Per recordar l’aixecament indígena i camperol de l’1 de gener de 1994, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) ha organitzat una celebració que inclou representacions teatrals i musicals, tornejos esportius, projeccions, desfilades militars i mítings. Durant quatre dies, del 30 de desembre al 2 de gener, milers de persones, majoritàriament joves i zapatistes acompanyades d’un miler d’internacionalistes, han format part de la celebració que va cloure amb la manifestació de l’EZLN, la mitjanit de l’1 de gener de 2024. Han passat trenta anys, però la celebració no ha mirat el passat ni els múltiples resultats aconseguits per l’organització, sinó que s’ha enfocat cap al futur, cap al que falta i el que cal organitzar per defensar la vida de les comunitats indígenes sense haver de disparar ni matar.
Tant és així, que el Subcomandant Insurgent Moisés, líder polític militar i portaveu de l’EZLN des del febrer del 2013, en la seva intervenció al voltant de la mitjanit va dir: “El que estem dient és que qui treballa menja, qui no treballa, que es mengi el seu bitllet i la seva moneda a veure si amb això se satisfà la necessitat de gana. No necessitem matar. Per això cal organització. Fer en els fets! Joves, dones, homes de tots els sectors. I això companys, companyes, és el que hem de demostrar. Ja no creiem aquells que estan governant, perquè en el món hi ha capitalisme. Organitzem-nos a cada geografia, cadascú amb el seu calendari”.
Si bé es manté com a exèrcit, durant anys l’EZLN ha triat el camí pacífic cap a l’autodeterminació dels pobles maies de Chiapas, rebutjant la lògica del poder –i, per tant, la clàssica presa del poder marxista-leninista– i proposant una lògica de construcció d’una alternativa. De fet, a partir del 12 de desembre de 1994, hi ha hagut molt pocs incidents públics de tirotejos amb els zapatistes.
Encara que l’EZLN segueix organitzat com un exèrcit per raons de seguretat, amb el pas dels anys, la militar ha anat donant pas cada cop més a una empremta política i social. Certament, la greu situació de violència contra les comunitats, que al llarg dels anys han patit agressions militars, després paramilitars, després guerres de baixa intensitat i finalment la nova onada del crim organitzat, no permet la dissolució de l’estructura d’autodefensa.
La greu situació de violència contra les comunitats, que han patit agressions militars, paramilitars, guerres de baixa intensitat i finalment el crim organitzat, no permet la dissolució de l’estructura d’autodefensa
El llavors Subcomandant Marcos, el maig del 2014, va escriure: “Per dedicar-nos a formar guerrillers, soldats i esquadrons, preparem promotors de l’educació, de la salut i aixequem les bases de l’autonomia que avui sorprèn el món. Per construir edificis, millorar el nostre armament, eliminar murs i trinxeres; aixecar escoles, construir hospitals i centres de salut, millorar les nostres condicions de vida. En lloc d’intentar ocupar un lloc al Partenó dels morts individuals de baix, triem construir vida”. En el mateix text continuava subratllant que no amaguen que són un exèrcit i la seva importància: “Res del que hem fet, per bé o per mal, no hagués estat possible si un exèrcit armat, el zapatista d’alliberament nacional, no s’hagués alçat contra el mal govern exercint el dret a la violència legítima. La violència del de baix davant la violència del de dalt”.
Des d’Ocosingo, una de les set ciutats ocupades militarment per l’EZLN l’1 de gener de 1994, es triga aproximadament una hora a arribar al Caracol VIII, el de Dolores Hidalgo. Al llarg del camí, hi ha una gran base militar, un dels 72 llocs d’avançada de l’exèrcit mexicà que envolten el territori zapatista. Un cop passada la base, apareixen cartells que anuncien l’acostament al Caracol. Als i les zapatistes els agrada jugar amb els internacionals: a la primera pancarta parlen de 33 quilòmetres de distància des del Caracol, a la segona de cinc i la tercera d’un. Però les distàncies són molt diferents, de manera que “l’últim quilòmetre zapatista” requereix vint minuts amb furgoneta. En aquest punt, girant a l’esquerra, hi ha una baixada on desenes de milicians controlen el trànsit i gestionen l’arribada de micros, cotxes, taxis i furgonetes que porten els milers de persones no indígenes que acompanyaran l’EZLN a la celebració. Un cop passats els controls, una filera de dibuixos i escrits sobre llenços acompanyen l’arribada al Caracol i la festa del trentè aniversari. Des del 2019 hi ha 12 Caracoles, i són la seu politicoadministrativa de l’autogovern inaugurat oficialment l’agost del 2003 per l’EZLN.
El discurs dur i clar de Moisès –allunyat de la poesia emotiva a què l’ara Capità Marcos, anteriorment Subcomandant Marcos i Galeano tenia acostumat a un públic internacional– reunia artistes i intel·lectuals de tot el món i va ser el moment central de la celebració. Un discurs que reflecteix l’essència indígena, i la mateixa història de l’EZLN, moviment que va créixer amb la teoria de l’acumulació de força en el silenci i solia parlar amb franquesa encara que aportant múltiples interpretacions de cadascuna de les seves propostes. De fet, una de les seves frases més famoses al llarg dels anys ha estat “fem el que diem, diem el que fem”.
