El temps per a una acció real que faci front a l’emergència climàtica està acabant-se, però les cimeres pel clima, les COP, continuen actuant com si l’engany servís per evitar el que ens ve al damunt. I la COP28 no ha estat una excepció. Potser és necessari repetir, una vegada més, a quina amenaça ens enfrontem. Els impactes climàtics patits el 2023 són una petita mostra d’alguna cosa que aconseguirà dimensions aterridores si no prenem les mesures urgents i contundents que es requereixen.
Enguany hem tornat a superar tots els rècords de temperatures i hem tingut onades de calor extraordinàries. Entre juny i agost, vam tenir els mesos més càlids mai registrats, arribant a unes temperatures que possiblement han estat les més càlides a la Terra en els últims 100.000 anys, segons un estudi publicat per The American Institute of Biological Sciences.
L’Organització Meteorològica Mundial, en el seu informe previ a la COP, va destacar també altres rècords del 2023, com ara la pèrdua de gel marí de l’Antàrtida, que amenaça amb una pujada del nivell de la mar més gran del que s’esperava. O l’àrea cremada per incendis forestals al Canadà, que amenaça amb pèrdues inexplorades de bosc boreal per tot l’hemisferi nord.
També va destacar els episodis meteorològics extrems, com el cicló mediterrani Daniel, que va assolar Grècia, Bulgària, Turquia i Líbia; el Freddy, que va ser devastador a Madagascar, Moçambic i Malawi; o el Mocha, que va ser un dels més intensos mai observats a l’Àsia del Sud. El Secretari General de les Nacions Unides, António Guterres, va dir poc abans de la COP28 que “enguany comunitats de tot el món han estat víctimes d’incendis, crescudes i temperatures abrasadores. Els rècords de calor registrats a tot el món haurien de provocar calfreds als líders mundials”.
L’escalfament global creix perquè les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle creixen, i, malgrat les tres dècades que portem de compromisos climàtics i de COP anuals, no deixen de créixer
Tot això succeeix quan l’escalfament global assolit és de 1,2 °C respecte als valors preindustrials. Els científics ens havien dit que superar un escalfament global per sobre d’1,5 °C era perillós per al conjunt de la humanitat, i que de cap manera hauríem d’arribar a un escalfament de 2 °C. No obstant això, el 2023 hem tingut 38 dies amb temperatures mitjanes mundials superiors a 1,5 °C, i ja sabem que l’escalfament global d’1,5 °C (el que es genera quan aquest increment es manté de manera consistent durant diversos anys) s’aconseguirà entorn del 2030. Això ens porta a un escalfament de 3 °C aquest segle, segons l’estimació de Global Carbon Project. O així serà si no fem el que hem de fer per impedir-ho.
L’escalfament global creix perquè les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle creixen, i, malgrat les tres dècades que portem de compromisos climàtics i de COP anuals, no deixen de créixer. L’IPCC (Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de Nacions Unides) va dir que, per a mantenir el clima en una zona segura, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle havien d’haver-se reduït en el 2030 un 43% respecte a les del 2019, i molts governs es van sumar al propòsit. Però el PNUMA (Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient) va analitzar els plans concrets dels governs abans de l’inici de la COP28 i va mostrar que les emissions el 2030 només hauran disminuït un 2% respecte a les del 2019. Això sempre que els governs compleixin els seus compromisos, de manera que és fàcil que ni tan sols s’aconsegueixi aquesta nímia reducció.
A la COP28, per primera vegada, s’ha parlat d’allò que és la causa principal que les emissions no descendeixin: el consum de combustibles fòssils. El petroli i el gas mai havien estat esmentats ni posats en qüestió i això és un assoliment històric
A la COP28, per primera vegada, s’ha parlat d’allò que és la causa principal que les emissions no descendeixin: el consum de combustibles fòssils. A la COP26 de Glasgow es va adoptar una feble resolució sobre el carbó —després incomplerta—, però el petroli i el gas mai havien estat esmentats ni posats en qüestió en cap document final d’una COP. Aquesta vegada s’ha fet i això constitueix un assoliment històric.
Però les conclusions de la COP28 van per una banda i la realitat fossilista per una altra: els plans de producció de combustibles fòssils que els governs tenen en aquests moments, van ser analitzats pel PNUMA abans de la COP, i el que aquest organisme ens va dir va ser que “els plans dels governs provocaran augments, a tot el món, en la producció de carbó fins a 2030, i en la producció de gas i petroli fins a 2050, com a mínim”.
Tots els països que tenen petroli i gas —pot ser que amb l’excepció de Colòmbia— estan treballant per mantenir o augmentar la producció tant com els sigui possible, i això no és una cosa que s’hagi posat en qüestió en el document final la COP. Ni tan sols s’ha fet esment a aquests plans denunciats pel PNUMA. Tot el que es diu sobre els combustibles fòssils en aquest document, el Balanç Global, està en un paràgraf de tres línies (pàg. 5, article 28-d) que proposa el següent: “Fer la transició per abandonar els combustibles fòssils en els sistemes energètics, de manera justa, ordenada i equitativa, accelerant l’acció en aquesta dècada crítica, a fi d’aconseguir zero emissions netes per a 2050, d’acord amb la ciència”.
Reduir el consum de combustibles fòssils hauria d’assenyalar sectors econòmics que han de ser reduïts, canvis en les formes de producció, de transport i de consum
La frase en si constitueix un gran avenç històric, però és tan insuficient que ho deixa tot com estava. Una veritable resolució per a la reducció del consum de combustibles fòssils hauria contemplat terminis, percentatges, maneres de fer-ho, sancions per incompliments…; hauria assenyalat els sectors econòmics que han de ser reduïts, els canvis necessaris en les formes de producció, de transport i de consum; hagués parlat del sistema agrícola, del consum de proximitat, de la relocalització d’empreses, i de tantes altres cases imprescindibles per a començar a reduir de veritat l’ús dels combustibles fòssils.
Però res d’això s’ha plantejat. Per què no s’han esbossat si més no alguns terminis i percentatges concrets, més enllà de la referència genèrica al 2050? Perquè els governs saben que continuaran mantenint el consum de combustibles fòssils. Encara més, també saben que els continuaran subvencionant amb diners públics. Prova d’això és que l’esment que es fa a les subvencions (que són d’1,3 bilions de dòlars el 2022, segons un informe del FMI) en el document final de la COP és tremendament ambigu, malgrat la insistència que havia fet en aquest assumpte el secretari general de Nacions Unides, António Guterres.
Els governs més compromesos amb la lluita climàtica ho fien tot al desenvolupament de les energies renovables i l’eficiència energètica
Les intencions d’aquells governs que han batallat a la COP per una resolució que esmentés l’abandonament dels combustibles fòssils poden haver estat sinceres, no tenim per què posar-ho en dubte; i realment han aconseguit una fita. El problema és que aquests governs més compromesos amb la lluita climàtica ho fien tot al desenvolupament de les energies renovables i l’eficiència energètica, i va sent hora d’assumir el que ja està més que evidenciat: que només amb això no reduirem el consum de combustibles fòssils.
L’eficiència energètica i les energies renovables han crescut molt en les tres últimes dècades, però els combustibles fòssils també, i això es deu al fet que la despesa energètica no ha deixat d’augmentar. Al món, el 1990, la mitjana anual d’exajoules d’energia era de 340. El 2000, 380; el 2010, 480; i a inicis de la present dècada eren ja 595, segons el Statistical Review of World Energy.
L’augment de les renovables no ha pogut deslliurar-nos dels combustibles fòssils. I així serà en les pròximes dècades si el creixement econòmic es manté
L’increment ha estat més gran cada dècada, per la qual cosa l’augment de les renovables no ha pogut deslliurar-nos dels combustibles fòssils. I així serà en les pròximes dècades si el creixement econòmic es manté, alguna cosa que cap govern sembla posar en dubte. Hem d’abandonar un sistema basat en el creixement econòmic constant, que al seu torn requereix un increment paral·lel del consum energètic.
No hi ha més alternativa que el decreixement si de veritat volem fer front a l’amenaça climàtica. Hem de replantejar tot el sistema de producció i consum per a anar a un model que no valori el seu èxit pel creixement del PIB i els beneficis empresarials, sinó per la satisfacció de les necessitats de la població.
Hem d’anar cap a una economia pública i comunitària que pugui eliminar el consum sumptuari i reduir la despesa energètica. Només així farem aquesta “transició per a abandonar els combustibles fòssils en els sistemes energètics, de manera justa, ordenada i equitativa”, que diu el document final de la COP28.
