“Vols cafè, te o aigua calenta?”, em va preguntar un noi abrigat amb una capa des de l’altra punta de l’habitacle. “No”, vaig respondre, “ja hem esmorzat a l’alberg, gràcies”. Va arronsar les espatlles amb una expressió d’indiferència i, seguidament, es va servir una tassa de cafè de dimensions desproporcionades per afrontar el que es preveia com un dia plujós que descarregaria amb virulència a partir de migdia, com bé va vaticinar just després del primer glop. Eren les nou del matí i acabàvem d’arribar a Hambach, el bosc okupat des de 2012 per activistes ecologistes, on el passat mes de setembre es va produir el desplegament policial més gran des de la Segona Guerra Mundial per intentar desallotjar-lo.
No sabíem el nom de la persona que ens havia de venir a buscar i ens acompanyaria durant tot el dia. Es feia dir Lluna, fins que vam descobrir que aquest era el nom del barri on vivia. “No passa res, segur que vindrà”, ens va calmar l’home vestit de superheroi que, naturalment, tampoc va revelar el seu nom. Minuts més tard va entrar algú per la porta, i dic algú perquè una caputxa ben embotida fins a les celles i un tapaboques encintat fins als ulls no permetien albirar pràcticament res de la seva persona. “Marc? Encantat. Em dic Tempest. Si em deixes uns minuts, em prenc un cafè i podem començar la ruta pel bosc”, em va dir tan bon punt em van veure. Va saludar amb la mateixa cordialitat a la fotògrafa que m’acompanyava, la Maricel, i es va asseure just al meu costat sostenint una altra tassa de cafè –també de dimensions desproporcionades– que semblava ser, arribat aquell punt, l’aliment de guerrilla per
a totes aquelles combatents.
L’okupació de Hambach va començar l’any 2012, quan l’empresa minera RWE estava a punt de fer desaparèixer gairebé tot el que quedava de bosc per ampliar la mina de carbó que l’envolta. Actualment, encara resisteixen aproximadament un centenar d’activistes que van rebre entre l’alegria i la incertesa el pacte entre el govern i l’energètica de no avançar més en la tala d’arbres, com a mínim, fins a l’octubre de 2020. “Va haver-hi un intent de desallotjament molt violent on cops, esgarrapades i empentes van ser el pa de cada dia fins que el jutge va dictaminar la suspensió de l’operació”, explicava Tempest mentre ens conduïa als límits entre el bosc i la mina. A poc a poc anava deixant entreveure el seu rostre i la seva llarga cabellera d’entre les interminables peces de roba que vestia, però la confiança encara no havia arribat al punt de permetre llevar-se la caputxa per revelar la seva veritable identitat.
L’okupació va començar l’any 2012, quan l’empresa minera RWE estava a punt de fer desaparèixer gairebé tot el bosc
La majoria d’activistes es cobrien ràpidament la cara quan apareixíem en els seus districtes, i ens miraven amb estupor des de dalt de les cases-arbre que poblen gran part del bosc a més de vint metres d’altura del sòl. Ens van oferir una llesca de meló al segon districte on ens internàvem, després d’insistir que ens asseguéssim amb elles al voltant del foc, en un racó del campament de terra que tenien sota les cases. Sense dubtar-ho ni un segon, vaig acceptar la invitació. Tempest, mentre escalfava les seves rudes mans poblades de calls a pocs centímetres de la flama, ens explica que s’organitzen per grups de treball segons les necessitats que vagin sorgint, dotant-se d’una estructura flexible i amb poca rigidesa a causa de “la delicada situació que es viu”. Encarregat de la comissió de mitjans de comunicació, es passa la major part dels dies fent la mateixa ruta amb periodistes, la gran majoria freelance, que acudeixen per documentar l’actual situació a Hambach.
Ens va convidar a dinar un cop arribats a Lluna, el seu districte, sota una lona blava improvisada que amb prou feines ens protegia de la tímida pluja que des de mig matí amenaçava de l’apocalipsi que se’ns advenia. Pa amb guacamole casolà que baixa d’una cuina penjant entre dos arbres on resa: “La Revolució comença a la teva cuina”. Minuts més tard es van unir un parell de convidats més, veïns del barri, que ens saludaren amb la cara destapada. Aquí es fa difícil entaular una conversa del tot honesta amb ningú. Cada vegada que ens presentem cal passar un exigent procés d’escrutini físic i mental en què no s’emet un veredicte fins que no s’intercanvien un nombre de frases suficient per saber si fingim ser periodistes militants o no. I en la majoria dels casos, per afegir més complexitat a l’assumpte, el temps que passàvem amb cada nou inquilí no era suficient per sotmetre’ns a aquest examen.
