“S’escriu des d’una casa abandonada
on un dia vas viure. S’escriu per tornar-hi”
“Nosaltres, qui”, Mireia Calafell
Doncs sí. Avui en Julià de Jòdar, a dos de set de la tarda, presentarà La casa tapiada amb l’equipàs de l’editorial Comanegra i amb molt bona companyia a la Fàbrica Lehmann. Presentant, 18 anys després, la continuació de la lúcida trilogia L’atzar i les ombres: es veu que encara calia pouar molt endins, esbotzar unes quantes portes i en la més recòndita de les habitacions trobar-nos a nosaltres mateixos. L’ombra, més que l’atzar, fa coincidir l’acte amb el comiat de l’Aureli Argemí, ànima del CIEMEN, referència de l’independentisme i de l’internacionalisme i que fa ben havia publicat –La llavor sembrada– les pròpies memòries. I la vida, com sempre, s’entrecreua, s’ennuega i s’esclareix. Formen part d’una generació excepcional –Blanca i Eva Serra, August Gil Matamala, Mait Carrasco o Francesc Espinet– que va resistir qui sap com temps foscos, cruïlles impossibles i frustracions acumulades sense desertar mai de la batalla.
Però un volia parlar d’en Julià, a propòsit de tot plegat, i costa poc. Perquè tot és dit –viscut, compartit, debatut i escrit– fa molt. Brúixola del temps, fa tant que forma part d’un nosaltres resistent, que no recordo amb exactitud ni quan ni on ni com vaig conèixer corpòriament en Julià de Jòdar Muñoz. Sí que sé, això rai, que aquell mateix dia ens va arribar per quedar-s’hi. Uno di noi. Afortunadament, com si vingués d’antic i sempre hi hagués estat. I que d’aleshores ençà mai ha deixat de ser “en JdJ”, en “Julius” o en “Julius Von Fuck”. L’hem conegut sempre igual. Del perquè ens aplegàvem plou un record llunyà, però nítid, en una comarcal trobada tranquil·la del col·lectiu Terra i Llibertat. A Osona, en un local atrotinat, on provàvem de desbudellar on paraven els Països Catalans, quins tèrbols llampecs es presagiaven al sud d’Europa i quines eren les sempre pendents tasques urgents. Deuria transcorre l’hivern fred del 2006. A la cruïlla hi raonàvem de política, d’economia, de societat. Però el pes pesant del debat se’l va endur la clau de volta emancipatòria de la cultura: antídot, barricada i aixopluc. Ahir, avui i demà. Com sempre.
En deute amb el Julià perquè sempre ens ha ajudat a pensar-ho tot. A no deixar mai de burxar en totes les contradiccions i no conformar-nos amb el no-res de les engrunes que deixen anar els proxenetes econòmics de la cultura
D’abans ja el que coneixíem, és clar. La generació que vam néixer en la democràcia de l’amnèsia banal, sota el règim consumista de la indiferència radical i en l’erm de la intempèrie individualista i la precarietat neoliberal ininterrompuda havíem iniciat una recerca encara inacabada. Recerca a les palpentes que ens va dur per les tangents de la història negada, pels marges de la cultura amagada i per les perifèries dels contrarelats acallats. Però és allà on vàrem poder renéixer escoltant les altres veus sempre silenciades i invisibilitzades. S’escolaven, memòria d’un futur anterior, com una glopada d’aire lliure i un bri d’aigua clara. I allà hi era ell –i en Gabriel Caballero, oi tant. En Julià disparava –dispara sempre i no fa presoners perquè no creu en les presons–, rafeguejava trets a la consciència entotsolada i incitava al múscul de la memòria –l’estranya pastera des d’on resistim la liquiditat postmoderna– per poder continuar deconstruint i reconstruint. És el major agraïment pendent d’un reconeixement inacabable. En deute perquè sempre –ahir, avui, demà– ens ha ajudat –convidat, interpel·lat, obligat– a pensar. A pensar-ho tot. A repensar-nos. A no deixar mai de llaurar les neurones, de burxar en totes les contradiccions i de no conformar-nos amb el no-res de les engrunes que deixen anar els proxenetes econòmics de la cultura.
Des d’aquell precís moment –”hi ha dies que duren anys”, xiuxiuejaria l’Ovidi, i el dia que el vam conèixer encara dura– en Julià ens ha propagat el virus de la cultura, la requisitòria de la reflexió crítica i les hòsties reconsagrades a tot plegat i, sobretot, a nosaltres mateixos. Experiència i pensament a parts iguals, en totes les seves múltiples facetes –escriptor, articulista, traductor, polemista, narrador–, ens ha fet la millor psicoanàlisi del país –ai, la pastoral catalana–, ens ha despullat de l’òpera bufa que ens assetja i ens ha desmuntat els fils i els putxinel·lis del teatre de cartó pedra que vivim. Fins a fer-nos retrobar, nus i contra tot simulacre, amb Zapata enmig dels Encants.
Precursor i anticipat, l’expert a veure-les venir disposa d’un doble estri invencible: una potència literària evident que sempre ha cercat els perdedors de cada història de poder, salpebrada amb la plena consciència de saber què i des d’on s’escriu
Precursor i anticipat, l’expert a veure-les venir disposa d’un doble estri invencible: una potència literària evident que sempre ha cercat els perdedors de cada història de poder, salpebrada amb la plena consciència de saber què i des d’on s’escriu. Ànima brechtiana sota dictadura de qui va conèixer de prop l’Escola Adrià Gual i Ricard Salvat, de Jòdar també acumula un irreverent sentit de l’humor a prova de totes les bombes: càustic i demolidor, sorneguer i biodesagradable, agre i dolç, que segurament va tenir en la breu i efímera vida de l’oblidada experiència de la revista KO –La revista (in)digna dels Països Catalans (1979-1980)– una de les més lúcides expressions rupturistes en les acaballes del franquisme, quan els trànsits transicionals venien fum d’un foc que tot ho cremava.
Intel·lectual de vasta formació; químic, però no alquimista; heterodox que sembla rus, alhora britànic i germànic, però mai afrancesat; activista i militant i parlamentari accidental; que el 2015 el discurs inaugural de la XI legislatura autonòmica li toqués a ell, va tenir un punt de justícia poètica, política i històrica. Que la legislatura més independentista –diguem-ho així– arranqués amb la veu mai escoltada de la generació –la seva– que sota la dictadura va vertebrar l’esquerra independentista de ruptura no té preu, però sí tot el valor. Tot torna sempre. Que, a més, en Julià triés la Secundina, la portera més famosa i immortal de la literatura catalana, per cloure aquell discurs no fou casual: talli qui talli el bacallà, deia ella, “un es queda sempre fent de portera”. Tot plegat, lliga i relliga amb la crònica no escrita del control cultural, del maltractament institucional i de la teranyina d’exclusions estructurals que genera tot poder i els seus llops esteparis, comparses i mariatxis inclosos.
Que la legislatura més independentista –diguem-ho així– arranqués amb la veu mai escoltada de la generació que sota la dictadura va vertebrar l’esquerra independentista de ruptura no té preu, però sí tot el valor
En Julià, aquell jan de Badalona crescut en la negra nit de la postguerra, picapedrer contra els grisos indomables de la transició, va néixer paradoxalment un dia dels innocents i des d’aleshores que l’han volgut sempre culpable. Culpable de resistir. Per això, contra tots els mestretites i els gestors de la mediocritat, en Julià de Jòdar se’ns ha convertit en un imprescindible refugi a la intempèrie, recer on llaurar el fràgil art de la coherència i barraca arran de carrer on dir-nos-ho tot de nou. Per si de casa cal tornar a recomençar i transgredir els límits cada cop més estrets de la camisa de força que ens imposen.
Polièdric, dialèctic, analític, seductor, transgressor, lacanià i sempre dur i a la geniva, sense temps per cap excusa ni cap autocomplaença, en Julià, partisà de la cultura, és un resistent i una màquina de pensar, de fer pensar i de fer que ens repensem. Brúixola del temps, de la lluita i de la vida, si ja sabem com comença i com acaba tot i tan sovint al mateix lloc, aleshores allò cabdal sempre serà l’interval. I és en aquest interval on Julià de Jòdar és refugi, casa i foc caliu. Alçat contra totes les intempèries que defineixen els atzars i les ombres d’una condició humana sempre ambigua, però on encara es pot declinar i exercitar, a viva veu i de puny i lletra i a empentes i rodolons, la paraula dignitat. Per poder tornar, un dia, a la llar abandonada, alienada pel turbocapitalisme senil, on un dia vam viure –i on es podia viure. És a dir, per poder destapiar de seguida totes les cases d’on cada dia ens volen desnonar. Tant com afirmar, nostàlgia de futur i no pas de passat, que de Jòdar burxa l’ahir, per descodificar el present i desbrossar el demà. Sia el que sigui, acabi com acabi, gràcies sempre Julià.
