“Estic profundament convençuda que hi ha una única lliçó de l’holocaust: la defensa absoluta i incondicional dels drets humans per a totes les persones. Punt”. Aquestes paraules de l’escriptora jueva alemanya Deborah Feldman l’1 de novembre en un programa de la televisió pública ZDF van sonar gairebé com un crit subversiu al debat públic del país sobre el conflicte armat a la Mediterrània Oriental. Amb la seua intervenció televisiva, l’autora del llibre Unorthodox (Columna, 2020), en què conta la seua fugida de la comunitat ultraortodoxa on va créixer a Nova York, situava la societat alemanya davant d’un incòmode mirall en horari de màxima audiència.
“Qui instrumentalitza l’holocaust per a justificar més violència ha perdut la humanitat”, va continuar Feldman davant d’un incòmode silenci del presentador i la resta de convidades al debat, entre les quals es trobava el vicecanceller federal alemany, Robert Habeck, del partit Els Verds.
Amb el seu discurs, dur, directe, implacable, l’escriptora criticava el suport incondicional del govern federal i de les institucions alemanyes a les accions de guerra d’Israel a la Franja de Gaza i a la resta de territoris palestins ocupats com a resposta a l’atac de Hamas del 7 d’octubre. “Vosté comprendrà que un polític alemany no jueu no pot dir: ‘El que ha fet Hamas està molt malament, però Israel no té el dret a autodefensa ni a la destrucció de Hamas’”, va respondre-li Habeck.
Israel, “raó d’estat”
L’escena resumeix el to del discurs predominant a la política
i els grans mitjans de comunicació a Alemanya des del 7 d’octubre: res no pot justificar els atemptats de Hamas; ni l’ocupació militar dels territoris palestins, ni la violació sistemàtica del dret internacional per part d’Israel, ni l’ampliació d’assentaments il·legals a Cisjordània, ni el bloqueig de Gaza. I encara que el “dret d’autodefensa” d’Israel després dels atacs de la milícia islamista implique irremeiablement la mort de població civil palestina, des de Berlín es recolza eixa reacció militar sempre que l’exèrcit israelià “respecte el dret internacional humanitari”.
Aquest discurs diplomàtic xoca de cara amb les imatges que arriben cada dia des de Gaza, que deixen en evidència que les bombes israelianes estan matant milers de persones, la majoria civils, posant de manifest la contradicció moral i el cinisme de la institucionalitat, la política i els mitjans de comunicació alemanys. I ahí entra de ple la lògica de la crítica de Deborah Feldman, avui resident a Berlín: Alemanya no pot pretendre haver aprés la lliçó moral de l’holocaust, planificat i executat pel nacionalsocialisme, si no aplica el principi ètic segons el qual la defensa de la vida humana és universal, independentment de religions, ètnies o nacionalitats.
La crítica de l’escriptora té un valor doble: la fa una figura intel·lectual rellevant i respectada, que pertany a la comunitat jueva d’un país que protegeix les sinagogues amb dotacions policials 24 hores al dia, els 365 dies de l’any. Qualsevol altra persona no jueva que faça aquesta reflexió pública s’exposa, molt probablement, a acusacions d’antisemitisme, un assenyalament que a Alemanya pot acabar, literalment, amb una carrera acadèmica, professional i, fins i tot, amb la imatge pública de qualsevol persona.
En un país el govern del qual considera “raó d’estat” la defensa i l’existència de l’Estat d’Israel i que ha encunyat el concepte Israelbezogener Antisemitismus (“antisemitisme relacionat amb Israel”), es fa cada vegada més difícil establir la frontera entre la legítima crítica al sionisme i els prejudicis antisemites. Això alimenta l’ambient de cacera de bruixes i la por d’expressar-se lliurement entre periodistes, sindicalistes, estudiants, activistes i població en general.
L’ús de les paraules genocidi i apartheid, per exemple, brillen per la seua absència en la cobertura dels mitjans majoritaris sobre el sistema de dominació, segregació i repressió establert per l’Estat d’Israel contra el poble palestí. Crida també l’atenció que grups de comunicació alemanys –públics o privats– no publiquen enquestes d’opinió sobre el parer de la ciutadania al suport incondicional del govern federal a l’estratègia militar de terra cremada i revenja aplicada per l’executiu de Tel-Aviv contra la població de Gaza.
Altres veus jueves
“Les acusacions d’antisemitisme no han deixat d’augmentar a Alemanya, de forma que el terme pràcticament ha perdut el seu significat. Amb el concepte d’antisemitisme relacionat amb Israel es va crear un pretext per a deslegitimar les posicions crítiques amb aquest estat. Tant se val si venen d’israelianes, palestines o persones d’altres orígens”, explica Wieland Hoban, president de l’organització civil Jüdische Stimmen (Veus Jueves).
Jüdische Stimmen va néixer l’any 2003 per a fomentar una solució pacífica al conflicte del Llevant mediterrani i per deixar clar, per mitjà de veus jueves alternatives, que “Israel no parla en nom de tots els jueus”. “Aquesta pretensió de l’Estat d’Israel és acceptada de forma acrítica a Alemanya. Aquí es parla sovint sobre ‘l’estat jueu’, sense discutir el que això significa per a la desigualtat social sobre el terreny a l’Orient Mitjà”, afirma Hoban.
