La de Sonia Corrêa és una de les veus que més s’ha preguntat sobre polítiques d’igualtat de gènere i sexualitat, i una de les que més interrogants proposa atendre davant les forces que s’hi oposen. Fa dècades que les explora i analitza i se n’ha convertit en referent a escala internacional. Corrêa, al capdavant del Sexuality Policy Watch (Observatori de Sexualitat i Política), ha radiografiat qui conforma i com funciona el que anomena “ecosistema antigènere“. Un moviment amb caps i peus nombrosos, diversos i a banda i banda de l’Atlàntic. Recentment, ha estat a Barcelona per compartir conclusions i exposar reptes a l’intergrup de Drets Sexuals i Reproductius del Parlament de Catalunya.
Per la investigadora i activista, fundadora de l’organització brasilera SOS Corpo – Instituto Feminista para a Democracia, no parar prou atenció a la centralitat que juga l’ordre de gènere en el projecte de societat, polític i econòmic de la ultradreta, és una feblesa, tant entre partits com en altres espais progressistes. Posar-hi consciència és una de les passes que suggereix per encarar l’escenari de pugna per l’hegemonia.
Planteges que el moviment antigènere no només busca reduir, o extirpar, drets que tenen a veure amb la capacitat de decidir sobre el propi cos i vida de les dones i de les persones LGTBIQ+, sinó que la seva acció impacta en les democràcies. En què es concreta aquesta afectació general?
El primer que hem d’entendre és que el que fan aquestes forces és un atac al concepte de gènere, en si mateix, pel seu potencial de transformació social, cultural i política. La segona cosa important és que aquestes forces s’han començat a manifestar entorn dels canvis que han tingut lloc, com a mínim, a les Amèriques i a Europa, que són els territoris del món on han irromput les polítiques antigènere en els darrers deu anys. Són llocs que als anys 70 i 80 no tenien paràmetre legals i normatius per incorporar el gènere i la sexualitat a la perspectiva de drets de ciutadania i dels drets humans i que passen a fer-ho. És el que el sociòleg francès Eric Fassin anomena els processos de democratització que caminen cap a una democràcia del gènere i de la sexualitat. Les forces antigènere han fet d’aquests drets el seu focus d’atenció principal. Però cal entendre-les com a part d’un ecosistema més ampli de forces, tant de l’ultraconservadorisme religiós com de la ultradreta secular, que conformen un conjunt complex i mutable que prové de molt enrere.
“Les forces antigènere han d’entendre’s com a part d’un ecosistema ampli de forces, tant de l’ultraconservadorisme religiós com de la ultradreta secular”
En un procés llarguíssim, s’han estat reconfigurant i reorganitzant, com a mínim des dels anys 70 a Europa i als Estats Units, i ja des de llavors tenen connexions amb Amèrica Llatina. A la nostra regió, això passa en un moment en què estàvem en un procés de reconstrucció democràtica, i el vertigen de la democràcia ens ha fet no parar prou atenció a com aquestes forces s’estaven reorganitzant, més enllà dels seus atacs a drets com l’avortament i els drets LGTBI.
El motor o raó de ser d’aquest moviment va més enllà d’evitar el desenvolupament de drets sexuals i reproductius? L’oposició a l’avortament en condicions legals i segures, probablement, sigui el més icònic de la seva batalla
Formen part d’una configuració més àmplia, robusta i complexa, amb l’objectiu de prendre el poder de l’Estat i fer un gir cap a la ultradreta. Això significa tenir una organització de la societat, de la política, de l’economia i de la vida social que obeeix a paràmetres clàssics i coneguts del pensament de l’ultraconservadorisme, que és un ordre jeràrquic, amb aversió a l’horitzó de la igualtat. És important comprendre això. El 2013, sorgeixen alhora CitizenGo, braç digital Hazte Oír, i Vox, com a partit polític que representa explícitament aquestes forces antigènere, amb una agenda d’arribada al poder. És una agenda econòmica i política i que conté una pauta regressiva davant els drets vinculats al gènere. Mentrestant, al Brasil, Paraguai, a les assemblees de l’Organització d’Estats Americans i en altres països com Perú, Colòmbia i Costa Rica, aquestes formacions també van prenent cos. I una primera onada culmina amb la desastrosa elecció de Jair Bolsonaro com a president del Brasil, el 2018. Una elecció presidencial que és icònica. Bolsonaro ha estat el primer president d’ultradreta escollit a partir d’un procés polític i d’una campanya electoral en què la fantasmagoria de la ideologia de gènere ha jugat un paper absolutament central.
