altres aspectes de la meva vida sóc més curosa per no posar en perill altres persones. Crec però que sóc més crítica que mai.
S’ha construït un relat que associa l’independentisme a violència. Creieu que l’Estat està aconseguint mantenir-lo durant el judici?
A.C: Intenten construir un relat de violència, però no hi ha per on agafar-ho perquè no va existir. El Fairy és una anècdota però demostra que no saben què inventar-se. També ho van intentar amb nosaltres, vam passar a ser el braç armat de l’independentisme. El que facis o no és igual, perquè la premsa ja es va ocupar de construir un relat per associar CDR a terrorisme. Al judici, veig la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat i penso: aquests desgraciats que no poden ni construir una frase sencera ens han dut a nosaltres dos on estem. És realment frustrant.
T.C: No m’estranya, sempre ho han fet. Amb el judici queda molt palès. Necessitàvem un discurs de violència al carrer que no han trobat. Ho van provar amb Altsasu i en el seu dia a Euskal Herria en general amb el “todo es ETA”. Aquí estan intentant fer el mateix. Em fa molta gràcia el terme “kale borroka catalana” perquè demostra la poca imaginació que tenen, és un terme que ja el van començar a utilitzar el 1992 en el marc de les Olimpíades. Quan no hi ha violència se la inventen, amb Fairy, amb cordons de sabates o xiulets de color groc.
I quin és el vostre relat de l’1-O?
“Va ser el moment de desobediència i de victòria popular més gran que segurament hem viscut en aquest país i inclús a Europa. Va ser brutal. Va ser l’exemple que si volem, tenim poder i podem aconseguir moltes coses”
A.C: Va ser un dels moments més bèsties de la meva vida. Va ser el moment de desobediència i de victòria popular més gran que segurament hem viscut en aquest país i inclús a Europa. Va ser brutal. Va ser l’exemple que si volem, tenim poder i podem aconseguir moltes coses.
T.C: Penso com l’Adri. Va ser una victòria del poble català. Tothom té una anècdota d’aquell dia. El poble va aguantar, malgrat les hòsties, l’agressivitat i la violència brutal. La gent estava lluitant pel que creia, aquest és l’esperit de l’1-O. Després però, no tenien res preparat. Jo confio en aquest esperit de la gent, quan faci falta serà allà.
Es van generar expectatives que no es van complir i això ha generat cert desànim?
T.C: Crec que hi ha diversos factors. Vull intentar no ser negativa. Ara tenim un procés que es du a Europa, amb Carles Puigdemont i els consellers. Tenim un altre procés a dins i el judici, d’on en sortirà una sentència fotuda i condemnatòria. És un tema de tempos. La gent que se la juga, que es mobilitzarà, intenta fer-ho en el moment oportú per no cremar els cartutxos. També hi ha un problema de confiança. A mesura que ha anat passant el temps, ja no me’n refio de tothom. Veig molt processisme i molta gent que adora la seva poltrona i el seu sou i es vendria a Madrid. Quan no saps de qui et pots refiar, és fotut.
A.C: L’1-O va donar un xute: es pot! Després ens hem desinflat. Estem esperant el dia D per sortir i parar-ho tot i aquest dia D no existeix. O n’hem tingut 15. La gent no està disposada a sacrificar o arriscar la seva comoditat. Això ens frena. Hi ha gent que pensa que ho aconseguirem fent manifestacions massives cada any, però si no hi ha una estratègia de desobediència clara, no arribarem enlloc.
Els CDR s’han caracteritzat per ser molt diversos: generacionalment i ideològicament, i als talls de Setmana Santa hi va participar molta gent. Vau ser uns caps de turs?
T.C: Òbviament hi ha molts altres procediments: avui hi ha un bomber que declara per un tall d’autopista a Soses, on va ser l’agredit i quasi el maten. També tenim el Roger Español per l’1-O. Hi ha companys que han estat detinguts per les mateixes vagues on vam participar nosaltres.
A.C: Però, és clar, per les acusacions el nostre cas és molt sonat. Jo no m’esperava una acusació de terrorisme i això al principi va impactar sobre el moviment i es van extremar les mesures antirepressives, però crec que al final no van aconseguir el que volien. La prova està en el fet que el 9 de desembre de l’any passat es va repetir simultàniament a Catalunya l’acció per la qual m’acusen a mi. És una victòria nostra, claríssima. No tenien més coses sobre nosaltres que sobre altres persones. Ens ha tocat, igual que podria haver tocat a algú altre, així que, endavant!
T.C: Sí, al principi la gent va necessitar el seu temps per assimilar tot això, perquè una cosa és prepara-te per la repressió i una altra que et toqui tan a prop. I també hi ha una qüestió de tempos. Va costar, però la gent va tornar.
