El setembre s’activa. Hem passat un estiu amb onades de calor i de gent molt més intenses i continuades del que desitjaríem, i en el qual les evidències de la crisi climàtica ens han tornat a acompanyar amb notícies d’aquí i d’allà, la darrera, a Líbia. El setembre i la tardor ens tornen a replegar, a recollir, a ressituar i a reactivar, i aquest any, amb un sentiment compartit per tots els moviments i lluites socials a Mallorca. Venen mesos i anys difícils. El monstre se’ns ha fet encara més gros amb el gir polític de les eleccions autonòmiques.
Dia rere dia, se succeeixen les notícies d’un govern que radicalitza les polítiques neoliberals, aquestes del necrocapitalisme que atempten contra la sostenibilitat de la vida, reforçats pels grans actors econòmics que celebren que, ara sí, “han arribat els seus”. Les amenaces venen en forma de decrets llei per privatitzar sòl i serveis públics, amnisties urbanístiques, lleis per blindar els negocis privats situats al domini públic maritimoterrestre, eliminació de programes d’educació ambiental sobre la crisi climàtica i substitució per programes de la caça, de la mà de Vox. Anuncis de nous carrils per a cotxes a les carreteres, eliminació de freqüències de busos a la ciutat de Palma, un Dia sense cotxes amb cotxes, reactivació d’expedients urbanístics, anunci de l’aixecament de la moratòria de places turístiques, etc.
El govern PP-Vox a les Illes té clar que els privilegis no es toquen, sinó que es blinden
El govern PP-Vox a les Illes té clar que els privilegis no es toquen, sinó que es blinden. Ahir compartíem espai i conversa amb ANSE, entitat ecologista de la Regió de Múrcia, que també enguany -com el GOB- celebra el 50è aniversari. Junts, repassàvem trajectòries paral·leles en territoris diferents en defensa de la natura i el territori, contra projectes urbanístics, contra activitats intensives –sigui turisme, sigui agricultura– amb les conseqüències econòmiques i socials perjudicials que sempre s’acaben percebent passat el temps. Ells, amb tota la realitat dramàtica de la situació de crisi ecològica al Mar Menor. Nosaltres, amb un territori insular sota la pressió cada vegada més intensa de l’especialització econòmica turística que ens desborda per tots els flancs.
Com continuarà la lluita ecologista en els pròxims anys amb aquests escenaris tan complexos i incerts, en una societat canviant i en entorns cada cop més precaritzats i amb condicions per a la vida cada cop més degradades? Què seria d’aquests territoris sense la feina incessant d’entitats, col·lectius, iniciatives, plataformes i gent activista que ha marcat positivament l’esdevenir d’aquests territoris assetjats? Cal posar-ho en relació, mirar-ho amb perspectiva i entendre el moment. Els reptes són molts i diversos, les dificultats, també. La transversalització de les lluites socials és una necessitat, i la mirada àmplia i generosa, allunyada de conflictes interns, una urgència.
La transversalització de les lluites socials és una necessitat, i la mirada àmplia i generosa, allunyada de conflictes interns, una urgència
Els espais de confluència, de teixir complicitats, d’unir esforços i recursos, esdevenen cada cop més una necessitat. I és, de fet, una realitat. Aquests dies l’espai de trobada La Vida al Centre –que va plantejar el Manifest de propostes per una transició ecosocial– es reactiva. El Fòrum de la Societat Civil repensa l’estratègia col·lectiva per aportar propostes polítiques i d’anàlisi en el marc d’un Observatori de Transició. El reforçament de les lluites i moviments socials, les plataformes contra l’aeroport, contra els megacreuers, contra les autopistes, contra projectes industrials renovables en sòl rústic, es retroben i enfoquen el nou escenari. I en aquests espais, les mirades diverses i totes les maneres d’incidir i mobilitzar es posen en diàleg per sumar i continuar generant il·lusió i esperança.
Tal com deia el company Pedro García, director d’ANSE, les entitats amb més trajectòria tenen en les victòries en espais i campanyes concretes l’exemple que sí que és possible frenar i enfrontar la destrucció i guanyar espais per a la protecció i la regeneració dels ecosistemes socials i ecològics malmesos. Cinquanta anys de trajectòria permeten una mirada amb perspectiva. No hem salvat el món (tampoc ho preteníem), però aquests territoris serien molt diferents sense la perseverança, acció i presència de les lluites i els moviments socials. No hi caben les mirades de derrota malgrat l’esgotament que esdevé en alguns casos. No ens les podem permetre, perquè el que cal és continuar avançant, reforçant-nos i regenerant-nos en clau col·lectiva malgrat que els moments que travessem es compliquin a vegades fins a extrems inesperats i inaudits, com ara. Així doncs, som-hi que ens cal i podem.