A l’Estat espanyol, amb Vox a les institucions i amb responsabilitats polítiques en governs d’alguns territoris, ha pres cos un discurs negacionista de la violència masclista. És un tret propi d’aquest moviment?
Hi ha sectors d’aquest moviment d’ultradreta que tenen un alineament clar amb Vox en aquesta posició de criticar l’existència de la violència patriarcal i misògina. El que fou canceller del govern de Bolsonaro, Ernesto Araújo [assessor de la fundació Disenso, creada com a laboratori ideològic de Vox], amb carrera de diplomàtic, té un text en què diu que l’objectiu de l’agenda feminista davant la violència sexual és criminalitzar la sexualitat masculina.
“L’objectiu és prendre el poder de l’Estat i fer un gir cap a la ultradreta. Això significa tenir una organització de la societat, de la política, de l’economia i de la vida social que obeeix a un ordre jeràrquic, amb aversió a l’horitzó de la igualtat”
Però a Amèrica Llatina potser no són tan dominants aquestes veus com a l’Estat espanyol. Ara bé, s’ha de parar atenció a com les forces de dreta, incloses veus de dones de dretes, han absorbit la problemàtica de violència contra les dones. Elles ataquen el concepte de gènere, mai l’utilitzen. A Paraguai, per exemple, s’han mobilitzat per treure el concepte de gènere de les lleis de violència de gènere, per convertir el concepte en violència contra les dones. El mateix que va passar a Europa amb el conveni d’Istanbul [de prevenció i lluita contra la violència cap a les dones i la violència domèstica]. Però no tenen una posició negacionista de la violència, sinó que l’han incorporat, igual que han incorporat altres qüestions de l’agenda feminista en el seu discurs i posicionament. Per exemple: sous iguals per a feines iguals. O la idea de conciliació entre feina i família, parlant bastant de cures, en aquest marc. Tenen una visió particular d’aquestes qüestions i les propostes per solucionar-les són molt diferents de les feministes.
Els resulta estratègic?
Cal pensar que dins del moviment d’ultradreta antigènere, hi trobem dones que no són dones confinades als seus domicilis; que no abdiquen de la seva posició pública. No imagino Monasterio o Ayuso deixant de ser polítiques per ser pures mares i esposes. Són dones que decididament han absorbit una part rellevant del que ha guanyat el feminisme, però que demonitzen altres elements de l’agenda feminista, que anomenen feminisme radical: la part del feminisme que pensa el gènere d’una manera més plàstica, més alineada amb una visió teòrica que no el pensa estrictament des del binarisme sexual. I, sobretot, que té posicions transformadores, progressistes, sobre l’estructuració de la família, sobre la cura de les persones, sobre l’accés a la informació… Tot això, per a dones com elles està en un pot de les escombraries que anomenen feminisme radical i que ha de ser eliminat.
“En el pensament neoliberal hi ha un èmfasi en la necessitat de mantenir estructures que sostenen l’estabilitat social, davant dels processos d’inestabilitat i destrucció que produeix el mercat capitalista. Valora la tradició i la família i aquí convergeix amb la dreta religiosa”
Quan vaig estar al Parlament de Catalunya, la diputada de Vox García Fuster, molt educada en les seves intervencions davant meu, l’endemà al Twitter [ara X] va penjar la seva intervenció sobre el dret a l’avortament amb el text “Conclave de feminazis en el Parlament“. Això és una mostra de com consideren que és un feminisme que ha de ser extirpat. I sabem molt bé què passa amb aquestes figuracions que la ultradreta té sobre idees, moviments i persones que han de ser extirpats. La història ens demostra que és tràgic, perquè al final pot significar una eliminació real, física, de la gent.