Estàveu preparats per patir la repressió o us han faltat eines?
“Quan van entrar tots els guàrdies civils a casa meva, el primer que vaig dir-los és que volia trobar un advocat i van dir que per terrorisme me’n tocava un d’ofici. El vaig demanar i em van dir: no, cuando nos salga de los cojones a nosotros. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica“
T.C: No puc fer una valoració perquè la militància que jo feia estava molt centrada en el meu poble: educació, sanitat i refugiats de Síria. De formació antirepressiva en tenia ben poca: algun curs d’En Peu de Pau i alguna cosa que havia llegit d’Alerta Solidària. L’Adri té més experiència antirepressiva. Però de totes maneres, un cop estàs detinguda, les pautes d’Alerta Solidària et serveixen de ben poc. Quan van entrar tots els guàrdies civils a casa meva, el primer que vaig dir-los és que volia trobar un advocat i van dir que per terrorisme me’n tocava un d’ofici. I vaig dir: doncs vull el d’ofici i em van respondre “no, cuando no salga de los cojones a nosotros”. O quan dius no vull declarar, i al final, et fan parlar. També t’adverteixen que si et fan un reconeixement mèdic, has d’estar a soles amb el metge, doncs jo tenia gent dins la consulta. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Està molt bé saber-la i que ells sàpiguen que la saps, perquè així es tallen una mica. També som una nova formada de molta gent que ha sortit a militar fora dels pobles i ens ha faltat formació. Hi havia altra gent del moviment que sí que la tenia.
A.C: Una prova molt clara és la noia antifexista empresonada el 30 de març, la Ruth. Al final es va sol·licitar la fiança de 6.000, però en canvi no ha sortit quan havia de sortir, ha passat una nit més tancada. La meva formació antirepressiva era de cent, però mai és suficient. Jo, per exemple, sabia que si venien a picar-me a casa, era molt probable que fos terrorisme… allò em va permetre marxar. A Esplugues ja havíem patit la repressió i n’havíem après.
En quin moment vau saber l’un de l’altre?
A.C: Explica’ls Tamara…
T.C: El segon dia d’estar al calabós tancada, feta pols de no dormir, dels interrogatoris, va entrar el sergent de Tres Cantos i em va informar que hi havia una persona que estava fugada que es deia Carrasco. Em va preguntar si érem família i va insistir que ens coneixíem, que li digués on era. Em va semblar una curiosa coincidència.
A.C: És molta casualitat que vagin darrere de dues persones amb el mateix cognom. A vegades penso que hi van anar expressament pensant que érem cosins o germans, a fer mal.
Quan us impliqueu en els CDR?
A.C: A Esplugues el vam crear nosaltres, uns dies abans de l’1-O. Ens vam ajuntar i vam fer córrer la veu, va venir molta gent i ens vam organitzar per col·legis. I no vam patir cap intervenció policial. Vam impulsar-los a partir de xarxes preexistents.
T.C: A Viladecans no hi havia cap xarxa i el CDR es crea el 3 d’octubre amb la primera vaga. L’1 d’Octubre es va organitzar col·lectivament i tothom sabia ben bé el que havia de fer. Vam percebre molta indignació i gent que mai havia militat enlloc, gent del poble, inclús gent que no era independentista, es va sumar als CDR el 3 d’octubre.
Hi ha un moment que els CDR passen de “defensa del referèndum” a “defensa de la república”. Això va despertar cert debat. La República no s’ha implementat, què creieu que s’ha de defensar?
“Hem de fer efectiu el mandat de l’1-O, Espanya no ens deixarà fer mai un referèndum. Si ens el deixen fer, estaran reconeixent que tenim dret a l’autodeterminació i que altres territoris també el tenen”
A.C: Jo veig legítim el referèndum i no faria falta fer-ne un altre. Si ens oferissin un referèndum pactat, doncs endavant. L’Assemblea i Òmnium organitzen sopars, actes i manifestacions, que són importants, però crec que ens falta una mica de mala llet. I els CDR juguen un paper important, inclús per generar discursos i relats més radicals.
T.C: Hem de fer efectiu el mandat de l’1-O, Espanya no ens deixarà fer mai un referèndum. Si ens el deixen fer, estaran reconeixent que tenim dret a l’autodeterminació i reconeixent que altres territoris també el tenen. Però l’Estat té una mentalitat imperialista i colonitzadora. A les manis vam començar cridant “independència” i ara “llibertat presos polítics”. I hi ha un mandat polític que s’ha de complir: república o república
Però hi ha les condicions per fer-la efectiva?
