Un ampli espectre d’entitats i moviments socials es van trobar el setembre passat a Barcelona amb motiu de les jornades internacionals “Discutint el Nou Pacte Europeu de Migracions i Asil”, organitzades per la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) i el Centre d’Estudis i Recerca en Migracions (CER-M). Davant la llavors imminent aprovació de l’acord comunitari, es van debatre els diferents reptes i perills que planteja, així com la resposta que hi poden donar institucions i societat civil.
Durant les jornades es va fer èmfasi en la necessitat d’abordar la migració actual com el reflex d’una desigualtat estructural que no ha estat reparada i que perpetua bona part de les problemàtiques que cal enfrontar globalment. Representants de la CCAR, del CER-M, de la Direcció General d’Antiracisme, Migracions i Refugi de la Generalitat de Catalunya, i de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, van coincidir en la importància d’acabar amb el racisme institucional com a base d’una mirada criminalitzadora de les migracions.
Externalitzar fronteres? Violar drets
L’externalització de fronteres i el control migratori en l’Europa fortalesa és un dels temes que més preocupen del nou pacte que s’ha gestat. Segons Sira Rego, europarlamentària en el moment de les jornades i actual ministra de Joventut i Infància del govern espanyol, la proposta del pacte representa formalitzar i convertir en llei una pràctica arrelada de violació de drets fonamentals. Rego veu preocupant que es desviï una part significativa dels recursos cap a una despesa militar que supera àmpliament la inversió en drets, llibertats i justícia. L’absència de discussió sobre les prioritats pressupostàries evidencia, segons aquesta dirigent, les mancances de la Unió Europea en matèria de drets.
Amb tot, des de les organitzacions de la societat civil se subratlla la necessitat d’oposar-se a l’ampliació de l’ús de la detenció a la frontera i de procediments fronterers amb menors garanties legals. Un altre punt que genera rebuig és l’ampliació del concepte de tercer país segur per denegar l’accés de les persones a procediments d’asil justos.
Pel que fa a aquestes relacions, Rego explica que els acords de devolució amb tercers països tenen un valor legal poc clar i donen lloc a dubtes sobre qui tindrà la responsabilitat legal dels efectes i les conseqüències de la cooperació. Per a ella, “serveixen per limitar la transparència i les oportunitats de la societat civil per debatre i influir en aquests mecanismes”. I és en aquests casos que no s’aplica cap seguiment ni anàlisi, ni mecanismes per suspendre els acords quan es vulneren greument els drets humans, com seria el cas de Líbia que recull un informe de les Nacions Unides. Així, es parla d’una estratègia de condicionalitat, per la qual la Unió Europea ha decidit apostar per l’ús d’incentius per facilitar la cooperació, sobretot el retorn i les deportacions. Seguint aquest fil, també es denuncia la contenció de persones, a través de la cooperació, en països on no existeix un sistema d’asil que garanteixi els seus drets bàsics. “Durant dècades, la pràctica dels acords ha suscitat preocupacions quant a transparència, coneixement i ús dels fons de la UE”, apunta Rego.
Marc jurídic deshumanitzador
Suposen les vies legals i segures una oportunitat o, al contrari, esdevenen una mesura de control més, sobretot tenint en compte la inexistència de sancions per als estats membres que no compleixin les que ja hi ha establertes? L’advocada i activista sahrauí Loueila Mint El Mamy, també participant de l’encontre, parla de “control i expulsió”, ja que, a parer seu, malgrat que Europa necessiti les migracions, obliga a dur-les a terme mitjançant rutes mortíferes. Per la seva banda, la també advocada Esther Mamadou assenyalava que “no podem parlar de migracions sense entendre la relació entre raça i frontera”, remarcant que l’actual marc jurídic de drets humans i refugi el van crear països colonialistes: “la raça en si mateixa és una frontera”.
Durant les jornades va haver-hi espai també per assenyalar els perills que el nou marc jurídic derivat del pacte europeu pot comportar i per denunciar la no participació de les persones migrades i refugiades en el procés de gestació de l’acord.
Gisela Cardús, advocada de la CCAR, exposa que, tot i que la llei d’asil preveu la possibilitat de sol·licitar protecció internacional a les ambaixades i consolats, aquest dret no es pot fer efectiu perquè no existeix un desenvolupament reglamentari al respecte. En la mateixa línia, Francesco Luigi Gatta, jurista i professor de la Universitat de Tuscia, creu que, tot i que les lleis migratòries recullen el dret a l’asil, a l’hora de la veritat, aquest és una il·lusió. Gatta assegura que la proposta del nou pacte té altres prioritats, com la prevenció i la contenció de la migració. Actualment, les formes d’accés legal a la UE inclouen el reassentament, l’admissió humanitària, els corredors universitaris i els programes de patrocini comunitari. El Marc de Reassentament de la Unió Europea (2016) ha tingut resultats limitats en termes de plans i quotes. A més, al mecanisme de reassentament del pacte li manquen sancions o incentius per garantir que els estats compleixin amb les obligacions que preveu.
Un aspecte crucial a tenir en compte és la territorialitat de l’asil davant l’extraterritorialitat de les polítiques europees sobre asil i migració. Des de la CCAR s’apunta que és una contradicció que impedeix sovint la correcta aplicació de la normativa en la matèria. En aquest sentit, s’assenyala que el pacte és molt continuista i inclou propostes que no busquen altra cosa que mantenir l’statu quo actual.
Noves violències amb les desplaçades
Un altre element de debat entorn del nou acord és el desplaçament forçat més enllà de l’asil i les noves formes de violència que s’han accentuat els darrers anys. Un exemple seria l’emergència climàtica com a causa d’expulsió dels seus territoris per a moltes persones actualment refugiades. Així ho asseguren agents com l’especialista en relacions internacionals Sani Ladan o la investigadora del Centre d’Afers Internacionals de Barcelona (CIDOB), Blanca Garcés, que apunten que la Convenció de Ginebra és un instrument obsolet.
Aquest conveni internacional va sorgir després de la Segona Guerra Mundial per donar resposta a les conseqüències dels conflictes bèl·lics, i en el seu moment va fixar la definició de persona refugiada i l’abast del concepte de protecció internacional. Ara, per a Garcés, la perpetuació de la dicotomia entre refugiades i migrades cada vegada té menys sentit, si és que en algun moment n’ha tingut. Així, defensa que urgeix una reforma, un protocol addicional que doni cobertura a situacions no contemplades, a refugiades climàtiques i, més en general, a persones expulsades a conseqüència de les polítiques del nord global.
Ladan afegeix que és molt important considerar la situació geopolítica i les pràctiques del poder neocolonial que expulsen de la seva pròpia terra a persones que veuen vulnerats els seus drets econòmics o socials. “S’ha de qüestionar la suposada migració ‘voluntària’, quan els factors d’expulsió han canviat o han empitjorat respecte al passat i respecte al marc normatiu internacional sobre asil i drets humans”.
Malgrat que en el moment de les jornades el nou pacte europeu encara no s’havia aprovat, la cita va apuntar molts dels reptes que finalment s’han acabat confirmant. La visió de l’actual migració des d’una òptica de justícia global per part d’entitats i moviments socials col·lideix amb la concepció securitista i criminalitzadora de la Unió Europea, i deixa enmig l’objectiu de continuar posant la defensa dels drets humans al centre del debat.