Tot i que actuen per extirpar alguns drets, o drets d’algunes, ets molt crítica amb referir-te al moviment antigènere com a moviment antidrets, com és habitual anomenar-lo. Per què?
Aquest terme, creat per les feministes llatinoamericanes en un context de democratització marcat per la reivindicació de drets, té l’objectiu de canviar l’autodescripció de les forces contra l’avortament, contra els drets de la població LGTBIQ+, contra els drets sexuals i reproductius… que es refereixen a elles mateixes com a provida i profamília. El problema d’aquesta descripció per referir-se a forces antigènere és que, si bé s’oposen radicalment i visceralment a aquesta gamma de drets, això no significa que no tinguin una visió de drets. Tenen la seva pròpia visió de drets i utilitzen el llenguatge dels drets humans.
“Aquestes forces operen en el marc dels registres institucionals, però també van cada vegada més a mobilitzar idees a les bases de la societat, on fan una batalla cultural per aconseguir l’hegemonia política”
Quan les anomenem antidrets, oblidem que aquestes forces tenen una posició i visió de drets humans, que considera inacceptables nous drets. A més, aquest moviment dedica una enorme quantitat de diners i energia a formar gent en assumptes legals i de drets humans. Per exemple, Alliance Defending Freedom, una de les plataformes globals més importants i un dels caps d’aquesta hidra que és el moviment antigènere a escala global, fa litigis estratègics i forma persones en drets humans. A Polònia, Ordo Iuris té una plataforma acadèmica, el Collegium Intermarium, amb la dedicació principal de formar en lleis i drets. És important comprendre que aquestes forces antigènere responen contra la visió oberta, ampliada i transformativa dels drets humans, i no obviar el que estan fent per capturar el camp dels drets humans i transformar-lo segons les seves conviccions i paràmetres.
Mostra d’això seria la cimera que ha celebrat fa uns dies a la seu de les Nacions Unides la Political Network for Values [de què és president honorífic l’exministre i exparlamentari europeu del PP Jaime Mayor Oreja], organitzada, segons anunciava aquesta plataforma ultraconservadora, amb l’objectiu de “rescatar el sentit original de la Declaració Universal dels Drets Humans”
El que proposen és una lectura literal dels textos de drets humans. I el mateix amb les constitucions. O sigui, que es llegeixin tal com han estat escrits. Els drets estan sempre en disputa, però en aquest moment hem arribat a un moment crucial i crec que aquesta cimera transnacional n’és un símptoma. Té l’objectiu de demostrar com han avançat i com fan tots els esforços possibles per retornar a una interpretació literal, tancada, dels drets humans; tal com van establir-se a la declaració universal de 1948. Un altre símptoma fort d’això és la decisió de la Cort Suprema dels Estats Units, que el juny de l’any passat va eliminar el dret constitucional a l’avortament, que s’havia establert el 1973.
“Els drets estan sempre en disputa, però en aquest moment hem arribat a un moment crucial, en què volen demostrar com han avançat i com fan tots els esforços possibles per retornar a una interpretació literal, tancada, dels drets humans”
Quan llegeixes el text, veus que es tracta d’un to de retorn a una interpretació literal dels drets constitucionals. Un dels jutges deia en el debat, de fet, que aquest dret mai havia estat gravat en el text constitucional original llegat pels pares fundadors de la nació americana… El que estan fent és bloquejar qualsevol interpretació allargada de les constitucions i textos de drets humans, que és la base del que s’anomena constitucionalisme democràtic. Aquesta posició té semblances amb el que s’anomena literalisme bíblic, que és el camp dels evangèlics que s’autoanomenaren fonamentalistes al segle XX, perquè proposen una interpretació literal del text bíblic com la veritat, primera i última, que ho explica tot.
Els grups que conformen el moviment antigènere són bàsicament fonamentalistes religiosos?
