Hauria sigut un divendres qualsevol si aquells núvols en principi passatgers no ens haguessin sorprès amb una simulació de pluja, aigua que va caure molt a poc a poc fins passat el capvespre.
La irrisòria quantitat, que avui en dia és motiu de festa, ens va mullar l’esperança i el món que resta a celobert, fent-nos convit a sortir a viure la mullena i al mateix temps restringint-nos l’acció i l’espai on moure’ns, que cal saber quan no xafurnar, quan no enfangar-se més del compte, i que si la humitat entra fins al fons dels ossos després costa de sortir.
Davant el panorama enxopit vam optar per resseguir carreteres i mirar paisatge, ara tacat de blanc i d’algun matís rosat de flors d’ametller, i anar fins a les entranyes dels costers, al centre del relat de la història comarcal pròpia, a recer de les roques de Montsant. Destí: la Cartoixa d’Escaladei, punt d’interès turístic i d’inversió patrimonial oficial, monument i ruïna, una mena de Sagrada Família local que es va (re)construint amb els anys.
Lluny de les visites cridades pel clima tropical actual i per les entrades gratuïtes ofertes per gaudir de les últimes obres, rehabilitacions i descobriments del monument, la pluja ens oferia la possibilitat de sentir el silenci i l’aïllament que fa segles els cartoixans van venir a trobar.
S’ha de reconèixer la feinada de recuperar la magnitud de l’edifici, enterrat entre la vida natural i salvatge, entre saquejos i desamortitzacions, entre el pas del temps i l’oblit. Sense altra companyia que la nostra, anàvem llançant preguntes a l’aire i intentàvem entreveure el passat i la història, sabent que la realitat només n’és un esbós.
Una cosa que m’encurioseix d’Escaladei són les opinions a les ressenyes de Can Google que donen al conjunt patrimonial la més baixa puntuació perquè creuen que ha estat una pèrdua de temps i diners visitar, més que no pas un monestir, una suma de pedres
Una cosa que m’encurioseix de la Cartoixa són les opinions que apareixen a les ressenyes que la gent fa a Can Google després de la seva experiència com a visitants. En concret, les que més em criden l’atenció, són les dels que puntuen el conjunt patrimonial amb la més baixa puntuació perquè creuen que ha estat una pèrdua de temps i diners visitar, més que no pas un monestir, una suma de pedres.
Si aquestes opinions són les que em generen més curiositat és perquè intueixo que aquest tipus de passavolant no entén la importància del poc que hi ha ni comprèn què hi havia abans. I no els dono la culpa ni els tinc mania: potser el que els ha faltat trobar al temple caigut és que s’expliqui d’on venim no fa pas tant. El relat cartoixà, al cap i a la fi, eclipsa la vida de les últimes dècades i fa ombra a la història més anònima i desconeguda.
En el meu desig –i des de tot el desconeixement en qüestió de museografia– és que en algun racó o altre del complex religiós s’hi posin fotos dels anys en què el regnat del temple era de la malesa, i provaria de dibuixar la vida dels qui habitaven el mateix tros de món durant segles però no tenien la sort de dedicar-se a la vida monacal.
No sé fins a quin grau hi ha documentació o fins on ha d’arribar la fabulació, però celebraria un nou relat en el qual la gent que treballava i vivia als pobles del voltant, que alimentava d’una manera o altra la institució de la cartoixa, hi tingui el seu lloc i que el seu testimoni vagi més enllà de saber que pagaven religiosament els impostos corresponents i que un punt determinat revolta popular ho van cremar tot.
L’anonimat d’aquella gent que van conrear terres i que eren la força del treball i la base de la riquesa dels que tenien els dominis comercials i administratius em ressona en els moviments de defensa de la pagesia d’aquestes últimes setmanes.
Centrats a treure el llustre i a la llum els monuments esplendorosos, hem oblidat donar a la terra treballada la importància que mereix i qui manté en peu i viu aquest patrimoni queda ofegat i destinat a la desaparició lenta
Hi ha d’haver un lligam que uneix els pagesos que a les últimes setmanes s’han trobat i s’han fet visibles per dir que ja n’hi ha prou amb els que dècada rere dècada també devien arribar a un límit d’aguantar i sobreviure. Potser qui es valgui de textos i estudis ho matisarà parlant de contextos i diferències notòries entre unes èpoques i altres, però, des de les mateixes feixes i terrossos que fa temps que es treballen, aquest pensament no em sembla tan estrany.
La revolta pagesa d’aquest mes de febrer de l’any 2024 quedarà recollida en la història que s’explicarà en un futur una mica llunyà o la vida, la feina i la veu de la pagesia quedarà un cop més ignorada i sepultada en el relat oficial?
Centrats a treure el llustre i a la llum els monuments esplendorosos, hem oblidat donar la importància que mereix a la terra treballada. La desconnexió és tanta que hem perdut la capacitat d’entendre-la i el valor que representa, i a poc a poc qui manté en peu i viu aquest patrimoni queda ofegat i destinat a la desaparició lenta.
Sembla que d’aquí no gaire visitarem alguns edificis emblemàtics amb ulleres virtuals fins a sentir el passat gairebé a flor de pell, la imaginació treballarà a tot drap però sense gaire esforç per part d’un mateix. L’experiència, però, tindrà uns límits marcats, i un cop fora del monument en qüestió ja no sabrem què tenim al davant i al voltant.
Potser arribarà un dia que ens posarem unes ulleres virtuals per mirar la terra i els marges , les planes se’ns faran meravelloses i entenedores i ens sorprendrà veure-hi animals virtuals, plantes, fruits i menjar virtuals, i pagarem per veure la representació d’homes i dones treballant
Potser una mica més tard arribarà un dia que ens posarem unes ulleres virtuals per mirar la terra i els marges i les formes dels bancals, les planes se’ns faran meravelloses i entenedores i ens sorprendrà veure-hi animals, plantes, fruits i menjar virtuals, i pagarem per veure la representació d’homes i dones treballant. Potser serà en aquest moment que ens adonarem de la importància de la pagesia, un cop perduda.
La virtualitat futura segur que no es dedicarà a posar dos mil tractors al mig de la Diagonal o la Gran Via barcelonina, i un cop més la realitat superarà la ficció i el testimoni dels centenars de vides anònimes que durant un temps van construir el país quedarà en l’oblit que fa massa temps que arrosseguem.
El món s’anirà acabant com ho fa ara i no ho sabrem veure a temps si el relat i tot el que comporta no canvia aviat.
