“Plou poc però pel poc que plou…”. No. Parem aquí la dita. Plou realment poc. Crec que aquesta afirmació la podríem compartir arreu dels Països Catalans. Catalunya Nord fa pas cap excepció. Ja fa un any que la situació és així i crec que mai en la meua vida havia pogut comptar amb els dits quantes vegades ha plogut en els 365 últims dies. I ni tinc menester d’utilitzar les dues mans… Però fora de la gent d’aquí, ningú sembla emocionar-se massa.
A escala estatal, hi ha bastant desconeixement de la situació catastròfica que patim. Potser perquè a la resta de l’Estat francès sí que ha plogut aquest any. Semblaria que faci més sentit per la premsa parlar de la pluja que cau en la majoria de l’Estat que no pas de la que no ve mai en un raconet petit. Últimament s’han multiplicat els articles celebrant l’excedent del nivell de pluja a l’Estat després de dos anys crítics. Una benedicció pels columnistes que ens intenten explicar que el reescalfament climàtic és una fantasia. En paral·lel, la situació nord-catalana és totalment diferent, però a qui l’importa?
Fa just un any, quatre municipis del Rosselló es van trobar sense aigua a l’aixeta. Des de llavors, la llista dels pobles privats d’aigua potable ha anat fluctuant. Pot semblar una aberració que una cosa així pugui passar en una gran potencia mundial i encara més que passi amb una indiferència generalitzada. Això passa en el territori més allunyat de París i potser aquest és el problema. Me ve al cap el mapa francès del segle XVIII on Catalunya Nord apareix com a “territori estranger”. Permeteu-me tenir certs dubtes; si mai això passés no tan lluny de la capital, en un territori mínimament més ric que el nostre, pensem que se silenciaria tot d’aquesta manera? Finalment, és quasi la cosa que s’espera de Catalunya Nord, que hi faci calor, sol, que hi plogui poc per mantenir viva la postal per als turistes. Sinó, hauríem de parlar de desigualtat territorial en un Estat que exalta tan el concepte d’igualtat i això sí que embrutaria la postal.
El pitjor és que localment s’hagi integrat tan fort la nostra funció de centre de lleure estatal. Dos projectes ho il·lustren: la construcció d’un golf a Vilanova de la Raó i d’un espai aquàtic al Mas Delfau
El pitjor és que localment s’hagi integrat tan fort la nostra funció de centre de lleure estatal. Dos projectes ho il·lustren: la construcció d’un golf a Vilanova de la Raó (Rosselló) i d’un espai aquàtic al Mas Delfau, a les afores de Perpinyà. Tots dos tenen el suport dels seus ajuntaments, òbviament. I tots dos s’enfronten a una mobilització popular. El passat 16 de març, més de 4.000 persones es van manifestar a Vilanova per expressar la seua oposició al projecte de golf (segurament la mobilització més forta dels últims anys). Perquè més enllà d’un projecte que té pas cap sentit, la gent qui viu aquí s’inquieta pel futur del seu territori; senzillament per la seua sostenibilitat.
I com poden els polítics locals donar suport a aquests projectes? L’argument avançat per l’ajuntament de Vilanova és la creació de llocs de feina, un argument fàcil (per no dir “pervers”) pel Departament amb el nivell d’atur més elevat de l’Estat francès. En un complex amb camps de golf, hotel i restaurants podem imaginar quin tipus de feina se crearà; contractes precaris i temporals. Una idea poc novadora en un territori on més del quart dels actius viuen ja de contractes temporals i precaris… així segueix la lògica perversa; oferir uns quants llocs de treball precaris a canvi d’un espai de lleure per als més rics.
Torna la mateixa lògica d’un impacte desigual que afectarà de la mateixa manera les factures d’una família que viu en la precarietat, d’un agricultor que ha de regar per treballar o de qui té un mas amb hectàrees de jardí
Les restriccions se mantindran per tota la població (com a mínim la que encara té accés a l’aigua), fins i tot pel sector agrícola que pateix fortament. A part de nodrir en part la població, recordem que l’agricultura és el segon sector que genera més feina a Catalunya Nord. Malauradament, el turisme és en primera posició. Malauradament també, l’únic sector d’activitat que està pas sotmès a les restriccions d’aigua són els camps de golf. S’avalua que el complex de Vilanova necessitarà l’equivalent del terç del consum d’aigua del municipi, simplement per que un ramat de privilegiats s’ho puguin passar bé. Deixi de buscar més sinònims d’aberració, crec que els fets parlen per ells mateixos.
Pocs dies després d’aquesta mobilització rècord, el ministre de la Transició Ecològica, Christophe Béchu ha vingut a Vilanova. Ha expressat l’oposició del Govern a aquest projecte que ell mateix ha qualificat “d’anacrònic”. Una possible esperança pels actors mobilitzat? Segurament. Però el ministre ha aprofitat per deixar escapar una petita frase; el preu de l’aigua pujarà a Catalunya Nord (i només aquí). A l’Estat francès són les factures de consum d’aigua que financen la gestió de l’aigua (manteniment de les xarxes, etc.). I aquí torna la mateixa lògica d’un impacte desigual que afectarà de la mateixa manera les factures d’una família que viu en la precarietat, d’un agricultor que ha de regar per treballar o de qui té un mas amb hectàrees de jardí. Clarament, les repercussions d’aquest augment de preu afectarà pas tothom de la mateixa manera, i són els més precaris qui hauran de patir més, de fer més esforços per salvaguardar el nivell de vida decadent d’un ramat de burgesos.
Enlloc d’escoltar els experts científics, l’Ajuntament de Perpinyà prefereix participar a una pregària pública amb l’estàtua de Sant Galdric (patró dels agricultors) per implorar que torni a ploure
La proposta actual té pas més futur i la inacció política sembla un suïcidi pel nostre territori. Enlloc de buscar alternatives sostenibles, de convertir casa nostra en un espai d’innovació o senzillament de plantejar-se la seua supervivència s’està perseguint el vell esquema de sempre. La d’un territori pobre que té integrat de fa dècades que els diners només ens vindran de fora, dels moneders dels turistes. I així seguim invertint per renovar les pistes d’esquí als Pirineus quan cada cop menys neu cau, per construir espais de lleure per ser més atractius tot i ser un sense sentit mediambiental, deixem que se pugui construir piscines que en teoria se poden pas més omplir. Tot per que Catalunya Nord segueixi sent una mena de parc d’atraccions que funcioni uns mesos l’any.
Segurament l’exemple més patètic de la inacció política i la falta d’idees ja ha tingut lloc dues vegades a Perpinyà. Enlloc d’escoltar els experts científics, l’Ajuntament prefereix participar a una pregària pública amb l’estàtua de Sant Galdric (patró dels agricultors) per implorar que torni a ploure. Més enllà d’anar en contra de la laïcitat en vigor a l’Estat francès, segurament ens pot espantar que els polítics locals se refiïn més en una ídola que pas en els experts per salvar el territori.