Si posem totes les forces religioses al mateix sac, se’ns dificulta veure què fan i pensar respostes possibles, per això només atribueixo la definició de fonamentalistes als qui s’autodenominen com a tals. No crec que sigui adequat anomenar de la mateixa manera els ultracatòlics integristes. O, en el cas de l’Islam, els qui les feministes islàmiques anomenen islamistes extremistes o de dretes. Per altra banda, el camp antigènere no és només un camp ultraconservador religiós, tot i que l’ultraconservadorisme religiós hi tingui un paper molt important. També hi són un gran nombre d’actors seculars, actors que no estan afiliats a institucions religioses i que no parlen amb un llenguatge religiós. Hi ha sectors econòmics que comparteixen certes visions ultraconservadores d’organització de la societat, però que sobretot estan interessats en determinats models econòmics, molt neoliberals. Javier Milei, president electe de l’Argentina, n’és un gran exemple. No es pot considerar una persona ultrareligiosa, però està en el mateix ecosistema i té suport dels fonamentalistes evangèlics argentins, de l’ultracatolicisme argentí, de la dreta sionista argentina i d’altres forces religioses.
En quins punts bàsics coincideixen els actors diversos que hi ha en aquest mateix ecosistema?
Convergeixen en una visió capitalista de l’economia. És interessant, en el cas espanyol, veure el gir de l’Opus Dei cap a una visió capitalista de l’economia, que no és l’orginària, perquè el feixisme falangista era anticapitalista. Però canvia entre els anys 50 i 60, i avui l’Opus Dei i altres forces de l’ultracatolicisme tenen una visió amb molts punts en comú amb concepcions neoliberals.
“Javier Milei, president electe de l’Argentina, per exemple, no es pot considerar una persona ultrareligiosa, però està en el mateix ecosistema que forces del camp religiós i n’ha rebut el suport”
Per altra banda, els pensadors neoliberals originals, en molts escrits mostren que són fonamentalment antimarxistes, i tenen una posició contrària a determinats corrents del feminisme, que associen al marxisme. Accepten els corrents feministes amb la demanda d’igualtat de drets davant la llei, però qualsevol proposta que impliqui una transformació cultural i de les subjectivitats és absolutament rebutjada. En el pensament neoliberal hi ha des de sempre un èmfasi en la necessitat de mantenir determinades estructures que sostenen l’estabilitat social, davant dels processos d’inestabilitat i destrucció que produeix el mercat capitalista. Es valora la tradició i la família, i aquí hi ha una convergència amb la dreta religiosa que és important veure.
Aquest moviment focalitza esforços en el terreny de la política institucional?
Un tret crucial en la reorganització d’aquesta ultradreta és que ha abandonat una posició de defensa radical sostinguda de l’ordre establert. Històricament, aquestes no eren forces involucrades en dinàmiques polítiques amb biaixos revolucionaris o insurgents. Aquests trets estan presents abans de la Segona Guerra Mundial, amb el sorgiment del feixisme entre els anys 20 i 30. Era una forma insurgent en l’origen, abans d’establir dictadures. Però en els darrers 80 anys, aquestes forces han estat defensores de l’ordre. No estaven involucrades en dinàmiques polítiques, socials i culturals. No estaven participant de la captura de cors i mentalitats. No estaven disputant idees, visions de món, en el teixit social.
“El discurs i l’estil, la manera de fer, de la dreta extrema, amb un to heroic, guerrer, és molt atraient especialment per a homes joves”
I dels 70 fins ara, ho han fet cada vegada més intensament. És el que anomenem el gir gramscià de la dreta, perquè aquesta gent ha llegit els teòrics d’esquerra. Sobretot han llegit Gramsci, que diu que la ideologia està per tot arreu, i que la disputa per l’hegemonia política no es lliura només en el pla institucional. A partir d’aquí, aquestes forces continuen operant en el marc dels registres institucionals: els partits, el sistema judicial, els mitjans de comunicació… Però també van cada vegada més a mobilitzar idees a les bases de la societat. Fan una batalla cultural per aconseguir l’hegemonia política. I això ha escalat a partir dels anys 90, sobretot per efecte de la digitalització de la política i la conversió d’internet en una arena pública, que els ha donat una plataforma que han sabut usar amb molta eficàcia.