L’organització en transformació
En arribar al Caracol VIII, el de Dolores Hidalgo, a una hora en cotxe de la ciutat d’Ocosingo, molts esperaven una mica més, gairebé amb seguretat la presència visible del Capità Marcos. Per al trentè aniversari, l’EZLN havia trencat el silenci de gairebé dos anys, llançant una vintena de comunicats i fent una invitació pública a participar en les celebracions. Però com ha passat sovint en aquests trenta anys, les dones i els homes que es van fer coneguts perquè es cobrien el rostre amb un passamuntanyes i empunyaven les armes, contra les expectatives, han pres la decisió de no donar espai a Marcos, sorprenent i obligant molta gent a plantejar-se preguntes.
Van explicar la transformació de l’organització, la mort dels Municipis Autònoms Rebels Zapatistes i les Juntes de Bon Govern, i el naixement dels Governs Autònoms Locals i col·lectius de govern territorial
Amb obres teatrals van explicar la transformació de l’organització, la mort dels Municipis Autònoms Rebels Zapatistes i les Juntes de Bon Govern, i amb això el naixement dels Governs Autònoms Locals (GAL) i col·lectius de govern territorial. La nova estructura zapatista respon a les transformacions “geogràfiques” del moviment. Després de 30 anys, la unitat territorial de les comunitats ha anat minvant i alhora la influència zapatista s’ha expandit a territoris diferents dels d’origen. Encara no està del tot clar com funcionarà la nova estructura, que s’haurà de definir els mesos vinents. A més dels canvis, van denunciar les múltiples cares de la guerra que el govern, les grans potències econòmiques i el crim organitzat duen a terme contra l’experiència neozapatista.
Després van organitzar una desfilada militar, seriosa i austera, com és costum, però també en aquest cas van trencar tota lògica “militar”, fent sonar la cançó “La Carencia” de Panteó Rococó pels altaveus i deixant via lliure als milicians que van trencar la filera i van començar a ballar.
Guerra pel control del territori i per la terra
La guerra pel control del territori s’ha traslladat a Chiapas, on grups del crim organitzat competeixen per zones de trànsit a les rutes migratòries. Chiapas limita amb Guatemala i hi ha tres passos fronterers. En tots tres el conflicte pel control és evident, i a les zones on l’EZLN està present no és diferent. Precisament per això l’EZLN ha decidit desplegar-se a les diferents zones del seu “control” i, per tant, ser objecte d’interposició entre delinqüents i comunitats. Tot això mentre el govern d’Andrés Manuel López Obrador, amb el projecte Sembrando Vida, ha exacerbat el conflicte per la terra dins de les comunitats indígenes.
El centre gravitacional del discurs de Moisès va ser el concepte de “comuna” que els zapatistes rebutgen com a proposta de pau, tant és així que a l’últim comunicat escrit per l’EZLN abans de les celebracions es podia llegir “Podem reprendre la nostra proposta: establir extensions de les terres recuperades a partir del municipi. Es decideix, sense propietat. No privada, no ejidal, no municipal, no federal, no estatal, no empresarial, no res. No propietat de la terra. Com diu algú: ‘terreny sense papers’. Per exemple, en aquestes àrees que estan per definir, quan un es pregunta qui és el propietari del terreny, es pot respondre ‘de ningú’, es decideix ‘de la comunitat'”.
Per a Márgara Millán, antropòloga i professora universitària de la UNAM, “un dels principals èxits del zapatisme en aquests 30 anys ha estat revertir la cultura racista a Mèxic”, mentre que per a Carolina Díaz Iñigo, del Centre d’Investigacions i Estudis Superiors en Antropologia Social (CIESAS): “El zapatisme és un referent no només en l’àmbit nacional sinó també internacional de la vida dels pobles originaris contra el racisme, el colonialisme i l’explotació. A Mèxic, durant anys es va pensar que els pobles indígenes ja no existien, eren part d’un passat gloriós però no del present. L’EZLN va dir que això no és cert, perquè seguim resistint”.
L’EZLN ha decidit desplegar-se a les diferents zones del seu “control” i, per tant, ser objecte d’interposició entre delinqüents i comunitats
Per Guadalupe Nettel, entre altres coses directora de la Revista UNAM, “el neozapatisme es va construir amb un 30% de dones que van lluitar amb armes, a més d’altres companyes que van donar suport de diferents maneres. Totes les dones que van participar en la concepció del moviment en diferents facetes han aportat idees de pràctica sobre el que les dones necessitaven, així que hi ha un feminisme en terra indígena. Aquest feminisme és diferent del feminisme blanc que coneixem a les ciutats perquè tenen altres necessitats i tenen altres idees, però ha contribuït que la igualtat de gènere es practiqui en aquests territoris”.
Una prova de força per a l’EZLN que, a més de convocar milers de persones, els va saber acollir, a més de garantir la seguretat. Una prova de força que pretén respondre, amb fets i no amb paraules, a les crítiques que segueix rebent l’EZLN, a les polèmiques aixecades pel govern, i també als rumors sobre el seu debilitament. Hi ha qui aposta que aquesta història no arribarà intacta a l’1 de gener del 2034, però les zapatistes, diuen, en canvi, que el seu projecte és enderrocar el capitalisme en 120 anys.
