Una de les principals victòries del bipartidisme els últims anys ha sigut (amb la complicitat dels seus mitjans afins) fer pensar a la majoria de la societat que tots els polítics són iguals. Això els va permetre suavitzar la seua caiguda en el seu moment, liquidar algun partit polític i tornar a afermar-se com a úniques opcions de poder. Aquells partits que optaven al sorpasso i a presentar una alternativa governamental han acabat desapareixent o acceptant les molles dels grans partits. Si tots són iguals, per què votarem el desconegut o la còpia tenint l’original? Allò de “més val mal conegut”. Si tots són corruptes (encara que no siga així) què importa a qui vote. Perquè em robe un altre, que em robe el meu, que van dir votants de Carlos Fabra en el seu moment. Així seguim.
També la burgesia va aconseguir fer creure a moltes persones que eren classe mitjana aspiracional. Que tenien opcions de ser com ells. Que només havien d’arriscar, treballar més dur, més hores i creure-s’ho per a un dia ser classe alta. Que només els fracassats i els ganduls es quedaven pel camí. Van aconseguir que moltes persones (una gran majoria, per desgràcia) se sentiran més a prop d’Amancio Ortega i de Juan Roig que del seu veí. A més de fer-nos sentir que podem ser un més en la seua taula, també han rentat la seua imatge amb donacions, com màquines per a hospitals o organitzant maratons perquè vegem que són bona gent, que no s’han oblidat de nosaltres, que no tot és avarícia i negocis. De cridar al carrer “som el 99% i anem a per l’1%”, hem passat a pensar que fer hores extres gratis i deixar de costat amics i familiars per a centrar-nos en el treball ens acosta a l’èxit.
Finalment, la tercera conquesta que necessiten per a afermar el seu circ clàssic i que faci por tot canvi i tot avanç social o polític, és crear en l’imaginari col·lectiu la imatge que tots els mitjans són iguals. Tots els periodistes són servils, tots desinformen, tots oculten un pla maligne darrere… Tots menys els que volen creure’s com a vàlids malgrat que siguen pseudomitjans de nova creació. Llançar un globus sonda des de partits i des de l’elit empresarial deslegitimant els mitjans de comunicació, sense ser més específics, acaba espentant eixa classe mitjana aspiracional que creu que és igual a qui voten, perquè tots roben, a informar-se pels reenviats de WhatsApp, en un canal de Telegram d’un fulano que demana diners per Bizum per a continuar sent l’assot del Govern, o a través d’Iker Jiménez, que últimament veu més fantasmes que mai.
La conspiració ha guanyat terreny a la informació i, perquè existesquen talibans de les fake news que se les creuen com a única veritat, han d’existir els qui es lucren econòmicament i políticament d’això
La conspiració ha guanyat terreny a la informació i, perquè existesquen talibans de les fake news que se les creuen com a única veritat, han d’existir els qui es lucren econòmicament i políticament d’això. Els qui han fet pensar que tota la premsa no són tipus amb capells de paper de plata i un blog, sinó polítics de primera línia i periodistes a sou d’ells, que s’han posat la disfressa de reporters de guerra i repeteixen el mantra d'”això no t’ho explicaran els mitjans”, venent-se com a mitjans alternatius i lliures, quan estan regats de diners públics i és l’única manera que tenen de subsistir. L’última barrabassada de Miguel Ángel Rodríguez, el cap de gabinet d’Ayuso, assenyalant periodistes amb tot tipus de detalls per a posar-los en el punt de mira és un pas més, però tot forma part d’eixa estratègia del “no et cregues res”. Quan sents que tots menteixen, acabes abraçant la teoria conspiranoica més boja, però que més et quadra. En els clarobscurs naixen els monstres.
I mentre alguns mitjans continuen rebutjant la publicitat institucional, malgrat ser a vegades l’única manera de subsistir sense viure en el filferro, per a tindre una independència informativa, aquells que diuen reptar a l’establishment només es mantenen gràcies a les donacions que realitzen partits polítics afins, a través de diners públics sense ser tret a concurs. Perquè Ayuso i MAR. denuncien una cacera dels mitjans per a eludir responsabilitats i denunciar que tot forma part d’un complot periodístic que els vol fora del poder. Però mentre assenyala a uns, mantenen amb mà de ferro Telemadrid com un aparell de propaganda a la seua mesura, on no es parla de la corrupció del seu partit o de la seua parella.
Perquè periodistes mediocres com Javier Negre, condemnat per inventar-se informació i per assetjar una víctima de violència de gènere, que va estar durant setmanes acorralant a Pablo Iglesias i Irene Montero a les portes de la seua casa i que té un canal de YouTube d’escassa repercussió, no sols es manté gràcies a la publicitat institucional del Partit Popular, sinó que es vanagloria d’això. I damunt, s’embene com a periodista independent i assot del poder. El mateix succeeix amb Ok Diario, el mitjà d’Eduardo Inda (un altre periodista condemnat) i que va rebre 300.000 euros de la Comunitat de Madrid, per exemple. Però no sols es lucren de diners públics sense cap mena de control i cap mínim de qualitat, sinó que hem de suportar que s’autodenominen alternativa als mitjans tradicionals i com l’única veritat.
No sols es lucren de diners públics sense cap mena de control i cap mínim de qualitat, sinó que hem de suportar que s’autodenominen alternativa als mitjans tradicionals i com l’única veritat
Mentre alguns mitjans resisteixen com poden i intenten fer periodisme de qualitat més enllà de la seua ideologia (perquè la neutralitat és un altre invent del poder), uns altres difonen informacions falses, d’una qualitat pèssima i sembren la desconfiança en el periodisme gràcies als diners que reben del Partit Popular. No sé si ha de desaparèixer la publicitat institucional dels mitjans de comunicació. És un debat ampli perquè sí que crec en les ajudes públiques perquè es puga fer cinema, música, teatre o periodisme. Però no hauria de ser legal que es “premie” a mitjans o periodistes condemnats per desinformar o a diaris digitals que s’han creat clarament amb una finalitat recaptatòria i propagandística i sense cap mena de rigor ni un mínim de qualitat i claredat.
Els pocs que decideixen no rebre ni un euro de l’erari ho fan per a no rebre pressions i garantir la independència i la llibertat informativa. Això hauria de poder ser factible sense haver de fiar la teua viabilitat a la voluntat i el compromís de les teues sòcies i sabent que estàs exposat a una precarietat i inestabilitat que pot resultar esgotadora. El compromís informatiu no hauria d’estar lligat a la marginalitat i a la fragilitat. Damunt, sent igualment assenyalat de ser partidista, un titella i un mediocre. Perquè del ventilador que escampa merda per a sembrar el dubte ningú se’n salva. Però encara existeixen persones que creuen que el periodisme és útil i necessari.
Diuen que tots els partits, tots els mitjans i tots nosaltres som iguals, quan l’única cosa que els interessa és homogeneïtzar el pensament en una societat tan diversa. El periodisme és l’últim lloc que volen fer comú quan em separen quilòmetres de servilisme, de diners i d’inversions en fons voltor d’Ana Rosa Quintana. I què dir de l’amo (o amos) de Prisa o de Mediaset. Però tots som iguals, diuen. Tots som servils menys eixe talòs de Telegram que et diu que l’Agenda 2030 consisteix a tornar-nos gais a tots.
Però igual que resistim als carrers, resistim en els mitjans. Donar la batalla per perduda per endavant no va amb nosaltres. Són pedres contra gegants. Però tota pedra fa paret. I com va dir Gabriel García Márquez, el periodisme és el millor ofici del món. Així és, i per això val la pena defensar-lo.
