L’any passat es va celebrar el centenari del naixement –i el cinquantenari de la mort– del poeta, crític, traductor i lingüista Gabriel Ferrater (1922-1972). La cantautora Meritxell Gené va ser l’encarregada de tancar el seguit d’actes commemoratius, amb un espectacle encarregat pel festival BarnaSants, titulat “Ferrater. G.” on es barrejaven la poesia, la música i la dansa.
En aquella proposta es va sembrar la llavor del que amb el temps ha resultat ser el sisè disc de l’artista lleidatana, No diré res de mi –el títol està pres de l’últim vers del poema “A l’inrevés”–, un treball que a priori presenta una certa dificultat de comprensió, tant per la seva forma com pel seu contingut. Tot seguit ho explico.
Comencem per la segona apreciació: Ferrater va ser un intel·lectual heterodox que és considerat com el primer poeta modern que va sorgir en llengua catalana després de la postguerra. La seva obra, si més no la que ha seleccionat Meritxell Gené, té un to eminentment sentimental i melancòlic, alhora que mostra un cert hermetisme on de vegades és difícil penetrar. Per això, probablement, l’autor de Reus ha sigut un dels poetes d’expressió catalana de qui menys s’han adaptat els seus versos en un país tan prolífic a l’hora de musicar textos poètics.
La poesia de Ferrater mostra un cert hermetisme on de vegades és difícil penetrar. Per això, probablement, l’autor de Reus ha sigut un dels poetes d’expressió catalana de qui menys s’han adaptat els seus versos en un país tan prolífic a l’hora de musicar textos poètics
Pel que fa a la segona consideració, en aquesta ocasió la cantautora ha rebutjat el típic revestiment centrat en el protagonisme de la veu i la guitarra de pal per elaborar un altre concepte musical que embolcallés els poemes de Ferrater. Ho ha fet acompanyant-se de dos instrumentistes prou competents i agosarats: Pau Guillamet Guillamino, que se n’ha fet càrrec de l’electrònica, i Santi Careta, que toca les guitarres, principalment l’elèctrica. El resulta podria ser definit com si una certa fredor ambiental tecnològica busqués un escalf proper i familiar. I el trobés, evidentment.
Meritxell Gené reconeix que es tracta de dos músics que s’allunyen del que ella fa habitualment, però que alhora li anaven d’allò més bé per entomar una iniciativa dedicada a un creador polièdric i –per què no dir-ho– tan difícil, com va ser Ferrater. I contra el que podria semblar, aquest salt mortal la va ajudar a confeccionar un disc que acaba tenint tot el seu sentit i la seva vigència, perquè homenatja un home carregat de raons i ho fa amb tot el respecte. Això sí, des d’un punt de vista radicalment modern.
O sigui, que en realitat no és tan difícil entrar en i gaudir de No diré res de mi.