T.C: Mai tindrem les condicions per fer-ho, cap República les ha tingut. S’ha hagut de currar des del carrer. Amb floretes i violes no ho podrem aconseguir. Ni Europa ens mira ni ho farem amb somriures i paellades. Ara toca fer un treball més diplomàtic, intentant fer palès que potser a nivell d’Unió Europea és més rendible una Catalunya fora d’Espanya, que està en fallida. Però mai tindrem les condicions ideals i diran que mai som suficients. Penso que són debats buits que posen sobre la taula per desviar l’atenció.
A.C: L’Estat demostra que no actua estratègicament sinó amb rancietat. Uneix més la gent el sentiment d’una España unida, grande y libre que pensar fredament. Estratègicament els hauria anat millor fer com el Regne Unit, una votació legal. Permetre’ns votar, hauria estat millor per ells. Això demostra que en el fons no hi ha cap, hi ha cor i rancietat feixista, herència de la falsa Transició.
Durant aquest any, què heu après del poder i l’Estat?
A.C: Abans ja no hi tenia cap confiança en l’Estat. No m’ha canviat la visió que en tinc. Abans, ja hi havia gent que patia la repressió.
T.C: M’ha sorprès que siguin tan inútils. Sempre he pensat que en el marc del debat de l’Estatut i del 9-N era tan fàcil com deixar fer una votació, que en aquells moments hagués guanyat el no. L’1-O haurien pogut deixar fer el referèndum i després dir: això no és vinculant. Però han volgut fer una demostració de força: som els vostres amos. L’altra cagada va ser el discurs del rei, el “a por ellos”. El seu pare, malgrat sigui un mata elefantes i un corrupte, hauria estat més conciliador. Tenen un caràcter imperialista. El David Fernàndez sempre ha parlat del concepte l’Estat dintre l’Estat: la façana, el que tothom veu, un país europeu i després, unes clavegueres. Les mateixes persones que van estar amb Primo de Rivera i Franco, són les que mengen del deep state i de les estructures d’Estat: exèrcit, església i empreses. I això no ho canviarem mai. Arran del nostre cas, vaig ser una mica més conscient del que tenim davant. Sobretot quan vaig estar detinguda a Madrid, on vaig passar molta por. La Guàrdia Civil fa moltíssima por. Crec que la gent no és conscient del que tenim davant. No ens deixaran marxar i això tindrà un preu. Amb lliris no ho farem.
A.C: Que hi és ho saps, però quan et toca, et continua sorprenent. Són capaços d’això i molt més. No hem de subestimar la potència d’un Estat d’aquesta envergadura
L’altra cara de la repressió és la solidaritat. Que n’heu après?
A.C: He trobat gent que m’ho ha donat tot sense res a canvi. M’arriben cartes anònimes, xoriços, formatges… I hem intentat potenciar la solidaritat amb altres casos fora de Catalunya, perquè no som els únics que patim, hi ha molts casos arreu de l’Estat. Aquest dissabte, a l’acte d’Esplugues, va haver-hi gent d’arreu que la pateix. Això és maco, necessari i ens fa més forts a tots.
T.C: Al principi vaig tenir una sensació estranya. Havia muntat moltes festes per recaptar fons, vam enviar molts diners per al rescat marítim a Lesbos, així que jo organitzava actes i ara te’ls organitzen a tu i estàs a una banda on no et sents còmoda. M’ha ajudat moltíssim la solidaritat. Gent que no et coneix de res et dona suport. Una mare em va escriure i em va explicar que la seva filla quan era al pati, saltava a corda cridant “Tamara llibertat”. Una de les persones que més m’ha ajudat ha estat el Ramon Piqué, que va ser torturat als calabossos on jo vaig estar tancada. Les voltes que dona la vida… I gent del País Basc, de l’esquerra de Madrid, d’Andalusia… Tot això no té preu.
A.C: També crec que tenim el paper d’insistir que la repressió existia abans de l’independentisme. Molta gent se n’oblida, o no se n’oblida perquè ni ho sabia. Televisions om TV3 no ho explicaven o ho feien de forma molt breu. Hi ha hagut gent a la presó per ser migrant, per ser antifeixista o anarquista. Cal desmarcar-se de la solidaritat selectiva: també hi ha gent no indepe que defensa causes justes i és reprimida.
T.C: Aquí a Viladecans també va tocar la repressió de l’època de Garzon. Van detenir un company, el Nando, que va estar quatre mesos a la presó i els demanaven 80 anys de presó. El Jaume Asens era l’advocat i va haver de fer filigranes per treure’ls de presó. Era un muntatge com el nostre però eren anarquistes, els famosos GAC [Grupos Anarquistas Coordinadors]. Recordo també el cas Dixan, uns detinguts que no van tenir la nostra sort perquè eren migrants.
