Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Un sistema esgotat de protecció al menor

Hem passat de veure nois amb cara, nom i una història personal, a parlar de MENA, un nom que els unifica, però que també els homogeneïtza  i els cosifica

| Sr. Plástiko

En el llibre Esa persona que somos, Enrique Martínez Reguera, amic i gran mestre, reflexiona sobre la pèrdua dels valors humans i del sentit de pertinença d’espècie que patim les persones, canviant la humanització per la cosificació. Ell parla d’una societat de consumidors i consumits: aquells qui no tenen actius per consumir provoquen que tot un engranatge de persones del tercer sector visquem d’ells (treballadors socials, educadors, psicòlegs, carcellers, etc.).

Quan llegeixo les notícies sobre les agressions patides pels nois dels centres de menors, em ve al cap la reflexió de l’Enrique. Hem passat de veure nois, amb cara, nom, una història personal, a parlar de MENA (menors estrangers no acompanyats), un nom que els unifica, però que també els homogeneïtza i els cosifica, i és fàcil atacar un concepte, una idea, uns prejudicis vers un col·lectiu que és per se molt heterogeni. D’altra banda, també falta un coneixement de la diversitat de la població autòctona, que també pateix, la qual molts joves d’origen en la immigració desconeixen, creant el que antropològicament es diria el discurs de l’altre, que acaba generant desconfiança, rebuig i por.

Des de l’any 2000, es va crear un sistema paral·lel segregador i discriminatori per atendre aquests joves, que segueix vigent però en condicions més precàries, ja que amb el discurs de saturacióurgènciacrisi i diferents eufemismes s’han obert dispositius residencials, alguns d’ells els serveis de primera acollida i atenció integral o centres low cost, com els anomeno, que són centres dotats d’un pressupost molt inferior al dels centres d’acollida. Centres més grans, en espais sovint no adequats, amb personal insuficient, alguns no formats, etc. Municipis desinformats de l’obertura de centres i nul o poc treball amb la població del municipi. Resultat: manifestacions i campanyes de tancament dels centres i certa percepció d’impunitat sobre els delictes d’odi, racisme i xenofòbia que fa que augmentin. Però no val escudar-se amb l’excusa del racisme.

A tall d’exemple, a Castelldefels, sense entrar en l’agressió al centre –on van participar persones organitzades de tendència feixista–, sembla que hi havia conflicte entre un grup de joves del poble, de perfil ni-ni, i els joves del centre. Potser calia treballar amb els dos grups, organitzar activitats conjuntes perquè es coneguessin. S’ha de treballar l’oci, la formació i l’acompanyament no només amb els nois tutelats, perquè és a través de les relacions que creem vincles i sentiments de pertinença, imprescindibles per a una bona criança i per esdevenir un adult sa. La mala gestió té a veure amb el malestar veïnal, que també cal escoltar, i el malestar dels xavals que pateixen uns recursos precaris i una inseguretat del seu futur.

Aquests joves han vingut per quedar-se, i ni els programes de retorn voluntari (repatriacions encobertes) frenaran la tornada de molts d’aquests nois. La qüestió és en quina situació estaran. Com més vincles hagin fet, més punts tindran per tirar endavant, i a l’inrevés. La secretària d’Infància, Adolescència i Joventut, Georgina Oliva, declarava a la conferència del Fòrum Social, publicat a Social.cat l’1 d’abril, que el sistema “no és que estigui saturat, sinó que està esgotat”. Comparteixo aquestes declaracions. Però, aleshores, per què es replica un sistema que se sap que no funciona i a sobre amb condicions més precàries? No només es tracta de fer discursos bonistes basats en la innocència de pobres nois, sinó sota l’emparament d’unes polítiques de drets humans on com a societat hi guanyem tots. Com deia Freire, “a estimar se n’ensenya estimant”.

Els nois més disruptius són els que més suport, paciència i estimació necessiten, i sovint reben contenció, aïllament i medicació. Qui té dificultats de socialització necessita socialitzar-se, i l’empatia i els valors s’aprenen amb l’exemple, amb el que transmetem, el que compartim; no poden ser inculcats a la força. També cal periodisme ètic. L’1 d’abril, El Mundo publicava: “Castelldefels eximeix els MENA de l’auge de robatoris”, però jo em pregunto: qui neteja ara la seva imatge?

Article publicat al número 475 publicación número 475 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU