M’han saltat tants cops a la jugular per dir “aquest llibre és una merda” com cops m’han dit snob per dir “aquest llibre és boníssim”. Quan ens toquen la cultura, quan algú ens qüestiona allò que, d’alguna manera és nostre, que tenim interioritzat, ens posem a la defensiva immediatament, perquè trobem que se’ns qüestiona a nosaltres mateixos, la nostra intel·ligència.
Crec que hi ha una cultura que ens ve en gran mesura donada. És l’idioma, són els costums, és el protocol, les maneres de socialitzar, l’educació. Crec també però que hi ha un altre tipus de cultura que necessita això precisament: cultivar-se. No només per saber llegir, que és una cosa que aquí on vivim quasi que ens la trobem (tots passem per l’escola), som capaços d’apreciar allò que ha escrit algú que ha dedicat tota la seva vida a dominar l’art de la literatura. De fet, per aconseguir entendre i valorar l’obra d’un escriptor que hagi anat més enllà de la correcció ortotipogràfica i dels típics trucs per mantenir enganxats els seus lectors calen dues coses: una, llegir molt i, dues, treure’s de sobre un munt de coses apresses no només sobre el fet de llegir, sinó també sobre el que és divertit o no, si cal que tot sigui divertit, si la literatura bona és només aquella que fa evadir-te de la realitat o aquella que commou o la que fa que oblidis els teus problemes; coses totes aquestes que ens vénen definides per l’ambient, pel que socialment es porta des de fa uns anys. Però hi ha literatura que et fa petar els problemes al cap i que és boníssima; que és necessària, fins i tot, i molt.
Aquests darrers mesos no ha estat un llibre sinó una altra cosa la que ens ha fet petar el cap; una que ens ha posat als nassos no un escriptor o una editorial, sinó gran part de la societat. És un problema que fins ara no havíem vist com a tal. Es diu patriarcat
És un tipus de literatura que molts no som capaços d’apreciar. Llibres davant els quals, la nostra primera reacció serà tancar-los només encetats, dient “no puc. És desagradable. M’avorreixo”. Llibres que si després algú ve dient-nos que són boníssims, nosaltres, tot pensant que no vam poder amb ells, tindrem dues opcions: bé dir “he d’intentar tornar a llegir-lo” o bé ofendre’ns i pensar que qui diu això va de llest: és un snob.
Aquests darrers mesos no ha estat un llibre sinó una altra cosa la que ens ha fet petar el cap; una que ens ha posat als nassos no un escriptor o una editorial, sinó gran part de la societat. És un problema que fins ara no havíem vist com a tal. Es diu patriarcat.
Igual que des de ben petits ens eduquen per saber que la “m” i la “a” fan “ma” i que dues “mas” fan “mama”, ens eduquen per saber que la mama fa persona que cuida, que es preocupa, que ha de fer feina a casa igual que fa feina fora, que es sacrifica per nosaltres, que estima encara que no rebi massa a canvi, que no desitja ningú tret del papa en tot cas, que no ensenyarà el pit tret que nosaltres siguem petits i ens hagi d’alimentar, que no sortirà de nit sola, que si l’ataquen, recularà i no ho explicarà a ningú, perquè ella hi és per fer-nos feliços, no per fer-nos patir amb les seves preocupacions. És la mateixa mama qui ensenya a les seves filles que elles hauran de ser mames, és a dir, dones, també algun dia. Als fills no, als fills els ensenya que les seves germanes i la resta de dones hi són per estimar-los, per preocupar-se per ells, per fer feina a casa i per seguir ensenyant el pit quan ho reclamin.
Hi ha gent, però, que en escoltar el nostre crit, se sent qüestionada en la seva cultura primera, en la seva educació i en la seva intel·ligència i ho porta tot a un terreny personal: qui som nosaltres per dir que aquest llibre que tant els ha divertit és dolent?
Ara, igual que hi ha lectors que volen anar més enllà de la cosa apresa a l’escola, hi ha dones que hem volgut mirar més enllà de la cosa bàsica que han après en família, en societat i al carrer, i ho hem començat a dir, a cridar, de fet, perquè hem vist que quan a casa se’ns ensenya a ser dones complaents, indirectament el que s’ensenya a l’altre gènere és que pot aprofitar-se de nosaltres. No tots ho faran, és clar que no, també hi ha homes que volen anar més enllà d’allò que han après des de ben petits. Sí que hi ha gent, però, que en escoltar el nostre crit, se sent qüestionada en la seva cultura primera, en la seva educació i en la seva intel·ligència i ho porta tot a un terreny personal: qui som nosaltres per dir que aquest llibre que tant els ha divertit és dolent? Qui som nosaltres per dir que el seu home pertany a un gènere que viola? Som unes snobs. Volem cridar l’atenció. Som unes putes boges.
Crec que el que hem de fer és seguir cridant, cada cop més fort, amb l’esperança que tots aquests que ara ens insulten un dia s’aturin a escoltar-nos bé i es decideixin a llegir-nos millor; llavors veuran que no els estàvem insultant, que simplement eren ells i elles mateixes que no volien anar més enllà per entendre el món d’una manera més equitativa, més amable, més habitable per a tots.