L’auge de la ultradreta antigènere no és cosa dels darrers anys? Del moment en què hem vist figures com Trump i Bolsonaro arribant a presidents, per entendre’ns
Crec que recentment ho estem veient millor, però han començat molt abans. Mirant-ho des del Brasil, veus i figures que a partir del 2013 s’han convertit en fars de la revolució ultraconservadora en curs, ja estaven actuant a internet des de molt abans. El que passa és que, a la segona meitat dels anys 2010, i va haver-hi una amplificació de les xarxes, una sofisticació de l’algoritme, amb més eficàcia. Ara té una gran capacitat de captar preferències i emocions i d’orientar el que circula a partir d’aquestes definicions. També s’amplifiquen moltíssim les plataformes com Whatsapp, Telegram o Instagram, que són un entorn molt favorable per a l’intercanvi i connexió d’aquestes forces per guanyar múscul abans de sortir a l’esfera pública. Sabem que en les campanyes de Trump, i després de Bolsonaro, i també a Xile amb Kast, en el rebuig al text de nova constitució, i ara amb Milei, les plataformes han estat crucials per captar electorat.
L’entrada amb força de partits ultradretans a les institucions ens ha fet parlar molt de la seva capacitat de mobilitzar pors, però potser no tant de la seva destresa per mobilitzar altres emocions, especialment en persones joves? Aquí hem vist recentment mobilitzacions auspiciades per Vox amb moltes persones joves sentint seva la causa de l’extrema dreta, i sortint al carrer a reclamar-la
Les ultradretes estan obrint, tant en sectors de població jove com més gran, una forma de participació política que no tenien abans. Això ho hem vist al Brasil amb molta claredat, amb el que s’ha convertit en tota una insurgència arran de l’elecció de Lula da Silva, quan bolsonaristes van assaltar el Congrés i la seu de la Presidència i del Tribunal Suprem a Brasília.
“En les campanyes de Trump, i després de Bolsonaro, i també a Xile amb Kast, en el rebuig al text de nova constitució, i ara amb Milei, plataformes com Instagram, Whatsapp o Telegram han estat crucials per captar electorat”
Molta d’aquesta gent, amb aquella acció, s’estava involucrant per primer cop en política. A això se li ha de parar atenció, perquè marca sobretot les persones joves que no han trobat altres espais on fer política. El discurs i l’estil, la manera de fer, de la dreta extrema, amb un to heroic, guerrer, és molt atraient especialment per a homes joves. La imatge que corria de Bolsonaro per les xarxes tenia un aire de cavaller medieval, com Abascal dalt del cavall. Mobilitzen aquest imaginari que, alhora, està alimentat per videojocs i pel·lícules. Un altre element, en el cas d’Amèrica Llatina, és que per nosaltres el populisme no és una novetat. La nostra història moderna és una història de populisme a dreta i esquerra; una història de passió pel líder. La mateixa passió hi ha per Lula da Silva, la mateixa passió va haver-hi per Daniel Ortega, la mateixa per Fidel Castro… S’han fet esforços per deconstruir aquests paràmetres politicoculturals del líder que encarna el poble, però són molt profunds, i la dreta se n’està beneficiant molt. El plaer d’enganxar-se al polític amb forma heroica és un afecte mobilitzat. I, per altra banda, és clar, també es mobilitza la fantasmagoria del gènere com a amenaça de destrucció.
Què implica?
És mobilitzar la por que el gènere destruirà la família, que el gènere destruirà l’ontologia humana, que el gènere és comparable a bombes nuclears. Judith Butler analitza com aquesta fantasmagoria té la capacitat de captar l’emoció de la gent i obstaculitzar la capacitat de mirar i veure les veritables amenaces de destrucció i patrons destructius que són molt palpables. I no és una distracció, té un efecte molt profund. Mobilitza pors. En els homes, la por a perdre el lloc de la masculinitat, el privilegi. En moltes dones que són mares, el lloc d’identificació que els atorga la maternitat, en el moment que idees més tradicionals són interrogades i desestabilitzades. Això fa por a la gent. I el que la dreta fa és inflar més i més aquesta por. Fan de la por una energia política. Però també mobilitzen desitjos, com el desig de participació política heroica.