Tempest ens va demanar amb un fil de veu que l’ajudéssim a construir una de les parets de la seva nova casa. Vam recollir més de 40 taulons de fusta reciclats d’un lloc recòndit del bosc on acumulen materials que troben abandonats als pobles propers. “El 95% d’allò que fem servir és reciclat o material natural sostenible”, afirmava l’activista mentre m’ensenyava com retirar els claus oxidats de la fusta tractada. I així discorren els seus dies fins avui, entre xerrades interminables amb mitjans de tot el món i la construcció d’estructures penjants a la part alta dels arbres en les seves estones lliures. Després de pujar el material fins a dalt ens va conduir, quasi com a favor de privilegiats, al territori de la mina, a pocs metres de casa seva. “Vigileu, tenim cinc minuts fins que arribi la seguretat privada d’RWE”, va advertir. Es va cobrir la cara gairebé del tot deixant només una petita ranura a l’altura dels ulls mentre indicava que el seguíssim. Contemplar, immersos en un silenci gairebé sepulcral, l’immens forat negre que planava imponent davant nostre és una de les sensacions més tenebroses que he experimentat mai. Davant d’un horitzó que sembla gairebé infinit, on es barregen el negre carbó amb milers de tonalitats terroses, es pot observar l’avanç d’unes màquines que des de la nostra posició tot just aconsegueixen albirar. Es tracta, en realitat, de les màquines excavadores més grans del món, amb 200 metres de longitud i un pes que supera les 14.000 tones.
La majoria d’activistes es cobrien ràpidament la cara quan apareixíem als seus districtes i ens miraven amb estupor
La seguretat privada va aparèixer en un temps menor del que s’esperava. Accelerant com si no hi hagués demà, van frenar just davant dels meus nassos i em van ordenar tirar a terra tot el que portava a les mans. Sembla que un bolígraf BIC i una llibreta barata són armes potencialment perilloses. Em van parlar en alemany fins que ja no vaig ser capaç de seguir la conversa. “Estàs a Alemanya i hauries de saber alemany”, em va escridassar el capitost d’ells. Quan li vaig ensenyar la meva acreditació de premsa, després d’una llarga baralla verbal que ja començava a donar per perduda, va canviar radicalment l’expressió de la seva cara i em va explicar, en un to massa amigable, que no podia ser-hi sense acreditació especial i que m’acompanyarien a la sortida. La mort d’un periodista alemany durant un intent de desallotjament sembla haver creat un precedent en el tracte d’aquests caçadors d’intrusos. Em pregunto què hauria passat si no hagués portat l’acreditació de premsa a sobre.
Abans de marxar, ens vam acomiadar de Tempest amb un sincer encaix de mans en què vaig vessar tota la meva impotència per una lluita que, lluny de ser una de les victòries més importants per al moviment de resistència ecologista a escala mundial, no tindrà res a fer quan l’Estat i RWE decideixin desplegar tots els seus tentacles. Tot i que els jutjats estatals van dictaminar que s’aturés la tala de la temporada 2018 arran de la mort del reporter, i el mes passat els tribunals van refusar el litigi, deixant el futur del bosc en una situació d’incertesa absoluta. Avui, però, sembla que l’acord entre l’empresa minera i el govern de l’Estat es mantindrà, segons van declarar els representants d’RWE. Malgrat tot, sense una sentència judicial ferma, el marge de maniobra de l’empresa s’amplia de forma exponencial i fa del tot imprevisible els passos que seguirà al llarg d’aquest any.
Just abans de marxar, una de les voluntàries, de mitjana edat i veïna de la zona, ens va conduir fins a una de les cases-arbre més properes a l’entrada del bosc perquè poguéssim fotografiar l’interior d’un dels habitatges. “Des de l’intent de desokupació del setembre vinc aquí cada cap de setmana. No podria fer res més que ajudar-los en tot el que pugui”, ens va explicar, dibuixant un somriure esplèndid. Sense el paper que juguen aquestes voluntàries seria impossible que les activistes se’n sortissin després de tots els impediments als quals s’han vist exposades en els últims set anys, que es diu de pressa. “Hem de seguir al peu del canó. El que ha fet aquesta gent és històric, i tots som responsables que surti bé”, va concloure, entre llàgrimes d’emoció, mentre m’ajudava a baixar l’últim graó de la tremolosa escala d’accés a la cabana.
