Ara mateix, tant el permís de naixement com el de cura de menors i fins i tot el de lactància són iguals per ambdós progenitors, indistintament del seu gènere i del seu paper en la criança. El que és patriarcal o no és el que en fem.
Les dades assenyalen que la cura d’infants (com totes les tasques de cures) encara l’assumeixen les dones; són elles les que agafen més permisos, més excedències, les que hipotequen el seu desenvolupament professional i les que s’acaben empobrint econòmicament.
Els permisos afavoreixen aquest repartiment de responsabilitats? Ho dubto. M’atreveixo a dir que la reproducció de rols de gènere ve més marcada per la manca de referents (i la poca voluntat d’un sector de la població per treballar-se’ls) que per culpa de la configuració de les polítiques laborals (que podem criticar àmpliament, com faré a continuació).
Del que sí que es pot acusar aquests permisos, en tot cas, és de ser totalment insuficients i d’apuntalar el sistema capitalista per mitjà de la promoció d’una mercantilització salvatge de tot el que té a veure amb la cura i el sosteniment de la vida.
M’agradaria posar l’atenció sobre el subjecte de dret d’aquests permisos. Les mares i els pares són els titulars d’aquest dret de cura, que en realitat només és obligatori complir les primeres sis setmanes. La criatura que neix podrà ser cuidada per un dels seus tutors durant 26 setmanes (si s’impliquen ambdues parts). Té tela que si ets família monoparental, aquestes 26 setmanes te les hagis de guanyar per la via judicial, també s’ha de dir.
Després, si l’enginyeria laboral ho permet, es podrà allargar unes setmanes compactant la lactància, aprofitant les vacances acumulades no gaudides o fins i tot casant-se, si no s’ha fet abans, per acoblar els que dies de permís que la llei concedeix.
Però en realitat qui té la imperativa necessitat de ser cuidat és la persona que neix, i no voldria fer un espòiler a ningú, però… sigui quina sigui la llargada final que s’aconsegueixi acumular, el nadó continua sent igual de vulnerable que el primer dia i no és capaç de fer-se càrrec de si mateix. El que el sistema hauria de protegir és aquest dret de l’infant, i facilitar que els progenitors puguin implicar-s’hi de forma igualitària tot el temps necessari i de forma retribuïda. Però això al capitalisme no li va bé. El mercat laboral ens necessita a totes actives i productives, com més aviat millor i amb les mínimes interrupcions. Això és una mica inviable quan tens criatures, sabeu?
El que és menyspreable és que el sistema només contempli mesures per poder incorporar-se al mercat de seguida, i que no valori les cures en si mateixes
Quan s’acaben els permisos i peripècies diverses per criar és quan comença el Via Crucis de les cites mèdiques, les vacunes amb reaccions imprevisibles, els processos vírics de 24 hores i les passes de panxa (que l’adult també agafarà, òbviament). Si l’infant està en una escoleta, també arriben les temibles trucades de “el teu fill/a té unes decimetes, l’has de venir a buscar”. I les mirades reprovatòries fent-te saber que saben que li has donat el xaropet màgic per endollar-lo al col·le, a veure si cola, i que et fan sentir la pitjor mare del món. “Però és que no podia tornar a faltar a la feina”, dius.
Sostenir les jornades laborals amb aquests condicionants (i una gran manca de son reparador, deixeu-m’ho dir) és insofrible, per això moltes dones –les que s’ho poden permetre– acaben optant per l’excedència o la reducció de jornada.
Ara s’acusa aquestes mares d’insolidàries i de fer passes enrere en la lluita feminista que tant havia avançat en matèria de conciliació. Conciliació de qui? A mi el que em sembla revolucionari és que les dones puguem triar què volem fer, i que no sigui l’imperatiu econòmic o l’esclavitud de l’èxit professional qui triï per nosaltres. I encara menys –si us plau, companyes– els retrets d’altres dones qüestionant les nostres decisions. El que és menyspreable és que el sistema només contempli mesures per poder incorporar-se al mercat de seguida, i que no valori les cures en si mateixes.
Les cures, a totes les edats, són imprescindibles. Invisibilitzar-les, menystenir-les, no remunerar-les i continuar fomentant la seva sostenibilitat en el voluntarisme i les renúncies de qui les assumeixi –o sigui, les dones– és cruel i, ara sí, terriblement masclista i patriarcal.