“La ultradreta fa de la por una energia política, però també mobilitza desitjos i ha tingut la capacitat d’incitar la passió de la gent per la desigualtat”
També la ultradreta ha tingut la capacitat d’incitar la passió de la gent per la desigualtat; el gust per la desigualtat. Ja no és només el gust de la desigualtat dels propietaris amb relació als treballadors i dels rics respecte als pobres, sinó dels homes respecte a les dones, dels blancs respecte als negres, de les persones heterosexuals respecte a les persones amb una identitat i sexualitat no normativa.
Mouen tant la por com el desig de manera molt efectiva, i això en les democràcies es converteix en vots i accés legitimat a llocs amb capacitat de decidir sobre recursos i polítiques. Detectes alguna acció, pendent d’activar-se, per evitar que tinguin tant d’aire?
Penso que la primera cosa a fer és evitar simplificacions. I, després, de la mateixa manera que aquestes forces estan disputant cors i mentalitats en tots els espais de la societat, ho hem de fer també. Sense espais prohibits. Ho hem de disputar a les escoles, a les esglésies i als bars. Arreu. La disputa està en tots els espais, no només en la política institucional. I crec, alhora, que hem de parlar més amb els actors polítics institucionals, que no sempre comprenen bé el que està passant. Continuen tenint una perspectiva esbiaixada de com hem arribat fins aquí. Continuo pensant que els actors principals del camp progressista encara no han comprès la centralitat que tenen el gènere i la sexualitat en la pauta de la ultradreta. La batalla entorn d’aquests temes els ha donat molt de múscul.
I s’ha menystingut?
Fa trenta anys estaven contra l’avortament i la gent deia que era pura façana, que no calia fer-los massa cas. I amb el pas dels anys ha estat en aquesta batalla que han guanyat musculatura per poder tenir objectius més ambiciosos. Els és absolutament estratègic, perquè són dimensions de la vida en relació amb les quals és relativament fàcil mobilitzar pors i desitjos. Per altra banda, el fet és que en el seu projecte de societat, de món, d’ordre geopolític fins i tot, hi ha un ordre de sexe-gènere. Hi ha un projecte de com ha de ser l’ordre de sexe-gènere. No és que sigui un tema lateral. No té a veure només amb la moralitat. El gènere és una dimensió sistèmica del projecte que la ultradreta i l’ultraconservadorisme intenten construir pas a pas.
“Consideren abominable allò que permet pensar en una altra forma de vida; aquelles coses que permeten inventar altres formes d’organitzar-nos, de manera que hi hagi sempre la possibilitat d’ampliar més i més la igualtat i la llibertat”
En el seu ordre polític, el que consideren ideal per organitzar la societat i el món, hi ha un ordre de gènere i sexualitat que és desigual i heterosexual. Hi ha un patriarcat i un androcentrisme renovats, en què les dones tenen un paper més rellevant, però dins d’un ordre de sexe-gènere en què determinades coses són considerades abominables: aquelles que permeten pensar en un altre món, en una altra forma de vida; aquelles que permeten inventar altres formes d’organitzar-nos de manera que hi hagi sempre la possibilitat d’ampliar més i més la igualtat i la llibertat. Crec que el camp progressista no ho té massa clar, això, mentre que la ultradreta té molt clar com vol que funcioni.
Què hi té a fer, en la resposta, el moviment feminista?
El moviment feminista, malgrat que hagi aconseguit posicions de poder: ministres, aparells institucionals, legislacions… no té un poder comparable al d’aquestes forces antigènere. És vital comptar amb altres actors en la resistència i la resposta a la ultradreta. Bolsonaro i Trump han estat derrotats a les eleccions, però això no vol dir que la ultradreta s’ha acabat. Estem davant una onada forta, amb gran capil·laritat, i que ha vingut per a quedar-se. És inimaginable que les feministes soles i el moviment LGTBIQ+ sol siguin capaços de contenir-la. Són forces del tot interseccionals. I hem de ser interseccionals: parlar amb gent amb qui de normal no parlem, acostar-nos als partits polítics i les estructures institucionals, parlar amb els mitjans… Si no, no hi haurà manera de frenar l’onada, perquè són forces que hem de reconèixer que són poderoses.