Fins i tot persones de filiació jueva són assenyalades, com l’activista israelià Ronnie Barkan, jutjat per protestar contra la presència d’una diputada del seu país a Berlín
Pot parèixer una paradoxa, però fins i tot persones de filiació jueva s’enfronten a acusacions d’antisemistisme a Alemanya. Algunes són activistes de la campanya internacional BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) contra l’Estat d’Israel, que han estat portades als tribunals amb aquestes acusacions a causa de les seues accions de denúncia contra representants del govern israelià.
Ronnie Barkan ho va patir en carn pròpia. Aquest reconegut activista antisionista israelià, actualment resident a la Gran Bretanya, on continua les accions de denúncia, va haver d’enfrontar l’any 2019 un procés legal a Berlín per una protesta contra una conferència a la Universitat Humbold d’Aliza Lavie, diputada al Parlament de Tel-Aviv. Barkan explicava aleshores la situació de la següent manera: “Alemanya és el darrer bastió del sionisme, l’última frontera. Això té a veure amb una ‘raó d’estat’ que va més enllà de la llei i estableix que l’existència de l’Estat alemany està intrínsecament relacionada amb la defensa de l’Estat israelià, sense entendre què ocorre realment. Per això, qualsevol crítica al sionisme o a Israel s’entén com una crítica a Alemanya. Fins i tot, una crítica a l’ocupació de territoris palestins o dels mateixos assentaments israelians en aquests territoris pot ser motiu suficient per a ser blanc d’acusació d’antisemitisme. És una estratègia tendent a negar qualsevol mena de veu crítica amb Israel”.
El consens polític és aclaparador en aquest sentit. El Bundestag, el Parlament federal alemany, va aprovar l’any 2019 una resolució que qualificava d’“antisemita” el contingut i les accions de la campanya BDS. Aquesta resolució ha servit per a fer assenyalaments públics contra personalitats de la cultura, les lletres o les arts que hi han col·laborat, militen o han militat en el moviment. Això pot significar la pèrdua de feines en actes organitzats amb diners públics o subvencions estatals.
El professor de la Universitat Goethe de Frankfurt, Micha Brumlik, nascut a Suïssa i d’arrels jueves, descriu aquesta pràctica contra la campanya BDS com una mena de “nou maccarthisme”, fent referència a la persecució pública contra la dissidència als Estats Units durant els anys cinquanta amb el pretext de l’amenaça comunista als inicis de la guerra freda. És un mode de procedir que “s’aplica en debats públics totalment necessaris sobre Israel i el judaisme”, assegura Brumlik.
Un requisit per a obtenir la ciutadania
L’actual situació a Gaza i a la Mediterrània Oriental està portant a un altre nivell la cacera de bruixes a Alemanya contra les veus crítiques amb lsrael. Periodistes del grup mediàtic Axel Springer –propietari de diaris com el tabloide Bild Zeitung o el dretà Die Welt– han denunciat que han de signar un document de principis professionals que inclou la defensa del dret d’Israel a existir si volen continuar treballant per al conglomerat.
El govern de l’Estat federat de Saxònia-Anhalt ha aprovat fa poc un decret que dona a entendre que l’antisemitisme és un problema fonamentalment importat de l’estranger. La norma obliga les persones que vulguen accedir a la nacionalitat alemanya a expressar la seua adhesió i el seu compromís amb la defensa del dret d’existir d’Israel. Aquesta decisió crida especialment l’atenció en un estat en què les enquestes electorals estan liderades des de fa anys per la ultradreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) i on l’últim atemptat antisemita contra una sinagoga a la ciutat de Halle va ser executat per un neonazi alemany armat fins a les dents.
“Hi ha una tendència bastant amenaçant. No hauríem d’oblidar l’actual fortalesa de la ultradreta social i política a Alemanya. AfD és des de fa mesos el segon partit en intenció de vot, amb unes estimacions que el situen per sobre del 20 %”, remarca Wieland Hoban, de Jüdische Stimmen. “De fet, la ultradreta creu ara que l’antisemitisme pot servir per a atacar la població migrant. I no precisament perquè vulga protegir la comunitat jueva, sinó perquè així té una raó més per expulsar població estrangera. AfD, com molts altres partits ultres –com ara el de Marine Le Pen a França– intenta presentar-se davant de l’opinió pública com una força que lluita contra l’antisemitisme. Això té a veure amb el fet que l’antisemitisme ja no sempre està associat amb feixistes blancs, sinó amb persones àrabs i musulmanes”, rebla Hoban.
El ‘cas Masha Gessen’
La periodista i escriptora jueva d’arrels russes Masha Gessen hauria d’haver rebut el Premi Hannah Arendt el 16 de desembre a l’Ajuntament de Bremen. El guardó, atorgat per la Fundació Heinrich Böll –propera a Els Verds– i les autoritats locals d’aquesta ciutat estat, volia rendir homenatge a l’aportació al pensament, la teoria i el debat polític d’aquesta filòsofa avui establerta als Estats Units, autora del referencial llibre Eichmann en Jerusalem: Un estudio sobre la banalidad del mal (Lumen, 2003).
Poc abans de l’hora prevista per a la cerimònia, l’organització la va cancel·lar. La raó: Masha Gessen havia publicat un article a la revista The New Yorker, en el qual comparava la Franja de Gaza amb un gueto jueu de l’Europa ocupada pels nazis. La resposta de Gessen en una entrevista posterior a la cancel·lació no pot ser més explicativa de l’actual situació a Alemanya: “Hannah Arendt tampoc rebria avui el premi”.
